Inici » Notícies » Opinió

Les coses dels diners; per Joan Josep Cardona

2 de març de 2016 No hi ha comentaris
Bitllet

Bitllet

Una pregunta que inquieta als clients dels bancs: En lloc de rebre interessos hauré de pagar al banc per la custòdia dels meus diners? De moment no s’aplega a eixa situació, però si els marges d’intermediació (diners que els clients dipositen i els que els bancs deixen en préstecs) apleguen a benefici zero, possiblement les entitats financeres s’hagen de plantejar eixa mesura. Robert Tornadell, exdegà de Bussines Schol, una autoritat, no ho veu factible a curt terme. Conxi Lafraya, una reputada comentarista de les finances, percep un gran desequilibri entre els diners que tenen els bancs dels dipòsits dels seus clients, molt gran, i la baixa petició de crèdit. Si no hi ha demanda, no hi ha negoci. Vistes així les coses l’única cosa que sabem és que els diners, fidels al seu comportament, viuen en un panorama d’incertesa.

Joaquín Maudos, catedràtic de la Universitat de València, observa que una de les pràctiques que fa la banca per a defensar-se és reduir costos. Ací, i a Benissa, tenim el cas del tancament de Caja Múrcia que optimitza recursos concentrant oficines. I, en la majoria dels casos reduint la plantilla. Eixa darrera mesura augmentarà per quan els bancs deriven la clientela a la banca informàtica. Tal com fan les companyies de telefonia i altres serveis, així fan els bancs. Per a casos de consulta ens atén un operador llunyà via telefònica. És la tendència.

Per comprendre aquesta situació de reducció de costos que ens incomoda anem a centrar-nos en la composició de les rúbriques (comptes corrents, llibretes d’estalvi, etc.) d’una sucursal bancaria. És el que en llenguatge bancari es diu el passiu. La matèria primera amb la qual treballa. Agafarem com a model una del nostre entorn més immediat. Benissa. Coneixent la nostra tirada conservadora, que es manifesta també en l’aplicació dels diners en compte, tant ens val un model antic, com un de més modern. La variació és poca. Els diners a terme fixe se situen quasi al 38%. Segueixen els comptes d’estalvi, i al voltant del 15% als comptes corrents. En un moment determinat, que situarem en l’any 1985, apareixen ja productes alternatius com eren les Cèdules hipotecàries o el Deute subordinat. Són instruments autoritzats pel Banc d’Espanya i que tenen l’atractiu per al client d’una major rendibilitat. Els primers tenen la garantia de totes les hipoteques fetes pel banc. El segon no, i la seua rendibilitat està en els beneficis del compte de resultats del banc amb el qual després paga els interessos al client. El primer és més segur i el segon, si bé pot obtenir una més alta rendibilitat no la té com aquella. Tot això, però més embolicat, (els sabuts de la banca li deien Enginyeria Financera) ara amb el nom de preferents, va anar creixent i creixent en detriment dels comptes a termini. No ho oblidem, era el que en altre comentari li deiem Economia Financera. El client, davant el mirall dels guanys que li prometien, va caure amb les conseqüències que ja sa sabem.

Què va ocórrer tant a Benissa com a qualsevol sucursal de la resta de l’estat espanyol amb l’aparició d’aquests instruments financers? Del 38% que hem dit que conformaven els dipòsits en estalvi es va passar a un 28%. Però compte amb això. Els nous instruments financers (preferents) van patir les oscil·lacions del mercat hipotecari i la lògica davallada d’altres beneficis que la banca obtenia per altres mitjans de negoci. En una paraula: va ser afectada per altres inversions que tenien els bancs (de vegades a l’estranger) i, per descomptat, la fallida dels clients amb hipoteca. El banc, en el cas de les hipoteques, les executà (desnonaments, en un cas, i en altres la dació en pagament dels urbanitzadors que no van poder vendre les seues promocions, que va ser la gran part del desastre). Els bancs van patir i molts van estar intervinguts, i alhora van passar a tenir un enorme immobilitzat (pisos) sense rendir-li res. Mai sabrem a Benissa, pel lògic temor a ser considerats com a innocents, quants clients van perdre les seves inversions en preferents.

Coneixien els clients els riscos d’aquests instruments financers? No. Els empleats que el van vendre tampoc. Cal haver estat part d’eixe col·lectiu humà per saber les enormes pressions que sofreixen per col·locar productes que, la majoria de les vegades no formen part del mercat bancari. Jo mateix vaig haver de vendre ordinadors, pel·lícules de vídeo i jocs de cuina. La superioritat, que no està en la trinxera i no veu als clients, ordena, amb una contundència brutal als empleats la venda de tota mena de productes. I si eres veí del poble i has de conviure amb la gent una fallida d’aquests productes t’afecta directament i no pots mirar als teus clients a la cara.

Aquests productes, a diferència dels tradicionals, donaven al banc un més alt rendiment que no la diària atenció al client que obliga a mantenir plantilles nombroses. En eixa tendència estem ara. Pocs empleats de finestreta i més gestors amb una cartera de clientela. Ho podem comprovar amb les grans cues que es formen als bancs i la lentitud amb què s’atén. És una forma residual d’atenció que tendeix a acabar-se. La banca, ja ho està practicant, mitjançant la banca electrònica. I, a més, escarmentats per l’escàndol de les preferents continuen oferint productes de risc, amb superior rendiment que els estalvis a terme, però, a diferència d’aquelles es treballa ara dins d’un risc que els bancs diuen està controlat. Són fons ubicats en deute de l’estat, divises o economies en expansió (Xina, Brasil, etc.). La seva rendibilitat és impredictible. Però ara ja van amb compte i avisen, i per escrit, que firmem en contractar un dipòsit sabent els riscos que assumim. Molt d’ull amb la lletra menuda.

S’està parlant (Enrique Pérez-Hernández, professor de l’Institut d’Estudis Bancaris), del fet que la banca continuarà per molt de temps oferint tipus d’interès baixos. No hi ha demanda de crèdits. És impensable que s’entre en una guerra de tipus d’interès per al passiu. En tot cas la competència serà en l’oferiment de crèdits al consum. En la pràctica ja la tenim amb l’augment del crèdit que ens donen a les targetes de crèdit. El seu marge de beneficis va per les comissions. I així continuarà. Els comptes a terme, i si tenim sort, podrem aconseguir tan sols un 1,5% d’interès.

Tenim defensa en la garantia d’obtindre beneficis dels nostres dipòsits? Molt poca. Alguns aposten per Plans de Pensions. Espanya, en el rànquing mundial apareix pel que fa a rendibilitat en el lloc vuitè (8%) però pel que fa a contractació ens situem en el 15,4%. Molt lluny d’Holanda, que és del 72,6%. L’economista Tornadell comenta una derivació dels inversors de Madrid i Barcelona a la compra de pisos per llogar que rendeixen un 4%. Elena Iparraguerri, una altra ponderada comentarista financera, parla d’un traspassament de diners posats a terme a compte corrent per veure-les vindre.

En el cas benisser ja saben els modestos estalviadors que s’han d’espavilar amb els seus diners. Estic parlant del segment poblacional més major, sense hipoteca que pagar i sense compromisos importants que atendre. Un dipòsit col·locat en fons té rendiment, però ja sap que no és de la filosofia d’un terme fixe tradicional i de tota la vida. Ha de saber a què s’exposa i, a més, la rendibilitat és a llarg terme. L’ha de vigilar constantment i veure les oscil·lacions. Han passat els temps de l’absoluta tranquil·litat. Vivim moments d’incertesa i ens hem d’acostumar al temps real, a incrementar la nostra cultura financera i a saber les coses per nosaltres mateix i sense intermediaris. De vegades tindre diners, més que siga en la petita escala de la denominada economia domèstica, és un maldecap que hem d’assumir. No hi ha més alternativa que llegir, culturitzar-se i tindre sempre en compte la volatilitat dels diners. Vigilància, seny i prudència.

NOTA.- Per si voleu divertir-vos amb les memòries d’un cap de sucursal bancària, us recomane la lectura del meu llibre “El tant per cent”. No està a la venda, però el podreu trobar a la Biblioteca Municipal. S’afartareu de riure, que bona falta fa.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/