Opinió

Idea de Monument per als soldats benissers, per Joan Josep Cardona

El Guernica de Picasso
El Guernica de Picasso

A propòsit de la notícia apareguda en diferents mitjans de la proposta nascuda de Robert Llopis i Lluís Fullana, els dos darrers premiats als premis 25 d’abril, en la modalitat d’assaig i recolzada per la Regidoria de Cultura, en ordre a una recollida de documents de la Guerra Civil de 1936 em plau aportar a la iniciativa el següent pensament. És oportú també per quan afegeix un plus a la proposta de monòlit o monument que inclou eixa notícia.

La idea de recuperació de la memòria històrica, i en tots els vessants, crec que la estem, i estan portant a terme molt bé els estudiosos benissers. No cal més que veure la quantitat de bons treballs de recerca que s’han portat a terme en els darrers quaranta anys. Les revistes de festes i els llibres publicats són testimoni d’eixe titànic esforç. Supose que eixe anhel no ha passat desapercebut pels polítics locals i com a eco de les seues iniciatives, i també de vegades terrible insistència, hem vist recuperar cases de singular interès, reedicions antigues i altres fets de positiva importància. És un esforç intel·lectual que mai ha de desmaiar. De no ser així hui més d’una casa emblemàtica hauria caigut i en el seu lloc tindríem una impersonal finca de veïns. Qui diu això diu de papers recuperats, de memòria de persones singulars oblidades, de centenaris, etc. . D’aquí que la missió de l’intel·lectual sempre serà l’advertència i la denúncia  i la del polític escoltar-la i, si és de raó atendre-la. Si així no es fa es cau en el desengany, el cansament, i, en definitiva en l’empobriment col·lectiu. I no estem tan sobrats de bones iniciatives com per a balafiar les propostes generoses que es fan i que van encaminades a recordar qui som i què hem fet. Això que es diu Memòria Històrica.

Sobre la recuperació dels cossos dels soldats benissers morts en la Guerra del 36 sóc testimoni dels intents que hem fet de conscienciació. Ens hem trobat  sempre amb molts problemes. Consultes de tota mena, polítiques, jurídiques, personals, etc. Vist que aquell esforç fou inútil i que reprendre’l hui seria trobar-nos amb un altre desengany jo propose el què he vist fer en alguns països en casos semblants. No cal anar més lluny. Per exemple França. Jo tracte això literàriament en la pàgina 19 del meu llibre “Tendral i marcit”. És una idea que em va sorgir en visitar un petit cementeri de Sallagoise i també la plaça de Mont Louis. Allí s’enlaira un monòlit d’una alçada no superior als tres metres on estan inscrits el nom i data de la defunció dels soldats morts lluny de la pàtria i que no s’han pogut recuperar les seues restes. Així en vaig veure de combatents morts als Dardanels en la I Guerra Mundial i a les guerres colonials d’Indoxina i Algèria.

Són guerres totes elles horroroses però on, òbviament, no existeix el terror afegit de ser civils i entre germans. Però l’estat espanyol té, per desgràcia, un seguici de conflictes civils durant tot el segle XIX i que finalitza amb l’horror de la del Trenta sis. No obstant sí que tenim les colonials (Cuba, Filipines i Marroc). Però en qualsevol cas el respecte i record a soldats morts lluny de la terra benissera val, i s’ha de respectar. Siga caiguts a la península Ibèrica o a Ultramar.

Jo propose que s’enaltisca eixa memòria en forma de monòlit al nostre cementeri. Integrant, si és que es tenen referències, els noms de combatents d’ambdós bàndols, en el cas de la guerra civil. I a més, la inclusió dels soldats que tenim notícia moriren a Cuba, Filipines i Marroc. Seria una forma de tindre una més ampla visió de memòria històrica. A més es podria posar en una mena d’urna al monòlit, visible, o no, de terra dels fronts on van caure abatuts. Seria, si no les restes corporals, almenys el conhort de saber que fou la darrera terra trepitjada per aquelles desafortunades persones. És això el que suscribisc, defense i recolze.

Jo crec que, vistes les grans dificultats que hem tingut en la recuperació de les seues restes seria una idea factible i a l’abast de les nostres pobres possibilitats i és un suggeriment que aporte per si es creu digne de consideració.

* Joan Josep Cardona Ivars és cronista oficial de Benissa


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?