Inici » Notícies » Opinió

Processons cíviques i religioses; per Joan Josep Cardona

9 d'Octubre de 2015 No hi ha comentaris
Baixada de la senyera del balcó de l'Ajuntament de València

Baixada de la senyera del balcó de l’Ajuntament de València

Era costum de les antigues juntes directives de l’Associació de Cronistes oficials del Regne de València celebrar les seues assemblees bianuals coincidint amb la festa del 9 d’octubre. L’any 1972 (nomenat jo cronista oficial de Benissa en 1971), acudia per primera vegada representant a Benissa. En aquell temps el 9 d’octubre era una festa molt local i tan sols visible en la ciutat de València. La resta del País Valencià no tenia cap noció de la seua existència. Els cronistes, tots ells amb les seues ocupacions laborals, feien coincidir la seua reunió general amb el pont del 9 al 12, que eixa si, era festa a tot arreu de l’estat espanyol, i, per tant un pont que hom l’aprofitava com podia.

La sessió de treball que celebràvem els cronistes el dia 9 s’interrompia vora les dotze del migdia. La junta de govern, seguida de tots els assemblearis, sortia del Saló del Consolat del Mar del Palau de la Llotja i anàvem a la plaça de l’Ajuntament (llavors del Caudillo) i ens uníem a la resta de corporacions per assistir a la processó cívica per recordar al Parterre davant de l’estàtua del rei Jaume l’efemèride de la seua entrada a la ciutat conquistada de València. La senyera, treta de la seua ubicació tradicional a l’Arxiu Municipal de mans de Don José Martínez Ortiz, cronista d’Utiel i cap dels serveis arxivístics municipals era lliurada a l’alcalde i aquest la baixava pel balcó principal de l’ajuntament.

Aquella processó es formava per un ordre protocol·lari segons antiguitat de les corporacions. Era habitual trobar-se en ella grups de dansaires com els “Porrots” de Silla i els “Tornejats” i la “Muixeranga” d’Algemesí. Aquests darrers, al so de la seua música ja coneguda i totalment respectada. Les úniques discussions de l’acte tan sols se centraven en el protagonisme de qui era primer que l’altre. En aquells dies la Casa de Catalunya en València tenia la seua seu al carrer de la Pau. Al seu balcó lluïa la senyera quadribarrada. La processó cívica passava davant d’aquell local representatiu i els seus dirigents se sumaven a la processó. Tot normal i civilitzat. Aplegàvem tots junts al Parterre, es posaven les corones i la Banda Municipal entonava el nostre actual “Himne regional”. I que jo sàpiga, mentre vaig acudir a ella mai va entrar la senyera valenciana a la catedral per entonar un “Te Deum”. Ara bé, als cronistes, parlant d’actes religiosos, mai ens va faltar en l’inici de les nostres jornades una missa en record dels companys difunts oficiada per preveres cronistes, i en homilia en valencià, (eren temps preconciliars) on els erudits i benemèrits mossens Milià i mossèn Banyó ens l’oficiaven amb absoluta devoció.

Anys després aquella pacífica i educada processó va derivar en una desagradable manifestació de crits, carreres i agressions. La façana de la Casa de Catalunya invariablement era objecte de llançament d’ous i aquell agermanament entre catalans i valencians mai més va tornar a ser un pacífic cant a la concòrdia i l’entesa. La dreta valenciana unida als mediocres intel·lectuals de la seua corda, va anar fent d’aquesta festa un lloc ingrat, partidista i sempre amb la violència dels grups ultres d’un o altre color. Tot menys agermanament i lloc de trobada. I, finalment, en temps de l’alcaldessa Rita Barberà, la senyera havia d’entrar a la catedral per assistir al cant del “Te Deum”. No era, efectivament, una processó religiosa, però d’alguna forma el “Te Deum” ja incloïa elements religiosos.

Tan sols he acudit una vegada a eixa cerimònia. A qui li agrade la litúrgia pot fruir en ella de la policroma vestimenta dels canonges, bona música i la presidència de l’arquebisbe de torn. El “Te Deum”, que és una oració d’acció de gràcies, vol recordar el fet de la conquesta de la ciutat de València. El rei Jaume, al “Llibre dels Feits”, res diu d’eixa cerimònia. Altrament, i pocs dies després, en ocasió de convertir la mesquita major en lloc cristianitzat, sí que es fan per part de “lo arquebisbe de Narbona, qui era hom coratjós” uns actes de reconciliació.

A l’actual arquebisbe de València, monsenyor Antonio Cañizares, li costa d’entendre que la festa dels valencians no ha de passar precisament per entrar la senyera a la catedral i allí presidir el “Te Deum”. Si és processó cívica, és això cívica i en res de litúrgia religiosa. José Javier Lizaur (Secularización y litúrgia) diu allò que serà litúrgia de este tiempo secular la que sea litúrgia y solo litúrgia. Fins al present ha estat un costum aplaudit pels seus dos antecessors en el càrrec i que ell, com a unificador “de las Españas”, pretén també celebrar, si no amb la senyera de l’ajuntament si amb la senyera de “Lo Rat Penat”, símbol del més ranci valencianisme i un dels majors culpables del conflicte del valencià en temps recents.

Els que creiem en una església incardinada en el seu poble, i fidels als nous aires que emanen de la figura del papa Francesc ens agradaria que actuacions com fer entrar a la força la senyera (sia municipal o la de lo Rat Penat) a la catedral no originaren més discòrdia entre el poble cristià valencià. Si el senyor arquebisbe haguera tingut més sensibilitat, hauria deixat córrer la decisió municipal de no fer-la entrar (per allò de la separació església- estat). No fent-ho, i utilitzant la senyera de l’antigament prestigiosa societat de “Lo Rat penat”, i ara símbol del secessionisme lingüístic dóna peu als sectors més recalcitrants, dretans i enemics d’un poble valencià orgullós i interessant en recuperar la seua dignitat. En definitiva no posar pau i si fomentar discòrdia. I tant de bo que d’una vegada autoritzara la publicació del leccionari valencià normalitzat, consensuat i lògic i que manara a totes les seues parròquies de parla valenciana el seu ús. Monsenyor Cañizares, utielà, i per tant fill de la denominada “Valencia castellana”, no ho ha de fer i no fent-ho ell molt menys ho faran els nostres capellans de poble. Així, i, una vegada més, se’ns fa als creients catòlics molt difícil justificar l’església en què militem. Això de l’ús del valencià, que podríem entendre-ho com a caritat cristiana, que, per descomptat també ho és, jo la voldria augmentar a l’atorgament de la justícia del dret de pregar a Déu en la nostra llengua de bressol. Dit això en la festa dels valencians no deixa de ser una molesta reivindicació que una i mil vegades ens veiem obligats a denunciar. L’església, posant-se d’esquena a la realitat lingüística, es posa en contra del seu poble. Així ens van les coses amb les esglésies buides que, per la llengua o per falta de sensibilitat cap al caminar del món ens ho fan cada dia més i més difícil. Ja se sap que per als cristians el camí és sempre un camí difícil, ara, Tant costa fer-ho un poc més amable?

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/