Inici » Notícies » Curiositats ,Opinió

En la fira, la tómbola; per Joan Josep Cardona

23 de Gener de 2019 No hi ha comentaris
La tómbola de 1954. A la foto Maria Ivars Cabrera "Maria del Molí" i Antonia Aranda

La tómbola de 1954. A la foto Maria Ivars Cabrera “Maria del Molí” i Antonia Aranda

“Nudo España” és un llibre-conversa entre Pablo Iglesias i Enric Juliana. En un capítol apareix una frase per a meditar. Diu: “no es tracta de canviar la societat, sinó d’oferir-li el que més se li assemble”. Aparentar fou en l’adolescència de la meua generació un recurs peremptori per a créixer amb la intenció d’estalviar-nos danys mentals irreversibles. La famosa frase de Josep Pla que per anar tirant avant cal fer-se el major número possible d’il·lusions forma part d’una filosofia de vida que ens va treure sempre a vora riu. Moltes de les iniciatives cíviques que ens van tenir a nosaltres com entusiastes espectadors són filles d’una notable imaginació per fer passar gat per llebre. Unes sabates renovades de mitja sola i un parell de calces de senyora amb els punts plegats en la part més imprescindible i en l’apartat intel·lectual unes gales líriques amb pretensions delataven que vivíem sempre sobre el fil de la maroma.

Un detall del perpetu anar tapant forats, pietós eufemisme d’una situació econòmica anguniosa, la tenim en una iniciativa duta a terme per l’arquebisbe de València monsenyor Marcelino Olaetxea. Aquest prevere, nascut a Baracaldo i fill d’un obrer metal·lúrgic, tenia consciència social. Mamprengué iniciatives de fort calat com la promoció del valencià barri de Natzaret, focus de xabolisme i marginació que transformà amb hostatges dignes per a la classe treballadora. Portar a terme aquells projectes “para demostrar por una parte el prestigio de la Iglesia e indirectamente para denunciar las ausencias evidentes del régimen” l’arquebisbe precisava d’uns gegantins recursos econòmics auxiliant-se d’alguna font productiva com de fet fou “La Tómbola Valenciana de Caridad”. La tómbola, donat el seu caràcter benèfic, gaudí de l’estima general i en les jornades de màxima activitat aplegà a generar 300.000 pessetes al dia, i des de la seva creació l’any 1948 fins al seu tancament l’any 1954 saldava tots els exercicis amb un superàvit net de diversos milions de pessetes de les d’aquells temps.

La ciutat de València com a nord i guia per a entendre l’evolució del món sempre fou per als benissers el punt referencial per excel·lència. L’esmentada al·lusió a “las evidentes ausencias del régimen”, que és la forma en què l’historiador eclesiàstic Vicente Cárcel descriu l’actuar de l’arquebisbe també eren viscudes a casa nostra. Per l’església local, per les organitzacions i per dones i homes compromesos. L’economia de secà i la dificultat administrativa per a incrementar el pressupost municipal deixaven a la intempèrie perceptibles mancances de tot ordre. L’assistència sanitària publica i l’atenció nutricional a la infància, sense parlar de la indigència silenciada de persones ancianes sense recursos clamava al cel. Fer veure que la caritat no havia de ser ofensa a la dignitat s’havien d’administrar els remeis amb la suficient elegància de no ferir als receptors. La imaginació per a canalitzar aquella amagada carència es disfressava amb el nom de “Auxilio Social”. Al seu front estigueren en els anys durs de postguerra Maria Ivars Cabrera “Maria del Molí” com a regidora de l’obra i de la tècnica sanitària Antonia Aranda com a divulgadora de les atencions materials als recents nascuts.

La precarietat municipal no podia oferir a les dames de l’obra social més que les desanimades cambres de l’hospital i la col·laboració dels metges titulars Don Pedro Crespo i Don Antonio Feliu, aquest darrer un gran pediatra. Desenvolupar una tasca que tant anava del subministrament d’aliments a la compra de bolcades precisava d’uns recursos que s’havien d’obtenir de les ajudes particulars, el muntatge d’obres de teatre benefiques o de l’enginy vingut aquí per emulació de la famosa Tómbola Valenciana de Caritat. Mampresa que coneixent el ferm caràcter de Marieta del Molí, “Porcellana autèntica”, de caps a peus, amb els seus defectes i virtuts es portà a la pràctica en la fira de Sant Antoni de l’any 1952.

La memòria guarda en la retina una barraca de fira, a sota dels porxos de ferro, armada amb canyissos i entapissada amb mantes grises alcoianes i militars i amb un fons de blancs llençols sobre els quals un prestatge mostrava els objectes a rifar. La comprensió i generositat dels comerços locals fornien de la millor forma possible el material exposat i disponible a la rifa. Tota aquella bona voluntat anava dirigida a l’obtenció d’unes poques pessetes i també a la denúncia en públic que la pobresa tenia un nom, però evitant posar-li els cognoms particulars. Era digne de lloar que el voluntarisme d’aquelles xiques feia possible encolomar a la gent a dures espentes unes butlletes difícils de vendre.

Un parell d’anys després d’aquella innocent posada en escena aparegué a la fira, triomfant, poderosa i molt professional una gran tómbola forastera portadora de cobejats objectes fora de l’abast de l’oferta del comerç local. Allí, llampants aparells de moderns receptors de radi, cafeteres del darrer model, gegantines pepones, borses de senyora, binocles de llarga vista i tot un ample mostrari darrer crit d’allò que es portava pel món. El rutilant i atractiu espectacle de la rifa s’ubicava a la façana del comerç de les Gineses i enfront de la pista de cotxes de xoc de Joan Codina. Una atracció i l’altra, dotades de potents altaveus, i emetent música de moda, integraven un cul de plaça ple de soroll i d’alegre dringar de cors anhelosos d’obtenir un colossal premi de la rifa.

Era un temps on triomfaven els espectacles si al seu front es posava una persona dotada del do de la paraula, que a més fos ocurrent, amb repertori d’acudits i solemnitat de veu. I aquella tómbola el tenia personificat en una parella, dona i home, i on aquest darrer s’encarregava dels moments de major èmfasi de l’espectacle. Eixe instant es produïa quan totes les butlletes venudes i no premiades durant la setmana entraven en un perol general i una ma innocent s’encarregava de traure la bola premiadora. Una hora abans que aquella màgica funció es posés en funcionament l’aglomeració davant la tómbola era tan ingent que era impossible transitar en tot l’espai de la plaça. La gràcia de l’espectacle consistia en el fet que el premi del sorteig estava dintre d’un gran caixó de fusta (El cajón) que penjava en la part més alta de la barraca. Quan el posseïdor de la butlleta premiada accedia a l’aparador el director de l’espectacle el sotmetia a un estudiat joc de “ho pren o ho deixa”. I anava oferint-li diners a canvi que renunciés a l’objecte que ocultava el caixó. La cobdícia humana, el nerviosisme de l’instant o el candor produïa un espectacle divertit i ple de suspens que era seguit per aquella colossal multitud amb curiositat i emoció. El final de la funció tant podia ser exitós o decebedor per al premiat, però per a tots els presents havia estat un impagable espectacle tan sols a l’abast del públic de les capitals. Però el benisser típic, poc amant d’exposar-se a la broma, reservat i tradicional, no sempre es prestava a ser protagonista de l’espectacle, i si la sort li era favorable renunciava silenciosament al reclam de la veu que el convidava a pujar a l’estrat. I en eixe cas la nova volta del bombo oferia una nova oportunitat i, si ara eixa sort coincidia amb aquell que sap riure’s de la banda i els tocadors pujava el nostre home desimbolt a fer-se amb la cucanya. I passaren els anys i encara a un conegut benisser, d’aquell parlar antic que no reconeix la “j” castellana, sempre fou conegut des d’aquell dia en què fou protagonista del sorteig per “Pepet el del Cacón” que fou aquell que s’emportà les mil pessetes gràcies a la seva sang freda, un regateig natural o veges tu si és que estava dotat amb la vista del gran “Superman”.

La millora de l’abast del comerç local, l’evolució dels temps o el declivi de l’antiga fira acabà amb aquelles màgiques funcions per donar pas a l’encara més insofrible dècada dels anys seixanta on aquí sí que allò de “fer-se el major número possible d’il·lusions” fou declarat com època d’emergència absoluta. I així sí que treballarem per semblar-nos a un canvi que vam viure amb la pèrdua absoluta del candor infantil però amb l’esperança d’anar fent, emulant, improvisant i aquí caic i allà m’alço allò que se sol dir acurtar a un xiquet en el simbòlic significat que ens havia sortit barba i que, fava, el darrer.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/