Inici » Notícies » Opinió

Les ferramentes; per Joan Josep Cardona

6 d'Abril de 2016 No hi ha comentaris
Llibre (foto del flickr de square_eye)

Llibre (foto del flickr de square_eye)

Aquest article forma part del recull “Un llibre que va escrivint-se”

Aparegué una notícia inquietant. Un ajuntament havia llençat a l’escombrador tres-cents llibres. Eren edicions regalades per un escriptor vinculat a aquell poble. La regidoria de cultura havia decidit tancar la biblioteca pública. Això va ocórrer a Avinyonet de Puigventós, un poble de prop de tres-cents habitants situat a l’Alt Empordà. No van tardar els diaris a donar compte del succés. Dies després aparegueren diversos comentaris i cartes obertes als diferents mitjans de comunicació. La condemna era total. Alguns dels escriptors de moda s’ocuparen d’afegir als escrits columnes solidàries. Un d’ells, Quim Monzó, fou el qui amb més realisme parla de l’afer. Ell, un dels escriptors actualment més seguits, digué una gran veritat. Comentava que amb ocasió de fer mudança de casa es veié amb la necessitat de desprendre’s d’un considerable nombre de llibres que, llegits i assimilats, segurament no els tornaria a consultar. Quan es presenten aquests dilemes entre els amants dels llibres s’assemblen a aquelles persones amigues dels animals que volen que algú adopte aquells que no pot cuidar.

Els llibres, a diferència de les protectores d’animals que tenen més persones sensibilitzades, no tenen una espècie d’orfenat que els aculli. Quim Monzó va pensar que les biblioteques públiques serien el lloc idoni on oferir els seus llibres sobrers. Es posà mans a la feina i anà fent els oportuns oferiments. Sorprenentment aquests establiments declinaren el donatiu. Tan sols un es mostrà receptiu si bé lamentava que per falta de personal no els podria catalogar. L’escriptor, en veure tant de desinterès els llençà a l’abocador selectiu del paper. Es reciclarien en pasta.

En escriure aquestes línies sobre l’estima dels llibres mai pense si seran llegides. Impensable que motiven alguna reacció. Com que aquesta afecció és tan personal, tan íntima com aquell que vola coloms, ho considere com el qui fa gimnàstica per mantenir-se en forma. Una manera com una altra de no rovellar-se. Però, com que tots els que estem ferits per la lletra impresa guardem papers i a certa edat ja ocupen molt d’espai pensem en qui els adoptarà quan ja no siguem en aquest món terrenal. És una pregunta que he escoltat dels llavis de molts amics que senten aquesta preocupació. No corren temps favorables perquè els llibres tinguen adeptes. La informàtica els està suplint. Els habitatges són cada vegada més reduïts. Dit això les bones i grans biblioteques particulars desapareixeran. Ja fa temps que es compren al pes.

Alguna vegada els antics ebenistes, ferrers, mestres d’aixa i altres artesans del meu poble es degueren fer aquesta pregunta quan ja l’artrosi els estava demanant de plegar l’establiment. He vist durant la meva vida la desaparició de tallers familiars on aplicats ministrils feien un admirable servei a la societat. Quan observaves a missa als teus paisans agenollats i mostrant aquelles magnífiques mitges soles a les sabates rebentades. Quan podies veure portes i finestres amb unes pròtesis tan aparents on l’oli de llinosa igualava la part original amb l’afegit. O quan s’havien d’acoblar peces de ferro a un balcó desdentat tenies la convicció que rere aquelles filigranes hi havia persones intel·ligents que ajudaven als propietaris dels objectes desmorrellats a continuar aparentant.

Pensa tot aquell que es dedica a la seva passió, que en aquest cas és material, que la seva vida professional serà continuada. Aquesta quimera apareix en un moment de la vida en què observes que el teu món s’ensorra. I així com els pins vells produeixen una exuberant collita de pinyes perquè la sement fecunde en un bosc, nosaltres també voldríem que llibres, ferramentes i tot allò que ha estat el nostre univers es perpetués com a signe de civilització. No cal altra cosa més que observar una roda de carro per endevinar la intenció del mestre d’aixa. Alguna roda apareix inserida en la decoració de la porta d’un xalet. El llibre, no sé jo, si tindrà tanta sort. Si està enquadernat en pergamí o pasta pot estar encara dins de la imaginació d’un interiorista de moda. Si no, a l’abocador, que fa nosa.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/