La publicació en l’any 1993 del llibre “La premsa a la Marina Alta” posà a l’abast dels investigadors de la comarca un material de consulta de primer ordre. Teresa Ballester, Antoni Espinós i Francisco Moreno ens coordinaren als disset col·laboradors que confeccionarem les cent divuit fitxes, (11 de Benissa), que corresponen al nombre de publicacions periòdiques nascudes en la nostra comarca en el període de 1840 a 1990. Fou un treball de moltes hores, rigorós, exigent i una de les primeres publicacions de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. Rescatar de l’oblit la memòria periodística dels nostres pobles tan sols es feu possible des del respecte i admiració que ens mereixien tots aquells ciutadans i ciutadanes que amb tota precarietat de mitjans utilitzaren la lletra impresa per a defendre els interessos de la nostra terra. El rescat d’aquella memòria culminà amb la microfilmació de tot el material utilitzat. No cal dir que fou un titànic esforç dut a terme gràcies a la nostra il·lusió juvenil.
En tractar aquell material comprovàrem que en tot moment la premsa ja era un altaveu al servei d’una causa que tant podia ser política, econòmica, religiosa o de moviment estètic del període. Per exemple el benisser “El Centinela”, d’influència canalejista polemitzava amb “El amigo del pueblo” de Dénia del perfil conservador del també benisser Torres Orduña. “El Agrario” de Dénia, de lleu orientació conservadora defensava l’agricultura comarcal. I, per descomptat, el benisser “La Gran Colecta” era de pensament clarament catòlic.
El que no escapà a la percepció de l’anàlisi és que en els diaris d’eixe període tots els escrits estan redactats amb solvència i utilitzant un estil culte i alhora perfectament entenedor. Pensant en el lector mitjà de l’època havia de fer ús d’un llenguatge recognoscible on la claredat de la notícia fos entesa sense la intervenció de l’actual i magnificat “analista polític”. Tenint en compte que en redactar-se les notícies no es comptava amb els moderns mitjans de contrast, els periodistes utilitzaven el que ells anomenaven “sujetos de todo crédito”. I, pel compte que es tenia havien d’anar amb cautela. El benisser Vicent Capó Palacios pagà amb tres anys de desterro a Bolulla la seua vel·leïtat periodística. Supose que verificà mal la informació i seguí aquell proverbi d’Antonio Machado que diu “se miente más de la cuenta por falta de fantasía, pero también la verdad se inventa”.
El periodista Antonio Puigvert ens adverteix (Esferes emocionals) de l’espiral confusa en què els actuals mitjans de comunicació ens serveixen la notícia manipulada. No cal més que veure en la prestatgeria de les papereries locals on comprem la premsa diària les capçaleres. Una mateixa notícia ens la presenten radicalment transformada segons siga la tendència del diari de torn. És tal el desconcert en què ens trobem que s’ha de tenir, una vegada més el sa principi del dubte per aplegar, com dia el nostre recordat mestre Don Juan García a “entender las cosas por uno mismo”. D’eixa forma sabrem quan l’exercici de prestidigitació de la notícia té darrere l’interés vicari.
El famós cas “Watergate” fou un rigorós exercici d’investigació amb suficient pedagogia per a mostrar-nos l’ús lliure de la veritat confrontat a les mentides del president Nixon. La història ho recorda i l’eleva a la categoria de llibre de text que qualsevol periodista seriós i responsable té com a model quan vol ser reconegut com un professional solvent i de prestigi. Però, no ho oblidem que el “Watergate”, segons Puigvert, obrí el camí a la perversió de derrocar a polítics per esport, ideologia o encàrrec. L’ús de les mitges mentides o mitges veritats, o la mala pràctica del periodisme poden estar emprades en tot lloc i en totes les ocasions que precisen la utilització del verí o la més procaç brofegada.
Quan la xafarderia de taula de café de mig matí és el pinso ordinari de la notícia publicada es converteix en allò que es diu l’orella del carrer. I sense interpretar-la com una simple emoció s’eleva a la categoria d’opinió generalitzada. I no és el mateix opinar que emocionar-se. Una cosa naix del cap i l’altra de la víscera. Quan Georges Leclerc, comte de Buffon en el seu “Discours sur l’estyle” deixava clar que “escriure bé és a la vegada pensar bé, sentir bé i rendir bé” posava en solfa la gosadia dels mals interpretes de la informació. Qüestió que la nostra recordada i severa catedràtica de literatura Maria Pascual Ferrándis afegia d’eixe magnífic escrit que els diaris eren l’arxiu de les bagatel·les. Ho dia l’any 1960 i no vivíem la digitalització informativa, tant al dia hora i minut per dir tot allò que els antics qualificaven de “flatus vocis”, per dir-ho finament i amb els mínims danys col·laterals.
Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?