L’oncle T, per Arturo Ruiz

L’oncle T havia mort fa dos-cents anys però com, per lògica, l’ésser humà no pot imaginar que no existeix, l’oncle T somiava que encara existia. I des del seu nínxol, al cementeri vell de Benissa, es figurava que podia recordar les coses que, en vida, més li havien agradat: una mirada, una certa alba de feia ja molts lustres, la vista immensa de la mar durant els matins d’estiu, la partideta de cartes després dels menjars, els passejos pel crepuscle. No ens portem a enganys ni ens deixem vèncer per falses nostàlgies: està clar que a l’oncle T li haguera agradat més estar viu i poder fer aquestes coses per si mateix, però menys dóna una pedra: és cert que els seus ossos s’anaven desgastant tancats en el nínxol que li va tocar en sort, però almenys la seua ment bategava, com a testimoniant que els homes no poden resignar-se a la mort i que aquesta, encara que maltracta els cossos fins fer-los desaparèixer, no pot fer res amb els records ja que la memòria és l’única que, per a sempre, ens fa lliures.

Tampoc dic que això siga necessàriament bo: la llibertat aporta coneixement i, per tant, també dolor: alhora que l’oncle T recordava les coses que més li havien agradat, també estava abocat a rememorar les que li havien fet mal: la desaparició d’algun ésser benvolgut, un desamor, una amistat perduda per una traïció.

I una cosa encara més perillosa: la ment lliure, a més del passat, també entrelluca el present i, últimament, l’oncle T contempla amb una dolorosa ganyota d’incredulitat com l’Ajuntament de Benissa ha permes que màquines excavadores hagen tret a la llum les restes humanes, ossos astellats i pols, d’ell mateix i dels seus amics i familiars també enterrats ací amb l’objecte de fer una nau industrial. I com després aquestes restes han estat escampats per ací i l’ajuntament, en comptes d’evitar-ho, ha intentat compensar l’expoli amb la inauguració d’un parquet un poc artificiós i barroc a la partida de Bellita.

Amb la seua ment lliure i a pesar que li han repartit els ossos per mig terme, l’oncle T ha après dos segles després de morir que, segons sembla, els únics que tenen memòria són els morts. Els vius, almenys els d’ara, semblen haver-la perdut.