Pep Cortés i Renaixença; per Joan Josep Cardona

El passat dilluns dia 9 moria als 74 anys i en la ciutat de Barcelona l’actor Pep Cortés. Era d’Alcoi ciutat on començà la seva trajectòria artística fundant el grup teatral conegut com a “Evohe” on posà en escena “La lección” de Ionescu. Posteriorment s’integraria en el prestigiós grup de “La Cazuela” on pel temps aplegà a ser el seu director i valencianitzant el seu nom pel de “La Cassola”. Dins del camp teatral estigué vinculat a Dagoll Dagom, el Centre Dramàtic i el Teatre Nacional de Catalunya. En València va fundar la companyia teatral La Dependent rebent en els anys 1992 i 1999 els premis atorgats per la Generalitat pels seus treballs com a actor i director. Però el reconeixement popular li vindria per actuar en produccions de la televisió i del cine. En el primer mitjà representant papers importants en “Herència de sang”, “Unió Musical da Capo” o “Senyor Rector” i en el cine en pel·lícules com “Todos a la cárcel” de Berlanga, “Son de mar” de Bigas Luna, “Tierra y libertad” de Keon Loach i “El embrujo de Sanghai” de Trueba entre altres.

Pep Cortés actuà a Benissa al principi de la seva carrera. Era l’any 1970. En eixa època un grup d’amics (els germans Secundino i Eduardo Ferrer Bordes, Juan Manuel i Pascual Giner Ribes, Joaquin Colomer Escoda i jo mateix) preocupats per la situació cultural del nostre poble fundarem un grup conegut per “Renaixença”. Donada la precarietat de locals on poder dur a terme les nostres inquietuds vam trobar la complicitat del vicari Don Juan Carrió, de qui érem veïns de carrer, perquè la parròquia ens cedís el seu saló d’actes. Allí vam presentar als reduïts grupuscles locals sensibilitzats per l’aperturisme polític que començava a insinuar-se una revista oral amb lectura de treballs literaris, poemes i entrevistes com la que férem al llavors alcalde Salvador Ivars. En l’apartat musical vam comptar amb un recital a càrrec d’Hermengol jove promesa de la denominada “Nova cançó” nascuda al caliu del grup “Els 4Z”, Raimon i Araceli Banyuls. En la vessant teatral gaudirem de la presència de Pep Cortès que posà en escena una obra intrigant, difícil i de complexa interpretació. El seu títol “Los Schmuck” ja era tota una declaració d’intencions que xocava amb el tradicional gust benisser per les obres folklòriques d’Escalante, Peris Celda i Paco Barchino interpretades pels nostres autors locals. No omplirem ni les tres primers fileres del cine Goya.

La coneixença amb Pep Cortés fou curiosa. Feu el servici militar a Alcoi passant prèviament pel campament d’instrucció de Rabassa i en la companyia on jo actuava de caporal primer. Eixe grau militar en una caserna que superava els mil cinc-cents individus era important. Menar aquella població precisava d’un elevat nombre de suboficials que el pressupost militar no podia suportar. Se solucionava habilitant i ascendint als caporals al grau superior si superaven un curs intensiu fet amb notable desaplicació pels pretendents i paciència i comprensió de part del comandant que ens feia de professor. Lògicament el sou era molt inferior als suboficials de carrera, però amb l’avantatge de lluir galons, tenir molt de comandament i lluir la nostra superba vanitat. Al front d’aquella companyia estava el capità Juan Segura Merín, natural d’Alcoi, persona culta, amb cursos de dret i domini de l’anglés. Però molt militar. Pel temps vaig saber que era cosí germà de la senyora Teresa Matarredona i Segura, casada aquí a Benissa. Don Juan era molt accessible, sempre, és clar, seguint la cadena de comandament, i, un caporal primer era molt respectat. Li vaig demanar permís per fer factible una petició de Pep Cortés. No era altra que veure si substituíem en les marxes d’instrucció les cançons habituals com el “Prietas las filas” o “Montañas nevadas” de clara connotació falangista per “El tio Pep se’n va a Muro” més casolana i amb lletra valenciana. El capità, molt bon alcoià, digué que sí molt complagut per aquella iniciativa. I així aquella colla d’aprenents a soldat majoritàriament andalusos i murcians anaven al camp de tir de Fontcalent no sabent si la lletra de la cançó era castellà antic o mossarabisme. Els dos tinents de la companyia, un de Salamanca i l’altre de Saragossa li preguntaven a l’alferes provinent de les Milícies Universitàries, un xicot basc, bona persona, enginyer industrial i molt culte quina mena de cançó era aquella. L’alferes tan nacionalista com nosaltres i comprensiu de la broma els contestà que era l’himne de guerra dels almogàvers, que era com dir els “marines” medievals i que era tradició cantar-lo amb l’antiga llengua llemosina. I així va quedar la cosa i sense temps a poder assajar durant el temps que li quedava de recluta altres gloriosos himnes com “Pepe Tono”, “El campanar de la Xara” i altres composicions pacífiques que Pep Cortés tenia pensat posar al faristol en hores perdudes. Que en pau descanse.