Inici » Notícies » Opinió

Manyaferets; per Joan Josep Cardona

28 d'abril de 2016 No hi ha comentaris
Aixada

Aixada

Aquest article forma part del recull “Un llibre que va escrivint-se”, del llibre en projecte “GREIX I BORUMBALLA”.

Les festes majors del poble. El meu, que és Benissa. Una fita ineludible. S’ha d’anar a la trobada. La Puríssima és integradora. Convoca, crida i ens ratifica com a comunitat. Com un posar al dia el cens d’habitants. S’ha d’estar present. La gent jove amb gatzara. La major mostrant els estralls del temps. Res es pot fer. Mana la tradició. I serà la massiva processó voltant els carrers del poble l’evident constatació dels que som, estem presents i justifiquem el patriotisme. No tenim cap altra manifestació local que es faci amb tanta gentada. Res, la Puríssima és el moll de l’os del benisserisme. Tots, i mentre les cames aguanten, farem la volta de la processó portant el ciri. Els massa majors la veuen passar asseguts al rebedor de casa. Són cases molt lluidores. Com de permanent prestatgeria. Per eixa causa les cases de la volta de la Puríssima sempre han estat molt sol·licitades dins del mercat immobiliari. La seva cotització es fonamenta en un valor sentimental. És un cas difícil d’explicar. Cap agent immobiliari que no fos de Benissa no el pot entendre. S’explicaria si eixos immobles procediren de l’antiga oligarquia agrària, que són palaus de generós solar. Algunes, en la que antigament es denominava “Calle de abajo”, obligades per la muralla defensiva, tenen un solar mínim. Són de difícil accés, molt humides i quasi sense llum solar. Però, totes, totes, ben arreglades i en permanent estat de revista.

A mi m’esborrona cada vegada que ho llegeixo aquell dramàtic paper que redactà l’ajuntament de l’any 1864. Don Francisco Torres i Feliu reclamava a la Diputació la imposició per a Benissa d’un exorbitant cànon de l’impost del Consum. En un erial se han construido de piedra y barro un miserable albergue donde comen todo el año pan de cebada y algarrobas. Són les paraules amb les quals vol il·lustrar al govern de què aquí es passava la negra. Posen els pèls de punta. No parla aquell bon alcalde de la situació dels ravals del poble. Però si ho fan misser Cavanilles i Don Pascual Madoz. Casas miserables, diuen en els seus informes.

Si aquelles cases, hui ja desaparegudes per les millores de la modernitat, les contemplarem fora de la documentació escrita, les veuríem des de la lectura antropològica. Els seus habitants. La necessitat de fer-se amb les seves pròpies mans el cobert que els aixopluga de la intempèrie. Fa poc de temps, a un dels ravals benissers, al carrer Grau, s’enderrocaren tres cases. Les tres juntes no fan un solar que supere els cent metres. S’ha obert sobre eixe breu espai el cantó de Cotana. És l’evidència més eloqüent de la precarietat en què vivien aquelles persones. Qui contemplava aquells envans desmorrellats amb portes de fusta serrada per les mans del propietari no pots sostraure’s a la tendresa. Impossible no compadir-se d’un malalt de llarga durada entaforat en una cambreta a sota el trespol de canyís.

Hem de mirar tot això amb perspectiva arqueològica. La industrial. Els anglesos són mestres en eixa disciplina. John Seymour escriví un dels més bells treballs sobre els arts i oficis. The Forgotten Arts. L’edició espanyola de l’any 1993 és acurada i elegant. No cal altra cosa més definitiva que observar una clau anglesa. Una ferramenta molt útil. Això defineix la capacitat d’un poble per a fer-se les cases confortables. El llibre té il·lustrats a mà molts d’aquests utensilis. Per exemple, apareix allí la roda d’una carreta que solcava les praderes de l’oest americà. És un instrument que evidencia una cosa sòlida i feta per a conquerir. Nosaltres no apleguem en els oficis a eixes exquisideses. Ens apanyem amb molt poc. Les pròpies mans servien de pallustre. Mesuràvem a dits, eixams, pams, colzes i brases. Amb una simple aixada artigàvem tot un tossal.

Feta la nostra història col·lectiva sobre la qualitat dels nostres rústics utensilis de treball seria tot un detall de pietosa memòria adquirir per part de la municipalitat una simple, humil caseta de pobre jornaler. Per fer un museu minúscul, gràfic de la pobresa. Així seriem conseqüents amb el nostre passat. Fet, com dia aquell enfurismat alcalde como un cuadro irresistible para toda persona de corazón. Per contra Seymour diu que els seus artesans anglesos a més de l’estètica feien les seves obres per satisfacció pròpia. No és igual el rosbif que el putxero de polp. Tot va en consonància.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/