Inici » Notícies » Curiositats ,Opinió

Pagar la burra a Tots Sants, per Joan Josep Cardona

25 d'octubre de 2020 No hi ha comentaris
Joan Ivars Ivars "Porsellanes", tractant benisser del segle XIX

Joan Ivars Ivars “Porsellanes”, tractant benisser del segle XIX

Aquest actual terme municipal benisser on la seua configuració ja no és aquella geografia treballada fins les corones dels tossals fou un temps la nostra única font de riquesa. La vista present és la mateixa que podrien veure els nostres avantpassats fins la rompuda de les terres iniciada al segle XVIII. Un boscatge de pins, romers i argelagues dedicat quasi exclusivament a past d’immensos ramats d’ovelles i cabres. Artigar aquelles terres fou un esforç terrible fet a base d’aixada i cabasset terrer. Sense una efectiva xarxa de camins amples bona part d’aquelles terres guanyades als erms es comunicaven amb el camí principal per estrets vials particulars o sendes amb permís de pas. I així les rendes agràries estaven obligades a renunciar a l’ús del carro. Aquest vehicle no apareixerà a Benissa fins ben entrat el segle XIX amb la promesa de la construcció de la carretera nacional i la millora dels principals camins locals. Els mestres d’atxa benissers eixamplen la seva activitat i coneguda la complicada tècnica de la construcció de la roda estan en condicions d’oferir eixe servei al públic. El carro és la possibilitat d’incrementar càrregues i de viatjar amb comoditat. La primera matrícula que coneguem a Benissa correspon a l’any 1925 amb 114 carros de llauradors, 3 de viatgers i 4 de luxe.

Abans de la millora del transport amb carro era inevitable traure les rendes a llom dels animals de càrrega i així la important xifra de 480 matxos i 350 ases censats a Benissa en l’any 1912 ens proporciona una idea de com, i ja en època tan avançada, era l’única possibilitat de transport i, sobretot d’utilitzar el bestiar com a força motriu dels forcats i xarugues per als treballs del camp. Entenent que era una ferramenta imprescindible per a l’agricultura s’explica la proliferació en tots els pobles de la comarca de tallers de mestre d’atxa amb dos d’ells situats a Benissa (Dulce Ribes i Josep Vidal) i a més amb el complement de ferrers i un veterinari titulat.

L’adquisició d’un animal de tir era en termes actuals com l’adquisició d’un vehicle industrial. La diferència era que en l’aspecte de la compra variava notablement i per la lògica raó de la inexistència de bancs i instruments financers. Afegim que, dins d’una economia com la benissera subjecta al rendiment del camp, fiada a dos únics productes susceptibles d’exportació com la pansa del raïm o l’ametla l’única entrada de capital els havia de percebre, per força, al cobrament de les vendes, la qual cosa es produïa entre setembre i octubre. Fóra d’eixes dades l’entrada de diners a una casa, en cas de ser jornalers, era pel fruit del seu treball i de ser petits propietaris per vendes del petit ramat familiar o altres produccions de la casa. En un, com en altre cas, poc capital que únicament servia per a poder viure, i prou.

En la Benissa del segle XIX, en un moderat bon moment econòmic s’intensifica la compra d’animals de càrrega. Joan Ivars Ivars, conegut com a “Porcellanes” és un home que de pastor passa a tenir un èxit econòmic. En l’any 1855 l’Estat Espanyol trau a subhasta entre altres moltes propietats estatals la serra de Bèrnia. Precisat Joan Ivars de tenir terres de pastura adquirirà en diverses etapes tot aquell terreny conegut per la Pedrissa de Bèrnia que va des de la fita del terme d’Altea (Mascarat) fins l’altre extrem de l’Estret de Cardos. Una considerable extensió on l’última compra ascendeix a 1.024 pessetes. Poc després, sense abandonar el seu ofici i traspassant bona part d’ell al seu germà decideix parcel·lar aquella muntanya que va venent a propietaris de la partida de Pinos i dedicant el capital a la compravenda de matxos i ases. Es converteix en el que en aquella època es coneix com a “tractant”. El seu àmbit d’actuació és Benissa, les valls interiors, Alcoi i Gandia. Les “reates” les condueix personalment amb el seu germà i passen per aquells llocs muntanyencs tenint sempre la vista posada en els amagatalls dels roders. Caldrà pensar en el valor d’aquelles persones per fer un camí tan perillós i sense haver tingut mai cap contratemps. Joan Ivars, que no sap escriure ni llegir, es mana imprimir uns contractes que firmarà una persona de la seva confiança. Els documents, cadacun d’ells dins d’un canut de llautó els reconeix per una marca que ell posarà de mà pròpia. En tots ells apareix la fórmula final que la compra es pagarà al terme de la festa de Tots Sants, en un o en dos termes.

Descrita aquesta forma legal. La particular en mig la plaça i usual era donar-se la mà entre venedor i comprador entre testimonis i amb fórmules reverencials emprant les paraules de “Aquest tracte està fet, i el que diga que no que pixe gota gota”, o amb “el nom del Pare, del Fill, l’Esperit Sant i el pare Sant Antoni.” Comprar un matxo jove i no treballat podia costar 3.500 pessetes que si pensem en un jornal de 2,50 pessetes al camp en l’any 1887 era una fortuna. Però era un cas especial per quan la majoria dels tractes eren per permutes, aspecte que podia rebaixar el preu que no baixava de les 300 o 400 pessetes de l’època. Tot això vol dir que l’animal de càrrega és un be apreciat, al que cal cuidar, alimentar bé i procurar-li acurada assistència sanitària, situació que ens fa pensar que “els oficis de manteniment” actuals tenen un històric i noble precedent amb els ferrers, esquiladors, corretgers, sariers, mestres d’aixa i el senyor veterinari, dit col·loquialment “el manescal”, tots ells atents i al servici d’un be familiar del qual depén bona part de l’economia de la casa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/