Inici » Notícies » Opinió

Nostàlgia en la pandèmia; per Joan Josep Cardona

29 de gener de 2021 No hi ha comentaris
Pintura de Knut Ekwall (1843-1914)

Pintura de Knut Ekwall (1843-1914)

Les persones de la meva edat, i a mesura que anem carregant-la amb més anys sentim més curiositat pel passat que pel present. És una reacció lògica en evidenciar la realitat del que és i allò que caldria ser i que difícilment ja no ho podrem canviar. Pesen els anys, la força vital està ja gastada i els desenganys concreten que pujar enèrgicament la costa de la vida no entra dins de les nostres possibilitats. Però mantenim esperances en saber que Lucreci redacta la seva “De rerum natura” a edat avançada i que Montaigne ens llegà el seus “Assaigs” encabit en la seva torre i afectat pels seus eterns còlics nefrítics i que així mateix la delícia de les “Cròniques del capvesprol” la redactà Josep Pla pocs anys abans de morir. Evidenciaven des de l’altura de la seva maduresa humana la dificultat de renunciar a pensar com deurien ser les coses i les concretaren en forma de memòries.

Res lleva que intentem superar els normals obstacles, però realment sentim dins del nostre corresponent segment poblacional allò que encertadament descriu el benedictí Bernabé Dalmau com arraconament afectiu i social. Si eixa percepció la convertim en obsessiva frustració el perfum de la maduresa que exhala en la tardor el daurat codony mai es podria percebre. I amb eixa companyia flairant-la fra Benito Feijoo allà al monestir de Samos entrava a escriure en la seva cel·la el seu “Teatro Crítico” acomiadant-se de la comunitat dient que “era llegada la hora de dedicarse a los graves asuntos”.

En aquests dies que vivim on la constància que el nostre món afectiu s’ensorra a mesura que van deixant-nos persones que ens han acompanyat en el paisatge humà del nostre poble es percep que l’oblit afectiu i social és objecte d’una ruixada que vigoritza la memòria dels majors oblidats i els tornem a recordar i agrair que foren persones que compartiren la nostra existència. “Los graves asuntos” estan aquí presents i es posen de manifest quan cal i toca.

Eixe recordatori als que van morint posa en marxa la seqüència vital que hem compartit amb ells. En conviure eixes persones en les etapes capitals que ens foren més actives i creatives les definim amb noms tan eloqüents com que eren “del nostre temps” o “del nostre món” integrant-nos els morts i nosaltres en eixe espai de la vida on fórem ells i nosaltres protagonistes directes de la marxa del poble. L’antic Hipòcrates, pare de la medicina grega, coneixedor que la vida humana és esforç i creativitat i que acaba fatalment amb la mort ens llegà la frase de “Ars longa, vita brevis” (La ciència continua, la vida és breu). És una frase plena d’esperança i que no està exempta de gratitud. Correspon a l’honest recordatori d’encarar la vida amb esperit de constant reforma buscant el benestar col·lectiu dins del treball, l’educació permanent i la caritat cap als altres en la forma que siga. És la condició de servir, treballar i confiar en que la vida continua.

Sotmesos en la nostra actualitat a una permanent incertesa que pronostica ser de certa durada tornar la mirada al passat com justificació de que fos un món millor no és la teràpia adequada per sortir de la situació. El lògic esgotament del qual no escapen ni els professionals de primera línia de combat ni el més anònim ciutadà o ciutadana confirma la duresa, però no es justifica que el retrovisor ens retorna a l’arcàdia feliç dels anys de l’abundor. Segurament allò de “com haurien d’haver sigut les coses” no ens prepararen per a treballar serenament en la recerca de les sortides més idònies. I la gent de la meua edat mira en primera instància i amb certa nostàlgia aquells instants de confiat progrés, però no inclou en el record de quin món veníem, quina era la nostra pobresa i en on per ignorància i escassa preparació tantes coses férem mal. La memòria selectiva, per fortuna, acudeix en la nostra protecció i ens empara deixant-nos el solatge dels moments grats, del treball enfebrat junyits a la sénia com ase rodant en cercle de present, d’immediat i sense majors ambicions que pensar en allò de “fer per la vida”.

Les persones de la meua edat amb l’evidència de la minva de forces, percebent el reduït món que ens queda, parlem del “nostre món” deixant perdre les realitats de l’hipocràtic “Ars longa” que continua sense parar, creant, treballant i emplenant d’il·lusió a tot aquell o aquella que segons Josep Pla “ha fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits”. Fóra d’això no hi ha altra cosa més que l’eixorca soledat, la derrota i la insolidaritat. Tant si s’és jove com si s’està a les darreres barrades de la vida.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/