Inici » Notícies » Opinió ,Societat

Morí Pascual Giner Pérez; per Joan Josep Cardona

16 de Maig de 2019 No hi ha comentaris
Pascual Giner Perez

Pascual Giner Perez

Va dir que la tinta de la impressora se li havia assecat. Ho digué en alta veu i dins d’aquella cambreta fosca, aquella que en la planta baixa de sa casa dóna al carrer Sant Tomàs. Res es podia fer i decidí anar a prendre el café del matí al bar Palleter. Per baixar a la plaça seguia l’itinerari ritual de travessar el cantó de les Cabres. El ritme dels seus passos minorava quan aplegava a l’altura de la casa del seu antic professor, Don Felipe, de qui aprengué el secret de les rimes en assonant i en consonant. I a major mèrit en el bon llatí d’Ovidi. Des de la porta del bar tornà a tronar molt emprenyada la seua veu. Digué que la tinta de la impressora se li havia assecat. Jo no sé si aquells tertulians comprengueren que eixe matí Pascual començava a morir. No es té memòria des d’aquell dia de cap altre sonet, ni dècima ni quaderna via sortida de tan luxosa font creativa. Se li secà la tinta, això va dir.

La terra benissera és fecunda en collita de poetes. Un do natural que naix espontàniament i que per poc que la mètrica domestique l’arravatada imaginació ja es pot incorporar amb tots els vots favorables un membre nou al Parnàs benisser. Però aquí, tal com es defineix la legió angèlica estan els graus i els mèrits. I, sense cap discussió possible cap contradirà que Pascual Giner Pérez, dit també Pascual de Maria Pérez ocupa el seient del Dant benisser. Quan la “viva luce che si mea del suo lucente, che no si disuna” imprevisiblement se li presentava, tal com una inspiració frenètica començava a rajar un cabal sorollós de versos llargs, elegants com si fos una safata de pètals de roses com les que tiren els xiquets al Santíssim el dia del corpus. I després, en aquella tinta que encara estava tendra sortien llegendes per a marcar les campanes, per posar en làpides, felicitar als amics, cantar un nadal o brindar sorollosament en una festa familiar.

Posseïa aquest patriota benisser una portentosa facultat per passar de la prosa al vers amb una felicíssima facilitat. Dins d’una sorollosa tertúlia de bar, impassible al frenètic dringar de les fitxes dels interminables dominós de la Cultural, i en una simple tovallola de paper començava i acabava en un instant un bell poema i sobre el tema que els tertulians proposaven. Era un fenomenal descriptor de situacions. Com un d’aquells antics joglars improvisadors d’escenes i que en un racó de les places públiques era capaç de fer-se voltar d’un públic embadalit i silent que xarrupava aquells versos com qui xucla un tros de canyamel. Eixe era el seu escenari predilecte. Places, mercat, taula de casino, poble ras passat pel sedàs dels antics oripells d’una instrucció atenenca. De mètrica culta però accessible. De ritme frenètic quan calia i de gorg calmós quan tocava. Però sempre, i en tot vers l’irrenunciable arravatament d’un benisser culte, apressat i neguitós de fer comprendre el “cursum vita breve est” i que tot estava per fer.

La vida d’aquest insigne benisser fou la pròpia d’un irreductible amador de la seva pàtria. La seva producció literària està farcida d’un tendre costumisme tocat d’un precís incisiu i elèctric esperó per solfejar la millor música que produeix una ment clara, intel·ligent i crítica amb la indolència general. Tant podia tocar la tristesa del seu ambient familiar infantil amb l’eterna manca del pare mort, com la suavitat d’un ambient nadalenc o la vibrant joia d’una festa familiar. Essent fill d’una època difícil semblava impossible que la jovialitat dels seus versos sortís amb aquell broll vital i generós que superava situacions complicades i que més convidaven a plorar que a riure.

Quan en una societat, que com de fet és la benissera, la pràctica de la indiferència es presenta tan habitualment empobridora s’ha d’incrementar la col·lectiva pedagogia per mostrar que el famós “lilium inter spinas” (llir entre espines) miraculosament es fa present quan surten patriotes com Pascual Giner. De no ser així la rasant de la mediocritat i el nostre fracàs com a poble amb sentiments seria un ofec insuportable, arrasador dels més sublims anhels de superació. I gràcies a eixe magnànim esperit que ara ens ha deixat poden els festers tenir les ambaixades de moros i cristians, Santa Anna la seva auca, les campanes l’epitafi, fra Humilde i mossèn Salvador la lletra del seu recordatori, el poble general el seu “Cançoner de nadal”. I, responsables els qui el volíem de fer justícia agraïda el posarem un dia on li corresponia, el voltarem i l’aplaudirem. I ell ens digué” Jo que he de fer? Li responguérem “Deixar-te voler”. És això el que cal i s’ha de fer, i res més.

  • Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.
Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/