Opinió

Les albaes; una expressió valenciana de nord a sud; per Quico Llopis Ivars

Quico Llopis Ivars
Quico Llopis Ivars

En aquest article vaig a parlar d’una de les expressions més valencianes que conec. Tot bon valencià i amant de la nostra cultura sap identificar eixa tonada de dolçaina i veu. Les albaes jo les vaig conèixer de xicotet, gràcies a la volta en carro a La Marina (una mostra de folklore valencià molt intensa), on totes les nits després de sopar hi havia algun espectacle com duos musicals, grups folklòrics, danses i en algunes ocasions, nits d’albaes.

Han passat els anys i he tingut l’ocasió de tocar tota classe d’estils musicals dins la meua trajectòria professional (clàssica, festera, música fusió, jazz, etc.) per carrers, escenaris, auditoris, etc. I encara és l’hora que continue aborronant-me en escoltar una bona albà, cantada amb gust i sentiment. Aquest gènere no és fàcil d’interpretar però tampoc impossible. En cantar cal tindre clares les melodies per interpretar-les, controlar els nervis i relaxar-se per dominar la teua veu, ja que els registres són molt exigents. Una cosa que vull remarcar per la meua experiència, tant d’intèrpret com d’oient, és que les albaes tenen diverses melodies i segons la teua veu pots interpretar un tipus o altre. No és un gènere selectiu de veu, ara bé, cal preparar-se per a fer-ho correctament.

Feta aquesta introducció recordaré o explicaré la història d’aquest estil, originari de les terres valencianes. Segons alguns autors és un gènere cultivat des de Castelló fins a La Marina i l’horta d’Alacant. En les zones del sud, la informació històrica sobre aquest gènere no és molt clara, fet que no ens deixa afirmar que les albaes siguen un gènere practicat en el passat. La zona per excel·lència de les albaes i el cant d’estil és l’horta de València, els territoris del centre i nord tenen arrelats aquests gèneres documentats ja en el s. XV. Actualment, està normalitzat dins del territori de parla valenciana gràcies als moviments nacionalistes-culturals en defensa de les tradicions valencianes que han introduït aquest gènere en les festes de molts pobles dins d’un procés constant d’aculturació. (Pitarch, 2011)

Fig. Pintura d'Antoni Fillol Granell (1870-1930)
Fig. Pintura d’Antoni Fillol Granell (1870-1930)

En primer lloc, les albaes són manifestacions tradicionals valencianes de ronda, interpretades en hores nocturnes o fins a l’alba, com diu el seu propi nom. Per fer-nos una idea del context original de les albaes des del punt de vista etnomusicòleg (folklore natural del gènere), ens situarem en els anys cinquanta en l’horta nord de València, més concretament en la localitat del Puig de Santa Maria (bressol popular del cant d’estil), on quatre persones, després de sopar, eixien a fer una ronda d’albaes. El grup estava format per un versador, dos cantants, dolçaina i tabal i es disposaven a cantar pel poble fins a cansar-se. La dolçaina i el tabal marquen una melodia senzilla i les intervencions dels cantants, que despleguen tot el seu virtuosisme, junt amb el versador que improvisa els versos dedicats a qualsevol persona, són l’escena típica d’unes albaes. Un exemple d’aquesta escena la podem trobar en la pel·lícula “Vicenteta esta-te queta” de Vicent Escrivà, on s’escenifica una nit d’albaes realitzada per José Ma Flores i Josep Bahilo, dos intèrprets de renom en l’època.

En segon lloc, segons la zona i el context, les albaes tenien una manera d’interpretar-se: es conserva la melodia principal, però varia la instrumentació. Les albaes eren dedicades a persones rellevants que mereixien una mostra d’estima per part de la societat, era un cant per enaltir la figura d’una persona.

En la variant d’albaes que es realitza individualment i acompanyada instrumentalment podem trobar dos tipus; la zona de l’horta de València i la zona de Castelló. Les albaes de l’horta són aquelles interpretades en la zona de València on es caracteritza l’acompanyament realitzat per dolçaina i tabal. Els instruments es dediquen a separar les intervencions dels cantants, interpretant a cappella les estrofes. Després, en la part cantada, el tabal marca amb xicotets tocs el tempo per al cantant. En les zones de Castelló s’interpreta un tipus d’albà més arcaica: conserva la mateixa funció, i no s’utilitza el tabal. (Reig, 1996)

En l’horta de València, els cantants d’albaes també practicaven cant d’estil on l’acompanyament és realitzat per guitarres. De vegades, els mateixos músics fusionaven la instrumentació del cant d’estil i el gènere d’albaes creant les guitarraes.

L’altra variant d’albaes és la interpretada col·lectivament i amb acompanyament de corda polsada, s’anomenen albaes de Nadal o d’església. Aquestes tenen una forma responsorial, un solista canta i el cor li contesta amb la mateixa melodia o diferent. Les albaes d’església estan emparentades amb els romanços per la seua extensió, coples octosíl·labes com els romanços castellans, i temes religiosos que expliquen el naixement de Jesús. La instrumentació està composta per guitarres, llaüts i bandúrries (molt semblant a una formació de rondalla). (Reig, 1996)

Finalment, per donar una explicació a l’aparició de les albaes en les zones d’Alacant, més concretament en el poble de Benissa, he eixit al carrer per fer un treball de camp. El treball ha sigut entrevistar a diferents nivells d’edat per arribar a un consens en l’aparició d’aquest gènere al poble. Una xicoteta enquesta a gent aleatòria per no influir en les possibles respostes comunes.
Les referències que ens arriben són dels anys cinquanta, en les festes patronals, on els majorals contracten un grup folklòric per fer albaes a Benissa. En els anys següents, els majorals continuen aquesta tradició però acaba desapareixent del programa de festes. En l’actualitat, els membres de la Societat Lírica i musical de Benissa han incorporat la nit d’albaes a les festes de Santa Cecília, patrona dels músics, on realitzen els cants a les noves incorporacions, a gent que s’acomiada, o a qui celebra molts anys en el grup. A banda del nostre poble, en altres localitats de la comarca també han incorporat aquesta manifestació a les festes patronals (Teulada, Dénia, etc.)

En conclusió, les zones del centre i nord tenen una tradició arrelada i documentada en la societat amb aquest gènere que justifica la seua pràctica. En les zones del sud, no s’han trobat vestigis de l’arrelament però s’ha creat un moviment d’aculturació pels col·lectius socials que les han introduït als pobles. Aquest fenomen es realitza a l’adoptar característiques d’altres cultures a la nostra i, a poc a poc, van arrelant-se en la nostra societat. La cultura d’un poble o un grup social obert al món està en constant evolució. La societat actual rep tota mena d’informació musical que fa fusionar els seus conceptes i canvia els gustos. En l’últim segle, la irrupció dels mass media (mitjans de comunicació) ha accelerat el procés d’aculturació en moltes societats. La protecció de totes les cultures davant la transculturació global està en mans de la gent nativa. Ja que com diu el cantautor Raimon:
“Qui perd els orígens perd la identitat”

Quico Llopis Ivars
Saxofonista de la banda i estudiant de musicologia


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?