El primer que cal exigir d’una legislació reguladora de l’urbanisme valencià (LUV) és que complisca amb les lleis europees pel que fa als drets fonamentals, i amb les regulacions dels tractats amb els quals Espanya és signatària, com són la Convenció Europea sobre Drets Humans o la Carta de Llibertats Fonamentals, i igualment pel que fa a contractes públics, manteniment del medi ambient i el paisatge, o respecte a la propietat. No obstant això, la llei urbanística valenciana que aviat es debatrà a les Corts mostra escassos avanços en tots aquests àmbits, apareix com a mera continuació de l’anterior (LRAU) i manté semblants interessos i fins.
En aquest sentit, encara que la Conselleria de Territori i Habitatge parla en la LUV “d’urbanisme social”, la veritat és que no pot existir aquest urbanisme social mentre l’artífex legal del procés urbanístic seguisca sent “l’agent urbanitzador”, amb la benedicció de l’ajuntament de torn. Tots els atropellaments comesos per l’aplicació interessada de la LRAU ho han estat pel tàndem ajuntament-agent urbanitzador, i ara amb la nova llei es vol reforçar la posició dels ajuntaments i deixar els urbanitzadors amb àmplies prerrogatives.
La nova llei continua igualment sense respectar els drets dels propietaris. El tan celebrat Estatut del Propietari només parla d’obligacions o més aviat deures, no esmenta un sol dret, excepte el de complir l’obligació d’atendre les quotes d’urbanització, mentre que quan es refereix a l’agent urbanitzador, sí els hi reconeix i defineix com a “prerrogatives”. D’aquesta manera, igual que succeïa amb la LRAU, se segueix tractant igual de mal els propietaris, ja siguen espanyols o d’altres nacionalitats, doncs en això no fan discriminació.
L’exposició de motius del projecte de llei de la LUV específica “la necessitat de crear una ciutat més sostenible…, mitjançant la qual es planifica o defineix el model urbanístic de ciutat i el desenvolupa amb la participació dels propietaris”. Hi ha una contínua referència al desenvolupament de la ciutat, però en cap lloc es fa esment del desenvolupament urbanístic d’àrees residencials apartades de les ciutats, en sòls rústics dels cridats “no urbanitzables” i el desenvolupament dels quals no compleix cap principi d’interès social o d’utilitat pública, excepte el d’afavorir els grans promotors-especuladors, que busquen un mercat entre col·lectius que puguen permetre’s adquirir aquest tipus de segones residències (en la publicitat es qualifiquen “de luxe”). Això crea una doble disfunció social: d’una banda, priva de la seua propietat a xicotets propietaris i els fa pagar el desenvolupament urbanístic (de luxe). Per l’altre, estableix nuclis de població estacional dels cridats d’alt nivell i que eixamplen les diferències socials.
També es diu que una de les millores introduïdes en el projecte de la LUV és l’extensió del termini per a optar entre el pagament en metàl·lic o en terrenys de les càrregues d’urbanització de 10 dies a 2 mesos. Però aquesta bona notícia no ho és tant si considerem que el propietari afectat que desitge pagar en metàl·lic, la nova llei li exigeix una fiança o aval bancari a favor de l’urbanitzador, i a més ho ha de sol·licitar mitjançant escriptura pública… Curiosa forma de defensar els interessos dels propietaris, i curiosa manera de tractar a algú que en exercici dels seus drets en un país democràtic decideix pagar en moneda de curs legal. És la primera vegada que veiem que en una llei es posen obstacles al pagament en metàl·lic.
Diu el Sr. Blasco que la nova Llei, referint-se als propietaris, “els obligarà a pagar únicament els costos d’urbanització dels serveis públics que els afecten directament”. No creiem que això siga una millora, és un dret i per tant no és per a tirar coets, ja que es tracta d’actuar d’acord amb els principis d’equitat i honestedat que qualsevol persona espera d’una actuació pública.
Finalment, enfront de les crítiques justificadíssimes i de desconfiança davant aquest projecte de la nova llei, el que tampoc es pot fer en els mitjans de comunicació (com es fa ara per ara) és desqualificar sense més totes les persones i entitats crítiques, dient que no volen acceptar el desenvolupament urbanístic de les ciutats, ni atendre el pagament dels costos que l’ajuden, o que els guien interessos personals. Aquests arguments són una mentida manipuladora i com a tal un insult a tots els ciutadans i ciutadanes. Perquè el clam social que referma cada vegada més de llarg a llarg del País Valencià no suposa una altra cosa que una lluita decidida per a defensar els drets fonamentals de tots, a la propietat, al medi ambient saludable i sostenible, al paisatge i en definitiva a unes condicions dignes de vida i de benestar.
Pel que fa a això, cal recordar al Sr. Blasco la promesa realitzada el 15 de juliol del 2004 (fa més d’un any), que l’esborrany de la nova Llei no seria passat a Les Corts sense tenir en compte i escoltar les propostes i peticions d’Abusos Urbanístics No. Una promesa no complerta ja que fa uns dies, al juliol d’aquest any, el PP va dictaminar el “tràmit d’urgència” per a aprovar la nova llei. Es tracta d’un prova més del rebuig dels responsables del Govern de la Generalitat a tot el que suposa una mínima participació ciutadana, al contrari que ocorre amb les associacions professionals i de promotors i urbanitzadors més grans.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?