Inici » Notícies » Opinió

Ramiret i la pilota, per Ignacio Carrión

26 de març de 2006 No hi ha comentaris

Pel seu interés reproduïm aquest article d’opinió aparegut al diari El País amb data de 26 de març de 2006:

És una aventura entrar al trinquet de Benissa. No existeix accés des del carrer. Tampoc pots deixar-te caure pel sostre. Ni passar per cap pont o passadís de formigó blanc a l’estil de Santiago Calatrava, ja que els artefactes extraterrestres d’aquest arquitecte encara no han arribat als pobles de La Marina Alta.

Al trinquet de Benissa s’entra per un bar que duu el seu mateix nom, és a dir, el bar Trinquet. La cosa no pot ser més elemental i lògica, encara que una mica complicada. Paren esment. Entres al bar, demanes una cervesa i una pilota de carn (especialitat de la casa) i llavors preguntes per la porta del trinquet com si es tractara de la porta dels lavabos. La mateixa senyora que fa les pilotes altament recomanables, assenyala la porta. I tot seguit tu obris la porta, descendeixes un parell d’esglaons, gires un poc a l’esquerra i després a la dreta (igual que si obrires una caixa forta) i, com si entrares fent esses per la sagristia fins la catedral, descobreixes el trinquet al fons. Més que una sorpresa és un veritable miracle.

Ací, a la meitat del trinquet, veiem a José Ramiro Capó, de 54 anys, que en l’actualitat és sotsdirector de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani, però a qui els amics i afeccionats a la pilota valenciana cridaven Ramiret, allà pels anys 70 i 80, que van ser sens dubte els seus millors anys.

“Sí, això diuen, que jo era un bon saguer. Per descomptat els que apostaven a favor meu cridaven amb tota l’ànima: Molt, Ramiret! Molt Ramiret!, i escoltar això m’aixecava la moral. Jo sempre anava a per totes. No se m’escapava ni un sol rebot”.

Quan guanyava, les propines eren interessants. Si no haguera sigut per les propines Ramiret no hauria arribat a ser un jugador de segona categoria. Ni tan sols hauria arribat a fi de mes. “Perquè l’empresari que ens contractava en aquests pobles, un tal Enriquito d’Alzira, ens pagava unes 5.000 pessetes per partida, que era més bé poc. I jo volia semblar-me a Novell, el meu ídol, encara que també m’agradava molt El Genovés. Novell feia art de la pilota. Ja ha de rondar els 74 anys. Quan ve per ací, recordem els vells temps”.

Temps molt distints als actuals. L’afició era de debò afició. Ningú pensava, com ara, en fer-se ric amb l’esport. Ara, li dic a Ramiret, els joves sols volen més diners. Es fan esportistes per a fer-se milionaris. I quan alguns ja ho són, es disfressen amb robes fetes de retalls d’anuncis de les grans marques, dóna igual les marques que siguen, perquè el que conta és que aquestes marques paguen. No tens més que veure al campió del món de Fórmula 1. És una au del paradís amb totes les plomes de totes les aus del paradís pegades a la granota. Al pit duu lubrificants. A la gorra, pneumàtics. A l’esquena un refresc. I fins i tot entre les cames li pengen algun que altre motiu publicitari. El campió del món de Fórmula 1 és l’home de la pancarta. La diferència està que en lloc de dur ell mateix la pancarta, és la pancarta la que el duu.

José Ramiro està d’acord. L’esportista actual és solament un espectador passiu que va equipat en les graderies dels estadis amb les sabatilles, les botes, els pantalons, les raquetes, les viseres i un sens fi de trastos imposats per la màxima autoritat anunciant. “A nosaltres ens bastava amb la pilota, perquè si ho mires bé solament fa falta una pilota. I et posaves un guant o un tros de pell amb reforços de metall, o trossos de cartes, perquè esmorteira el cop. Les espardenyes eren de qualsevol classe. Perquè un jugador no és el que el jugador porta posat; és el que el jugador porta al cap i als músculs”.

Com el seu pare i el seu avi, Ramiret també va néixer a Benissa. El pare era un modest llaurador. Però ell detestava el camp i amb el camp tots els animals del camp, els de dos i els de quatre potes. Els que volen i els que s’arrosseguen per la terra. “Jo volia tindre una carrera per a no treballar al camp, però com a ma casa no hi havia diners per a enviar-me a València o a Alacant, solament vaig fer Magisteri, que és el que es podia estudiar sense eixir d’ací”.

Després no eixien places de mestre. Però Ramiret no estava disposat a sacrificar la pilota si això significava viure lluny del trinquet. La pilota era el centre de la seua vida. “Així que em vaig posar a treballar a la farmàcia, com a auxiliar. Vaig arribar a un acord amb el farmacèutic. Li vaig demanar que quan em contractara, per a jugar per les vesprades em donara permís. A canvi jo feia les guàrdies que em demanara. I d’aquesta forma completava el sou”.

Després es va casar amb una xicona de Valladolid, també mestra. Enamorament sobtat. Quan el va veure jugar es va desmaiar.

Al fill de Ramiret no li agrada la pilota. No li agrada el camp. Li agrada la biologia. I això va estudiar. Ara, amb 27 anys, és professor a Sant Carles de la Ràpita.

La veritat és que el trinquet anava cap a baix. La pilota estava decaient últimament. Per això l’Ajuntament de Benissa va comprar el trinquet pensant a salvar una tradició digna de millor sort. Diguem, amb tots els respectes i l’humor possible, que no tot van a ser pilotades urbanístiques. Per a començar, la pilota actual és més dura que el cap de qualsevol constructor. Pesa 48 grams. Antigament pesava menys. Anava menys veloç però el joc durava més. I després Ramiret recorda quan el trinquet, en el seu apogeu, s’omplia de gom a gom i es ficaven allí 700 persones, potser més. La pilota retrunyia i rebotava mentre les apostes es cridaven amb udols de mort. Les apostes podien sobrepassar les 70.000 pessetes, i llavors era com si la pilota copegara el bascoll de l’apostant, i ell no podia distreure’s, ni tan sols podia parpellejar quan el projectil xiulava a un centímetre de la seua orella, però ho imaginava tot, fins i tot que la pilota podia matar-te.

I després, amb els anys, va prendre seient a la CAM. Clar que va haver de preparar-se en una acadèmia, però va guanyar la plaça. Unes vegades treballava a la caixa. I d’altres als diferents departaments que li assignaren. Van arribar a nomenar-lo director de l’agència, encara que en 1994, quan la CAM i la Caixa d’Estalvis d’Alacant es van fusionar, a Ramiret el van descendir a sotsdirector, però això li donava igual al cap de 23 anys de rutina. El que li importa és seguir vivint al poble i a dos carrers del trinquet.

Ara, algunes nits encara somia amb les partides. Escolta crits i aplaudiments. Però quan està a punt de guanyar, es desperta. I això si que fastigueja un poc a Ramiret.

www.ignaciocarrion.com

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/