Inici » Notícies » Opinió

Un contagi malsà; per Joan Josep Cardona

11 d'Octubre de 2019 No hi ha comentaris
Una persona mira per la finestra

Una persona mira per la finestra

Un titulat superior, veí de Benissa, persona culta i amb un currículum professional envejable es queixa amb mi de la impossibilitat de mantenir conversacions interessants. Fou en una trobada de carrer amb poc espai de temps per traure conclusions. En eixos casos se sol dir que quedarem en prendre un café i tractar de fer allò que se sol dir teràpia de grup. Lògicament el café promés no es prendrà per figurar en les trobades ocasionals el formalisme de quedar bé o per allò de fins l’any que ve si Déu vol. Són situacions que es presenten de forma impensada, que les sols agrair i que et fan tornar a casa amb la sensació que tot no està perdut. És la conseqüència que encara n’hi ha gent al poble amb la qual poder raonar parers positius i d’una certa altura en allò de pensar i compartir preocupacions sobre l’estat de les coses.

Normalment l’apetència de viure el canvi de l’oci estiuenc i entrar a la tardor amb la presència d’algun projecte engrescador que t’ajude a no morir en la inanició intel·lectual sol fer-se present quan el mes d’octubre dona els primers passos. La tradició ens parla del fi de l’estança a les casetes de camp, del començament de l’activitat escolar i del lent despertar de l’esperit anhelós de treballar en iniciatives que vagen més enllà de l’esmorzar del matí o del xafardeig de la vesprada a l’hora de prendre el café amb llet. En temps eixa circumstància apareixia per etapes sàviament regulades pel ritme agrícola que a poc a poc alentia la marxa donant pas a una tornada al poble esglaonada vitalitzant la tertúlia de la Cultural i la videta de la sagristia parroquial.

La societat actual, poc amiga del compromís social amb propòsits de traure a carregador programes ambiciosos i diferenciadors es mou en la banalitat de transitar per camins coneguts, molt trillats i de monòtona panoràmica. La inventiva no existeix i les aspiracions són tan complaents i continuistes que en començar el nou curs es desempolsen del calaix dels records el programes, es reparen els pelats i es greixen les rodes per anar tirant fins que la total inapetència acabe arrossegant del carro en solitari i amb l’absoluta indiferència de tothom.

Com que la manca de perspectiva local envia als compromesos practicants d’allò que sol dir-se aspiracions intel·lectuals al solitari plaer de buscar la perla oculta dins de la pantalla de l’ordinador o, en el cas dels més actius a buscar fora del poble l’aigua que calme el seu noble interés queda un aterridor panorama on campa el no-res i on amb la justificació que alguna cosa es fa no passa de ser la conformada resignació programada amb aires arnats. I així, en la soledat, dins de la impossibilitat de trobar allò que comentava al principi, el pensament, l’ànim, es posa en mans de la vacuïtat, i de forma hipnòtica, sense poder contrastar parers ben informats fora de la insubstancialitat de les xarxes socials. Tot fa pensar que la llibertat d’expressió es converteix en un altaveu de necieses. I ara mateix, parlant sempre des de la boca de cànter s’irradia una espiral de desencís, de vulgaritat i ordinària barroeria que unida a les pors universals encongeix els ànims i ajuda a no fer més canvis que en castellà se sol dir “virgencita que me quede como estoy”. Vet aquí present i acoquinada la rutina insensible sempre a la intel·ligent inventiva.

Amb la necessitat de traslladar sempre a l’esfera local el sentir general, pensant sempre que es viu en comunitat pobletana i on caldria acollir com un enriquiment col·lectiu iniciatives novedoses sempre serà bo parar l’orella dirigent a veure què es diu de bo, què de valuós i què de profitós hi ha en allò de la “conversa interessant” que reclama un veí excepcional. I com la capacitat de resistència de la gent interessant sol tenir uns límits i davant la indiferència col·lectiva o dirigent apareix la diàspora dels ben preparats, de l’esgotament d’altres o de la vida eremita de molts. Camp adobat perquè el “carpe diem” més improductiu es manifeste en aquell “in vino veritas”, tan propi del temps tardoral de la seva producció. Clar és que no dins del “Banquet” de Plató, departit per intel·lectuals compromesos. L’ambició local no dóna per a més. És el que hi ha i el què es pot fer.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/