L’assignatura dels batles; per Miquel González

Aquesta setmana, ha deixat el càrrec Juan Bautista Roselló, batle de Benissa, que en 2017, haguera complit quasi 18 anys en el càrrec. En els temps que corren, açò seria quasi una anomalia -ell mateix ha admès que no pensava que anava a estar tant de temps- i, sobretot, si es compleixen les promeses de limitar els mandats que els partits tant pregonen però no compleixen.

I dic el del meu amic Juan Bautista com podria dir el cas de d’altres batles que han sobrepassat els tres lustres a la batlia, mireu César Augusto Asencio a Crevillent (amb 20 anys en el càrrec), en el seu moment van ser José Sanus a Alcoi o Pedro Hernández Mateo a Torrevella. Molt poques històries amb tants anys han acabat bé.

Quasi tots aquests potser han complit l’objectiu d’haver dotat de més i majors infraestructures els seus municipis, però caldria preguntar-se si de veres han contribuït a la millora de la seua economia. Possiblement, aquesta siga la pregunta que es facen d’ara endavant els electors a les municipals, una vegada els consistoris han aconseguit teixir, en els últims 20 anys, una important xarxa d’instal·lacions públiques amb ús i rendibilitat dispar.

En el cas de Benissa, jo vaig dir aquesta setmana, Roselló tanca els seues 17 anys llargs de mandat amb eixe expedient cobert amb escreix: un institut de Secundària nou, una flamant piscina coberta prop de la rendibilitat, un centre de formació, les escoles públiques totalment renovades i moltes més coses. Però, inversions privades? taxa d’atur? Doncs, eixes coses amb prou feienes han canviat. En el fons, el que vull dir és que pocs batles s’han preocupat d’atraure inversió privada -no contaminada per altres polítics-, de generar empatia per projectes que generen trànsit de gent, que moguen l’economia i que ho facen dins d’un paisatge, en aquest cas, com el de la Marina Alta. Benissa ha tingut els dos pols al seu costat: l’urbanisme desmesurat de Calp o l’excel·lència de Moraira. Afortunadament no va caure en les xarxes dels mastodonts de ciment que hui s’engoleix César Sánchez com a herència del seu partit, però tampoc va copiar res bó del que va fer José Císcar a Teulada-Moraira. És l’única cosa que li atribuïsc a l’amic Juan Bautista Roselló.

I eixe model clientelar i del bon rollisme que ha practicat el PP en molts anys -Roselló, entre ells- possiblement serà molt exigent amb el temps. Augure que no valdrà amb haver recuperat ocupacions perdudes en la crisi ni haver saldat el dèficit d’inversions locals. La globalitat de l’economia aboca a molts batles a cercar inversions que generen valor afegit, amb clients amb un poder adquisitiu mitjà alt, exigents amb el respecte al medi ambient i respectuosos amb l’entorn. I sense oblidar la cultura, la germana xicoteta de molts batles, com a gran pol d’atracció de públic en distàncies inferiors als 100 quilòmetres. Tot açò posarà en valor, encara més, la rapidesa (i la seguretat) dels transports i l’eficiència dels serveis. Comptat i debatut, el trànsit de gent. Eixe és el vertader repte dels batles.

Per aquest motiu el tren de la costa o l’extensió del rodalies fins Torrevella no són capritxos partidistes; ni la instal·lació de carrils bicis són ocurrències ecologistes, ni la generació de clústers marítims o zones d’atracció gastronòmica són quimeres de líders obnubilats.

Açò ja han de ser reivindicacions de la societat civil, apostes de sectors o municipis que de veres vulguen competir i aconseguir l’excel·lència. Si l’AVE (mancant el Corredor Mediterrani) ja ens ha connectat amb les principals destinacions, ha d’haver-hi una segona revolució de la logística humana que escurce encara més els temps. La liberalització de l’AP7 obrirà -si no ho ha fet ja- un debat molt seriós amb açò.

Si l’altre dia vaig comentar que els empresaris d’Elx han d’estar a les taules i trobades de les poders de decisions de la Comunitat Valenciana, crec que toca als batles, a més de passejar-se per les institucions a la recerca d’inversions, llluitar per a atraure iniciatives de caràcter privat que aporten un plus de qualitat al seu municipi, siga turístic, industrial, tecnològic o residencial. Toca competir, fins i tot, per reduir la desigualtat social, açò que tant agrada a l’esquerra.

Pel seu interés hem reproduït aquest article d’opinió aparegut el 25 de desembre de 2016 al diari electrònic Alicante Plaza