Inici » Notícies » Curiositats ,Opinió ,Personatges

Llibertat d’expressió: Una brofegada; per Joan Josep Cardona

27 de febrer de 2021 No hi ha comentaris
Joan Ivars Cabrera, "Joan de Porcellanes"

Joan Ivars Cabrera, “Joan de Porcellanes”

Aquells que foren contemporanis de Joan Ivars Cabrera, conegut popularment per Joan de Porcellanes, el recordaven amb afecte. No els era indiferent un home alt, posseïdor d’una estructura corporal ben proporcionada, certament ben paregut i al que qualsevol vestimenta li donava una eterna elegància. Així, qualsevol fotografia que l’eternitza delata que no desmentia en res l’apreciació dels seus coetanis. Tenia formació cultural apresa en aquell ambient escolar de darrers del segle XIX on sota el magisteri de Don Agustí Furió i mossén Francisco Cabrera bona part de la petita burgesia local havia assumit unes normes de conducta solvents i de notables efectes que justificaren aquell progrés material i social de la Benissa dels decennis inicials del segle XX.

L’entrada a eixe espai temporal benisser evidencia que la vella i històrica aristocràcia agrària havia perdut protagonisme en tot allò referit al govern del poble. El capità Cabrera descriu la situació en el seu diari. En un to enyoradís lamenta que aquelles llegendàries famílies significades com un referent d’emulació per provocar sinergies de progrés s’absenten del poble i passen a residir a València. Per justificar eixa nostàlgia que s’endevina en el pensament del capità no trobem altra paraula adient que aquella que descriu la pèrdua d’un ambient social que precisa una persona que ha viscut la vitalitat intel·lectual de l’Havana, i que, ja madur, torna al seu poble i veu rebaixats els seus anhels d’una florida “Arcàdia felix”. En canvi trobarà, i no crec que ho hagués entés, que la nova societat que comença a fer-se influent és la mesocràcia que formen les nissagues de les fàbriques de mobles, la indústria farinera, els creadors de “La Union de Benissa”, els obradors del taulell hidràulic i altres tantes i diverses empreses que prosperen al marge de la tradicional dependència agrària. L’agricultura no queda abandonada, però la diversificació de mercats la fa encara molt rendible. La Benissa de 1900 a 1936 és, com diu gràficament Figueras Pacheco “el pueblo más animado del partido”. No li faltava raó ni en el sentit de la prosperitat econòmica ni en l'”animació” que proporcionen casinos, cines, societats de tota mena i una general gana de viure la modernitat.

La classe social ascendent formada per persones que els anglesos li donen el nom de “self-made man”, responien perfectament a eixe model cultural. Sabien de lletra i de números, condicions més que importants per a ser inclosos en els llistats electorals amb la definició de “capacidades”. En definitiva tenien solvència suficient per a ser els creadors de la Benissa moderna i progressiva. Políticament eren conservadors moderats, però en el sentit honrat de pau, progrés i amor per la cultura dins dels valors del treball i la perseverança. Poques aventures, el cabet a la feina fent un nou grup escolar, pagar les carreteres de Pinos i de l’estació, enjardinar la Glorieta i veure si s’acaba el temple parroquial. Tot dins d’allò de l’admiració que creen les paraules de l’insigne Figueras Pacheco.

Joan Ivars Cabrera, que és aquell que al principi hem dit coses amables, era part d’eixa mesocràcia. És un home que sap el que costen les coses i té el prompte a la santa còlera si veu que es contradiuen els valors en què s’ha criat. Fill d’eixos postulats els seus contemporanis li encomanen gestions delicades i aplega a ser fiscal del jutjat i per tres vegades assumeix l’alcaldia. És, per tant, un home públic i subjecte a les fílies i les fòbies que accepta unes vegades resignadament i altres clamant al Diví tal com un “Júpiter tronante”.

La inevitable contestació a una de les seves normals decisions municipals es fa en el llavador públic del Podavall. “Las clases populares” eufemisme de recurs dels historiadors quan graduen les capes socials posa en boca d’una dona baladrera crítica àcida contra el bon alcalde al qual acaba titllant de “ser un descamisat”, és a dir com ella mateixa ho és. I al tio Joan aplegant-li aquella diguem, “llibertat d’expressió” l’accepta de forma elegant, però mana cridar a la contestatària a sa casa on ha ordenat a la criada pose sobre les cadires del rebedor les dotzenes de camises de bon fil que té guardades al vestidor. L’entrevista no té més paraules que el dit comminatori del senyor alcalde dirigit sobre el ric aixovar. I així diuen les cròniques que acabà aquella brofegada de mal gust, i filla de la ignorància de qui no sabia parlar sense ofendre. Tampoc els diaris de l’època parlen d’una transgressió a la llibertat d’expressió, ni de pedregades als tios Sixto Bigot i Joan de Batito, per aquells dies exemplars guardians de l’ordre. Aquí, vila tan franciscana, ja predicaven feia segles “El llibre de les dones” de fra Francesc d’Eximenis. I allò de “no sies turc, ne de mala guisa, ne bròfec, que cosa no val” era cosa que s’aprenia amb lo del “pa nostre de cada dia…” que calia saber guanyar i no clavar-se com bé hem dit “en camisa d’onze vares”.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/