Inici » Notícies » Opinió

Reiniciem el poble, per Joan Josep Cardona

21 de Novembre de 2014 No hi ha comentaris
Logo de Reiniciem Benissa

Logo de Reiniciem Benissa

No puc amagar la meua agradable sorpresa davant del sorgiment d’un moviment ciutadà, que amb el nom de “Reiniciem el poble” apareix com una fresca tramuntana. Falta feia. I correspon saludar la iniciativa. I, com no recolzar-la. Els comentaris que van apareixent en la pàgina que tenen a la xarxa  rodolen sobre els aspectes de immobilisme. Polític, en primer lloc, econòmic i social. No el cultural. El pragmatisme de “primo vivere  deinde philosophari” ha fet corfa. Emili Lledó, recent Premi Nacional de les Lletres, diu el següent: “ en la vida hi ha tres nivells: l´econòmic, el del cos i per damunt de tot la ment. Trastocar això i posar per damunt de tot lo pràctic és una deformació”. Per tant, si aquest moviment vol anar avant pense, primer que tot, que un poble no camina si no ama la cultura.

Em toca a mi, des de la meua responsabilitat de Cronista Oficial, dir la meva des de el pou de la nostra història col·lectiva. El dèficit de memòria històrica que tots els benissers tenim, i en qualsevol estadi i edat, és senzillament espantós. Recordar fets transcendents, i persones que ho feren possible, valorar-los i situar-los com a referents ens costa. No sabem donar gràcies. Ignore si és pel nostre estigma genètic d’orgull, de falta d’humilitat , timidesa o d’excés de protagonisme, i, en especial, d’enveja. Però que no tenim memòria és un fet rotund i  constant.  Jo faltaria a la meua responsabilitat si no recordara aquest defecte local  i renunciés a dir la meva davant d´aquesta lloable iniciativa. I la dic.

Quan es vol donar un exemple de mampresa col·lectiva sempre parlem de la nostra “Catedral de La Marina”. No és cert, i és un error. Fou possible per quan al seu front vam tindre tres rectors forasters. I en especial mossèn Vicent Buigues. Ell, i els vicaris, quasi tots forasters, treballaren allò com una croada. Nosaltres aportarem diners i treball, però esperonats per ells. I van ser aquests rectors , perquè nosaltres, per posar en marxa aquella epopeia vam tindre grans disgustos, bregues i dimissions . Al remat sortí avant . Però anà avant per quan fou una il·lusió col·lectiva on s’oblidà protagonisme i existí un comú pacte de treball, entusiasme i orgull patriòtic. Mossèn Francisco Martínez, mossèn Julio Alcaraz, mossèn Salvador Fuster, mossèn Guillem i mossèn Domingo van ser una espècie de “revival” d’aquells antics rectors. I, també, es feren coses.

Fora d’eixa iniciativa poques coses ens poden servir com a exemple. I en faltar  referents  el poble, la seua societat, cau en cicles depressius. Això està descrit pel pensador Francesc Torralba (La revolució ètica). Diu:  No hi ha èpoques decadents. Senzillament, hi ha persones que es limiten a fer d’espectadors. I d’espectadors, de doctes i de tertulians d’esmorzada n’hi ha per donar i vendre. I Benissa no escapa a eixa forma de veure el món.

No vullc remuntar-me a exemples antics. En la meua etapa vital n’hi ha suficients. Parlem d’ells.

A l’inici de la dècada dels anys seixanta el nostre poble, fracassat el conreu del raïm, fluix el ritme industrial i esmortit l’ajuntament va nàixer una mena de “coup d’hasard”, al bon dir francès, en forma d’una joventut fastiguejada d’aquella “pájara” col·lectiva. Si bé es cert que res es podia fer de no mitjançar l’església i l’ajuntament, nasqueren del seu si, i pels joves del moment, dues iniciatives. El llar parroquial i l’Organització Juvenil Espanyola. D’allí sortiren dos periòdics locals (Benisa i Venilla), una emissora de ràdio (Radio Popular), una revista oral, un grup de teatre, una coral, una banda de tambors i cornetes, un grup excursionista, dos equips de futbol, un de basquet i altres iniciatives. No fou un treball perdut. Tota aquella colla fou la generació que en la dècada dels anys huitanta revolucionà política, cultural i econòmicament el poble. Fou exemple prosseguit per altres persones més joves a la dècada posterior. Per inèrcia prosseguí després la cursa debilitant-se, conformant-se i  resignant-se. És a dir, l’aquí i ara actual.

La bacora econòmica que ens caigué a resultes del turisme estranger , lluny d’aprofitar aquella embranzida regeneracionista valorà més l’economia que a l’esperit. Desaprofitaren els claustres de bons professors dels col·legis públics, els de l’institut, veus discrepants i grups crítics i reivindicatius. La societat i l’ajuntament els donaren l’esquena. Donats com som al gregarisme imitador passarem de la total dependència del raïm al sector serveis. És a dir que allò que alguns s’auto-denominaven empresaris o  “capitans d’empresa” tiraren de carro. En nom del “panis lucrando” els deixarem fer més d’una barrabassada i mirarem cap altre costat. Un d’ells em va dir en la meua etapa professional bancària que “si no ho fem nosaltres vindran altres i ho faran més mal”. Tot una declaració d’intencions. Com que la mirada la teníem encisada en eixos models econòmics deixàrem de banda el conreu de la cultura, la formació i el gust i usdefruit dels bens culturals. Fou un reducte per a minories . L’ajuntament, en clara observació de que aquí s’estimava més el conreu de la tomaquera que un concert musical feu el que calia fer. Deixar la cultura a nivells marginals i de simple justificació. Una nosa, per dir-ho prompte i clar. Edificis remodelats i buits de contingut. L’elogi dels llocs comuns, arnats, immobilistes, vells i ornamentals com una espècie de caldo rescalfat continuista, flatós i mediocre. L’auto-bombo.  En això estem.

La derrota econòmica, social i cultural fou, i continua essent col·lectiva. Alcaldes i regidors són fills del poble i surten del poble per a llocs de govern. Es comporten tal com els models que veuen a la seua societat. Han de fer altra cosa?. Tirant-nos més l’individualisme  que l’associació  poca força de reclamació podem tindre. I les nostres associacions són dèbils. Tenim molts col·lectius, però son associacions per conrear entre quatre o cinc amics un gust o una afecció. No cal més que veure que totes les sinèrgies es congreguen en dues associacions festeres. Les festes patronals i els Moros i cristians. I acabades les festes es desfan. Som com les falles. Una cosa efímera que després s’ha de començar de nou. Estarem nosaltres davant d’això que es diu “adanisme”?.

Com que no som una comunitat aïllada, i que vivim en el món, patim la crisi. I com que ara sorgeixen moviments  de denúncia nosaltres també ens sentim afectats. I naix “Reiniciem Benissa”. En un món on el “twitter”, el “facebook”, etc. ha arraconat el gust per la trobada i el projecte fet cara a cara una iniciativa com aquesta reconforta. Alguns mestres espirituals, com Thic Nhat Hanh ( Alliberar-se de la por) estan parlant de l’aprenentatge de la comunicació en presència física de les persones, del costum oriental de la cordial salutació i que l’encaixada de mans és un dir “amic no porte armes en la mà, prem-la”. Ara bé, no sé si l’èxit que està assolint “Reiniciem Benissa” és fort i arrelat. La tendència a comunicar-nos en l’aïllat, domèstic  i còmode sistema utilitzant  els mitjans més amunt descrits ens pot donar una perspectiva errònia del moviment benisser. No ho sé. Per edat i formació sóc fill de la plaça, del mercat i d’assemblea. Però  si ara funcionen altres formes de relació i possibiliten congregar a tots nosaltres “els indignats” en places i mercats benvinguda siga aquesta rebel·lió benissera.

No sé on ens ha de portar aquest esclat de rebel·lió benissera.  Que la “diàspora” de benisseretes/benisserets també tramese el seu recolzament emociona. Tornen al poble el sentiment de pertinença, l’agraïment a les arrels. Tan de bo que per estudis, formació, experiències i uns horitzons més amples els hagin fet oblidar, als absents i als presents, els llastres ancestrals del seu poble nadiu. Que la seua contribució faci possible una Benissa més amable, més culta, més optimista, més generosa, més sincera ,amb més memòria històrica i que per la claveguera vagin abandonant-nos les etiquetes personals, l’egoisme, l’orgull, la gasiveria, la pobresa mental, la pudentor, l’oblit, l’enveja, etc. etc. etc.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/