Inici » Notícies » Opinió

La utopia d’un museu a Benissa (De la Festa o Altre), per Joan Josep Cardona

7 de febrer de 2015 No hi ha comentaris
La Sala del Consell de Benissa

La Sala del Consell

La benissera Anna Ronda escrivia en la revista de festes de l’any 1990 un article. Sota el títol de “Nuestras señas de identidad” parlava de tot allò que ens confereix personalitat, del fet diferencial com a poble. Anna, arqueòloga de professió, s’expressava amb l’autoritat dels seus estudis i amb l’innegable amor pel seu poble. Fou una exemplar i modèlica regidora de cultura. Sensible a la preservació del nostre passat va tindre un gran disgust quan en aquella mostra etnogràfica que teníem a la Sala del Consell (Llotja) jo, llavors director d’aquell recinte, tan sols li vaig reservar per a l’arqueologia una sola vitrina. Aquell pretès “Museu” va nàixer en temps de l’alcaldia de Josep Tent i per dotar de contingut un edifici que, venut per l’ajuntament l’any 1955, va ser novament recuperat per al poble en la seua legislatura. Fou restaurat seguint els bons criteris del regidor d’obres Cayetano Bertomeu. Aquell ajuntament em nomenà director, i vaig començar a treballar de forma gratuïta. Però les seus exigües dimensions sempre foren un entrebanc i ho vaig tindre que resoldre utilitzant panells i molta fotografia. Però tot i això foren molts benissers els que ens oferiren bons i preciosos materials, prova que la seua creació aixecà curiositat i encert. Anys després, en època de l’alcaldia d’Isidoro Mollà, es considerà millor ubicar allí un “Centre d’interpretació de Benissa”, cosa que fins al moment no s’ha dut a la pràctica. La seua nova utilitat exigia desmuntar el museu, cosa que dugué a terme la regidoria d’Anna Ronda mitjançant la intervenció de dues joves benisseres plenament qualificades per les seus llicenciatures en historia de l’art i en arqueologia, que feren el catàleg peça a peça, i, segons tinc entès guardades en una dependència municipal. D’això ja fa quasi vint anys.

En octubre de 1990, i des de l’Escola-Taller Castell de Dénia, en mòdul dirigit per Josep Vicent Aguilar, va nàixer el projecte comarcal de museus d’etnologia. El projecte designava per a Benissa el dedicat a la farina. Es pressupostava amb 700.000 pessetes. Seria un museu monogràfic a l’estil del de joguet per a Dénia. El propi Aguilar publicava a la revista de festes de Benissa de l’any 1991 un article temàtic (Els museus etnològics locals. Un exemple a Benissa). Vaig treballar en l’estudi i sense gaudir allò de voluntat política acabà sense portar-se a terme.

En aquells dies la fàbrica de mobles Ivars vivia el procés de tancament. Dolors Orihuel, regidora de cultura, es va preocupar que un arqueòleg en comissió de serveis de l’ajuntament de Cullera, si no recorde mal, i jo mateix, férem el treball de catalogar tot aquell riquíssim arsenal etnogràfic. Sospitant jo temps abans, que la fàbrica vivia els seus darrers dies vaig pagar de la meua butxaca el treball d’un fotògraf que en feu un reportatge de vora dues-centes fotos que tinc en el meu poder amb els seus negatius i on es pot observar el procés d’elaboració del moble. La fàbrica encara estava en ple funcionament. Obeïa allò a dos projectes personals meus. Un, fer un llibre sobre la història del moble i l’altre proposar a l’ajuntament la creació d’un museu específic del moble que, a l’estil del de joguet d’Ibi, o del torró a Xixona posés en valor el nostre històric patrimoni industrial. Jo mateix, sota el pseudònim de Josep Amades ho proposava en article aparegut en la revista de festes de l’any 1995. En paral·lel un grup de benissers vam fer una arreplega de firmes per a conscienciar sobre la conveniència de fer un museu del moble. Novament, i sense voluntat política, el desgraciat final d’aquella emblemàtica industria originà la pèrdua d’un valuosíssim patrimoni. Tan sols es va aconseguir salvar l’arxiu administratiu de la fàbrica que em va oferir  el llavors gerent, Pepe Ortolà i que vaig posar en mans de l’arxiver municipal. Ni el riquíssim arxiu de maquetes i plànols vam poder aconseguir. No cal furgar, ni donar més detalls d’aquell fracàs col·lectiu.

La revista de festes de la Puríssima és testimoni dels articles fets per José M. Pérez Burgos (2001), José Emilio i Vicente J. Martínez (2006), Anna Ronda (2007), Ruben Vidal (2010), Carme Giner (2012), Vicent L. Ibáñez (2013), Teo Crespo, etc,. etc. on d’una o altra forma es parla de museus, de senyes d’identitat o de memòria històrica. Ajuntant-me jo a les il·lusions de les persones darrerament esmentades, i quan se m’ha requerit com a Cronista Oficial, he elaborat informes sobre eixos aspectes per als regidors de cultura Xavi Tro (La fira de Sant Antoni, Arxiu de la memòria..), per a Raquel Soliveres (El vestit de benissera), per a Josepa Martí (Donació de la biblioteca del metge D. Pedro Crespo), per a J.X. Estupiñà (El camí de Martí) i molts altres (Centenari de la primera pedra de l’església, El cementeri vell de Benissa, El llavador del Podevall, Els 400 anys de franciscans a Benissa, etc.).

Tot aquest esforç personal meu, com el d’altres benissers cau de forma reiterada en l’oblit municipal. Resignadament un aplega a la conclusió de la impossibilitat de dur a terme la creació d’un museu de la ciutat. Però si això ja és una mena de frustració personal que es pot portar amb estoïcisme el més denunciable de tot és el greutge fet a totes aquelles persones de bona voluntat que ens oferiren objectes de tota mena per a crear un projecte il·lusionant. I més greu encara és la progressiva desaparició d’objectes que els seus propietaris llencen a l’escombraria que, desil·lusionats, perquè els fa nosa a casa o per altres raons es desprenen d’objectes que formen part de la tan nomenada “memòria històrica”.

Percebent els nostres actuals investigadors locals la desídia municipal i l’absència de projectes museístics s’han d’acontentar fent els seus treballs amb la voluntat que, almenys, quede constància a les revistes de festes, com un testimoni de memòria escrita. No hi ha més remei. I, tot i la gravetat de la descura municipal s’han d’agrair iniciatives particulars com el museu parroquial (fet per mossèn Domingo Sabater), el del convent (fra Jordi Escrivà) o els del Centre Social de la Tercera Edat que d’alguna forma ens salven d’una vergonya col·lectiva. I, com també sé de l’existència de col·leccions particulars (ferrer i industrial del moble) que guarden amb amor els utensilis dels seus pares. I ja no parle, per no entristir-me més, dels documents particulars que s’han perdut per sempre per falta que alguna autoritat els pose en valor. Amb l’evidència de l’absolut desinterès municipal és comprensible la donació a altres museus que com de fet se, s’han donat al de Dénia, i jo mateix al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí . És la trista realitat. La parròquia, a més del ja esmentant museu, i en temps de mossèn Domingo, va tindre la prevenció d’acollir generosament els valuosos fons musicals de Paco La Parra i el meu fons bibliogràfic antic, o quan no enriquint el seu arxiu parroquial (com a mostra la recuperació del privilegi d’amortització de l’any 1658 amb la firma del rei Felip IV, o els bustos del pare Melchor i sor Anselma Font) . Allí, en magnífiques vitrines pagades per la parròquia, es guarden els fons descrits i es poden consultar i admirar. Fou iniciativa duta a terme per la sensibilitat de persones forasteres que si que van saber apreciar el que nosaltres no ho sabem fer. I per a major generositat la publicació dels seus catàlegs amb cuidat treball històric introductori que es guarda i es coneix a biblioteques importants i altres centres d’investigació.

ePer tot això, que en la darrera sessió municipal del dia 4 de febrer de l’any actual es presente una moció sobre la creació del “Museu de la festa” no ho puc agafar més que des de el cantó de la rissa fluixa. No cal més que veure la cara escèptica de tots els regidors que, cansats, esgotats, avorrits i amb gana d’acabar la seua legislatura i anar-se’n a casa escolten allò com aquell que diu ¿Has dit cabra, Mateu?. No dubte jo de la sempre magnífica dedicació ciutadana del regidor Xavier Tro. Però aplega tard. Si no hi ha hagut voluntat de recuperació històrica durant tota una legislatura l’ocurrència, quasi al final d’aquesta, no passa de ser, en el millor dels casos, una cosa ja impossible de dur actualment a realitat. No sé jo si en el futur podria situar-se a l’actual biblioteca municipal, on, segons tinc entès anirà El llar de les associacions quan es trasllade la casa de cultura als edificis de front de la Sala del Consell.

El tantes vegades projectat Centre d’Interpretació de Benissa, o Museu de la vila, cosa que ningú té clar si ha d’anar o no a la Sala del Consell (Llotja) no crec sia allí el més idoni. Massa escales i menut. Allí deuria anar la prolongació de l’Arxiu Municipal, que, torne a dir, i d’existir voluntat política i ganes de treballar es podria omplir i donar servei. En l’actualitat la Sala del Consell és un edifici buit de contingut on els vents de la vanitat, de la incúria i de l’abandó acompanyen la màquina de partir ametla de Silvestre Ivars i cedida pels germans Botella Femenia.

Queda aquí la meua visió de les reiterades frustracions museístiques. Res millor que carregar-se de raó per veure en quin estat tenim el conjunt hidràulic del Pou d’Avall, si es pot saber com va quedar la prospecció arqueològica del solar de l’església de Sant Pere, si algú recorda d’evocar al cementeri un monòlit amb els benissers morts a totes les guerres, si algú va denunciar la desaparició dels històrics taulellets (Justícia Divina) del cementeri vell, si algú ha previst recordar al nou el lloc on jau sense làpida el primer director de la Banda de Música, si es sap on es guarden els “bordillos” arrencats de molts carrers antics, si algú té previst reposar el rètol arrencat del carrer Pare Melchor (cantó amb Sant Nicolau), si restaurar el de mossèn Vicent Buigues (rector que feu l’església), els del Palau de les Andreses, el rètol del Pla de Carrals (descolorit i il·legible), si algú té previst recordar al carrer Nou que allí es va jugar la famosa partida de quatre dies del Ripo, saber el perquè van desaparèixer aquells graciosos i humans escrits en manisa a moltes cases del barri de Sant Nicolau, llevar les odioses tanques publicitàries de la carretera de la Fustera o la que va a Xaló, i així un munt d’oblits que em fa recordar les tristes paraules de mon pare el dia que es va morir el Pare Melchor (aquell home de talent que va dur el nom del poble per tot el món). Hui no s’han trencat les campanes tocant a dol. Va sentenciar amb amargor. Ens falta creure amb el nostre potencial històric i de personalitat que ens ajudaria molt a fer un projecte de poble. Quants voldrien tindre eixos recursos que nosaltres no posem en valor. ¡Quant guanyaria la nostra oferta turística amb museus, làpides recordatòries i amor per la nostra història!. Calp, Xaló i Teulada tenen eixa oferta. La Benissa culta, de barri antic i senyorial descura el seu potencial. Davant les properes eleccions municipals apareixeran novament, i per totes les formacions, aquests projectes museístics, recordatoris, etc.. No se si es portaran o no a terme. Que frustren els anhels dels joves investigadors benissers que tan bons motius de joia ens ofereixen això si que ja seria absolutament imperdonable. Aquí tenen un recordatori per al futur. Hui ja res es pot fer, i, en tot cas, i per algú recordar allò de ! Sea nuestra divisa/ salvar, si podemos/ la camisa.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/