Inici » Notícies » Opinió

La xalocada; per Joan Josep Cardona

1 d'Agost de 2016 No hi ha comentaris
Calor (foto de Tim Samoff a flickr)

Calor (foto de Tim Samoff a flickr)

Hui, darrer dia de juliol, el temps ha fet una xalocada. El xaloc és un vent que prové del desert saharià. Tot i tenir un recorregut per bona part del mar ens arriba sec i ardent. Pascual Madoz quan va rebre les enquestes per a fer el seu monumental “Diccionario Geográfico” va prendre bona nota de tot allò que li comunicaven els corresponsals benissers. Es término combatido por todos los vientos, en especial los del este. Era així com subtilment els il·lustrats benissers volien fer-li saber que el vent no sempre és bo. Una cosa era fer moure les veles dels molins i altra que una xalocada mustiés la collita. I si els vents de llevant són bons per a portar saons també són molestos quan la pansa està al sequer. Si és cert allò de la dita que Quan Déu vol de qualsevol vent plou feien bé aquells nostres avantpassats d’avisar que, per a bé o per a mal la pluja aplega quan vol i de qualsevol forma. Recordem ara que Don Pascual Madoz Ibáñez fou ministre d’Hisenda. Dit això apareix en escena l’habilitat del contribuent per a conservar el secret de per on solen anar les tallades. Denuncia les adversitats d’una llevantada plovedora en temps inoportú però calla el benefici d’un xaloc sec i positiu.

Però aquest cap de setmana hem tingut un vent d’aquell cantó de llevant. El punt exacte de la seva procedència és el sud-est. De ma casa estant, al Pla dels Molins se situa geogràficament entre Pedramala i tota La Rosina. Al contrari que el ponent el xaloc deixa una panoràmica tèrbola. Es deu aquest empastifat tant a la pols del desert que porta en suspensió com un apreciable grau d’humitat que ve arreplegant del seu pas per la mar. Jo tenia registrades a mitja vesprada els 45º higromètrics. Tan sols mirant el cel eren visibles núvols solts del tipus “estratus-cúmulus”. Necessàriament vol dir que es vent que ve carregat d’humitat. Però, vet aquí la gràcia que, essent tan important l’aigua que porta, tant en altura, com en superfície la seua molèstia per al cos humà és prou suportable. Tenim la pell humida, però ni pensar ni ensomniar amb la desagradable sensació epidèrmica que patim amb el gregal.

Pensant amb aquells saberuts benissers que li posaren per clar i per net al senyor Madoz com era la nostra situació atmosfèrica van fer bé en no dir-li que en algun moment de l’estiu bufa el sec i ardent vent de xaloc. Hem de considerar que aquí es vivia de la pansa i eixes alenades persistents d’assecador natural per força havien d’acabar fent un producte de primera i d’alta qualitat. Ara posem-nos en la pell de miss Débora, la fidel i gran cuinera esposa del doctor Primrose, aquella que apareix en la narració d’Oliver Goldsmith, més coneguda com “El vicari de Wakefield”. I fem encara una mirada més acurada quan rep via Dénia dins de la bodega d’un veler comercial una caixa d’aquelles panses tan daurades i dolces. Jo m’estic veient l’escena d’aquella dama, tan blanca, tan neta i aquelles galtes tan rosades i amb quina delicadesa faria una coca amb panses. Són coses tan senzilles, tant de fer vindre la golosa fam al moment que és un sacrilegi deixar passar una pansida vesprada de diumenge sense gaudir d’aquestes privilegiades imaginacions.

No fer aquests exercicis mentals de fantasia literària és renunciar a assaborir un vent que si no el tractes amb cortès pensament pot tornar-se marrúfol i poc amic. No menys que el rei Jaume el tracta en la seva Crònica quan comenta molest que 17 dies e 17 nuyts estiguem que les naus estaven per venir a terra per la gran mar que hi faya d’axeloch. Era per allà la Provença i venia cap a València.

Posant-nos encara més solemnes traurem aquí les erudites cites de Joan Coromines. Li mereix tanta atenció aquest vent que li dedica tres pàgines del seu Diccionari Etimològic. Penso jo que fent bona part d’aquesta monumental obra a sa casa de Pineda de Mar, allà al Maresme, devia tindre bones racions d’aquestes ventades. Contràriament a les tramuntanades, tan presents en l’obra de Josep Pla, veí de comarca del savi Coromines, aquest vent de xaloc ix ben parat en les ires tan conegudes del savi filòleg. El descriu etimològicament de procedència incerta. Tal vegada de l’arrel aràbiga “saraq” (sortida del sol). I és que aquest vent, tan poc present la resta de l’any ens apareix un bon dia, ens saluda amb una pujada de temperatura, fa emmudir el món (a les dotze del dia feia 35º), cap pardalet es mou, els gats de casa s’allargassen per les ombres i al fons del pou, en la fresca humitat de la superfície cau de tant en tant una gota d’aigua del poal. Passa el sufoco, entra el capvespre regolant el vent a un tímid llevant i entra la nit. Canta llunyà al barranc de Beniasner la corneta i l’alfàbega la movem per si venen els mosquits, sopem al ras, prenem el ros i bona nit cresol, que la llum s’apaga.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/