Finalitzant la confecció del Calendari dels Brillants per a l’any 2016 repase el santoral. Hui, la majoria dels calendaris no solen portar a sota del dia que allí es marca el sant, o onomàstica corresponent. Actualment vivim els dies immersos dins de les moltes ocupacions que tots tenim sense preocupar-nos del santoral. Incloses les més intimes celebracions familiars del sant que portem per nom ja les hem substituïdes per la celebració de l’aniversari del naixement. És un canvi que les generacions més majors ho contemplem dins de l’evolució de la societat que, ocupada en la duresa de la vida, els oraris angoixants, i, naturalment, les presses, no té temps per contemplar allò que es diu el “cursum vitae”. És una situació, diríem que empobridora, en renunciar a la gran riquesa de la diversitat i varietat diferenciadora que cada dia se’ns ofereix de forma gratuïta. El calendari, amb la seua distribució en equinoccis, llunes, fenòmens siderals, èpoques de pluja predeterminades, efemèrides i tota la seua oferta ens dona l’oportunitat de gaudir el curs dels dies i comprovar que un és diferent a l’altre.
Recorde ara les meues èpoques laborals quan feia el trajecte de casa al treball viatjant amb l’automòbil. Eren prou quilometres que convidaven a fer-ho amb la rutina acostumada. Una de les formes més fàcils de fugir del denominat “camí trillat” era contemplar la sortida del sol. Cada dia era diferent. Així, unes vegades em sorprenia sortint dels antics túnels del Mascarat, altres en l’Olla d’Altea, i quasi a punt de jubilar-me el veia uns dies sobre el mar de Moraira, altres superant el Collado de Benimallunt i, al remat de la meua professió a l’altura del tossal de Cocentari. Els finals de la jornada laboral podien coincidir o be en nit tancada o amb l’aplegada del capvespre. Jo, que sóc fill d’un temps on l’agricultura es practicava com una activitat laboral més, vivia eixos viatges diaris observant els treballs del camp. Unes vegades, pel matí, el començament de la llaurada, i altres, per la vesprada, el tractor carregat amb les collites. I tot això era diferent segons les diverses etapes de l’any.
Difícilment els de la meua edat ens podem sostraure de la corfa camperola que ha estat condicionant la nostra existència. Molts recordem l’anada a primers de juliol a la casa de camp, així com la tornada al poble allà per Tots Sants. La renda agrària era important. Recollir-la una feina familiar molt necessària per arrodonir els pressupostos domèstics. Vol dir això que vivíem el calendari amb el seu santoral com una especia de l’actual “planificació per objectius”, tan utilitzat en les modernes tècniques de producció. Però, així com el que tots vam conèixer dins dels cursos de formació com “Grups Alfa”, (hui amb altra connotació en la pastoral parroquial) , el calendari laboral agrari, que era l’autèntic marcador dels ritmes vitals, el transformava amb la riquesa del refranyer que tenia als sants com a fites que complir. Veja’m per exemple: A San Mateu, verema arreu. Per Sant Andreu, al trull l’oliva posareu, i així un munt. Dit això tot anava ubicant-se dins d’una forma de mesurar el temps antic, molt tradicional i riquíssim de contingut. El santoral no era el dia negre del calendari. El santoral portava l’afegit de la riquesa espiritual, de dens magisteri, però en especial costumista. Cada sant o santa el distingia un atribut, una protecció o una virtut específica.
Començava jo enunciant que estic donant els darrers tocs al que serà la 29 edició del Calendari dels Brillants. ¡¡ Vint i nou anys, ja!!. Doncs bé, venen apareixent al santoral unes festivitats que no porten l’afegit del sant. Per exemple, dins d’aquesta setmana, el proper dia 5 d’octubre, al marge de ser la festivitat de Sant Plàcid, sant de biografia desconeguda, però que es diu ser deixeble de Sant Benet eremita, tenim la que es diu Témpores de petició i acció de gràcies . Efectivament, és una festivitat molt relacionada amb la vida agrària. Suposant que totes les collites ja estan, o estaven ensacades i en la cambra, s’havien de donar gracies a Déu per la seua provisió. Els nostres llauradors mai demanaven aigua o bon temps, simplement volien “una bona collita”. Alhora s’afegia la petició a Déu de que continués prodigant la seua protecció. Hui la litúrgia catòlica continua celebrant eixa festivitat, però, actualitzada i posant la mirada a una reflexió de cara a què de bo tenim, i a que tenim que corregir per millorar la nostra conducta. En els textos litúrgics del dia es sol llegir un capítol de Llibre del Gènesi (1,27-30) com un recordatori poètic de la creació del món, la presència dels arbres i fruits del camp, i la seva utilitat per als humans.
Els nostres majors no solien observar aquesta celebració. Encara estaven al camp. Era una celebració més de “interne neque”, és a dir d’ofici diví en les pregàries dels rectors, vicaris i beneficiats en l’ofici diari del cor. Els nostres avis, si vivien tot l’any al camp, demoraven una mica més eixa acció de prec i acció de gràcies fins quasi la festa de Tots Sants. Era ocasió per encomanar misses als difunts de casa i també per fer el que es solia dir “Complir parròquia” . De fet s’havia de fer per la denominada Pasqua de Pentecosta o Granada, però la molta feina del camp per maig diferia el costum a fer-ho passades les Ànimes (Novembre). Consistia en confessar, assistir a missa, combregar i donar una almoina. La gent es sentia parroquiana, com un fet de pertinença comunitària i una forma de sentir-se unida a ella era practicar eixe pietós costum. En definitiva anar, com ells dien “a poblat”. Eixa paraula “poblat” tan rica d’expressivitat, com perduda en l’actual vocabulari, es completava amb l’antagonisme de “deforeros” per invocar als que vivien al camp . Aclarim que “deforeros” son tots aquells que vivien “fora dels murs que encerclaven la vila”.
La bellesa que envolta la pràctica i observança del calendari amb totes les seues diferencies i matisos ens pot ajudar, i molt, tal com dia fins fa poc el pare Rafael Colomer, guardià del convent de Benissa a millorar la nostra qualitat de vida. I això es possible si dediquem un moment del dia a l’encalmada pràctica del silenci buscat, a la contemplació de la natura, la soledat d’un carrer. La lectura reposada de la que sol dir-se “Lectio Divina” , a més del que hem dit, obraria sobre nosaltres un benefactor descans produint la serenitat per viure la vida actual i agitada, amb una visió més positiva. Ja veieu que és una recepta barata, gratuïta i reconfortant per anar fent el nostre camí amb la tan necessària pau interna que sempre ens és tan difícil de trobar.
* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?