Inici » Notícies » Opinió

En el “trenet” per la Costa Blanca, per Ignacio Carrión

3 d'Agost de 2002 No hi ha comentaris

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda el 3 d’agost de 2002 al diari El País:

El tren, que és de via estreta, circula lent però puntual. Tot just toca el xiulet més que en les corbes tancades, i ho fa pausadament, com si li sobrara temps per a frenar o estiguera segur que un altre comboi no va a tirar-se-li damunt, encara que el traçat siga de via única. Això, la col·lisió frontal, ja va ocórrer algunes vegades, fa temps, però es van prendre totes les precaucions, i hui, diuen, el trenet, que així el criden per aquests pobles, és molt segur.

Des de les sis del matí fins a les nou de la nit, el trenet de la Costa Blanca cobreix diàriament, i cada hora, la línia d’Alacant a Dénia i viceversa, detenint-se en mig centenar d’abaixadors que antany van ser esplèndids i hui una mica menys, però encara es mantenen en peus. Es tracta d’un ferrocarril llegendari la supervivència del qual és miraculosa en temps d’alta velocitat, d’autopistes de peatge i de tota classe de luxes rodants.

El trenet és més atractiu per tot el que no té que pel que podria tindre. Manca d’aire condicionat. No té bar, ni música per la megafonia, ni cap vídeo. No obstant això, avantatja a tots els trens coneguts en encant i caràcter.

Pertany a aquest reduït club dels trens romàntics salvats a mig fer per la nostàlgia i pel turisme. Per això no té més remei que disfressar-se en algunes ocasions amb pintures virolades i verveneres, per a fer-li gràcia al turista i acostar-lo a Terra Mítica, encara que la seua condició natural siga la d’humil tren de rodalia, comboi de poble, automotor rural. Així i tot, ocupa la seua comesa amb notable afany, apurant al límit les seues forces.

Quan la calor fa que l’aire siga foc eixit d’un bufador, a això de les tres de la vesprada, el trenet s’asfixia en els congosts, i el maquinista sua pel bescoll, pobre home, i els viatgers trastornats trauen els caps per les finestretes, i una dona vestida de negre sepulcral, amb els ulls en blanc, empunya el seu ventall i reparteix aire com el sant pare reparteix la seua benedicció urbi et orbi.

El paisatge de la Marina Alta es cola per les finestres com si foren quadres acabats de pintar per un artista boig: un tros de mar, un camp d’oliveres, una vinya de moscatell. I un desolat i únic gegantesc garrofer.

L’experiència viatgera és pura i exclusivament sensorial. La llum arriba a ferir la retina. Fa olor a oli i a tomaca, a coca encara calenta, a embotit casolà i a ametlles fregides. Sap a brisa de mar o a pesticida d’hort. I en el comboi, repartits en bancs de fusta vella, els viatgers fan de la seua capa una casaca, del seu recapte un àgape d’estació, de la seua fantasia el film d’aventures intemporals i exòtiques.

En aquesta ocasió ens detindrem a Benissa, un poble gran de 11.000 ànimes que viuen amb Déu, i quasi com Ell, un poble partit per la infernal carretera -el ministre Cascos podria accelerar els tràmits d’una variant-, un poble injustament desconegut, ja que gran part del turisme, que va amb presses, sol passar-lo de llarg sense visitar el seu superb nucli antic, o sense traure el cap si més no a les valls de l’interior. No serà millor, a hores d’ara, sotsobrar en l’onatge d’immensos vinyers verds que en el dels flotadors de goma tèrbols en una platja més?

De Benissa, naturalment, es coneixen les seues cales, les seues badies, els seus penya-segats i les seues aigües comparables a les d’Eivissa, que en un dia clar pot albirar-se des d’ací. Quan s’ha descendit la diminuta badia de les Bassetes, un lloc màgic, difícilment podrà oblidar el viatger la insuperable imatge del penyal d’Ifach, aquesta enorme pedra semienfonsada en la Mediterrània.

El més atractiu de la comarca ha de trobar-se en les partides xicotetes i en les seues valls terra endins; en les terrasses i bancals escalonats amb pedres que sostenen en suspens als ametllers; en els horts d’atapeïts cirerers o en els camps d’oliveres. De sobte, sorgeix en un racó elevat el reflex intens d’un cristall trencat: no hi ha dubte que es tracta de la mar. Refrescant i salobre, arriba l’aire de Llevant comprimit per la tenalles que forma la serra de Bèrnia.

Al poble de Benissa, savi i pragmàtic per viure entre el moll i la butifarra, les panses i el nap, el turisme i la tradició, circula una dita rotunda i reveladora: “Benissa, polp i missa”. O siga, primer les calories i després les lletanies. O el que és el mateix, abans l’olla de polp que el calze i les jaculatòries. Perquè alguns creuen que l’ordre dels factors altera el producte.

I el producte no convé arriscar-lo així com així. Cal saber gaudir-lo, millorar-lo i vendre’l. Per aquest motiu tant Benissa com Altea, s’han obstinat a protegir el poc que queda fora de l’atropellament urbanístic i, com Altea, estació pròxima i altre encant per al viatger, s’ha tornat la mirada cap a la cultura.

Per sort s’aprecien ja els resultats. Amb programes compartits amb la Universitat d’Alacant (i altres pel seu compte i risc), el poble ha multiplicat les seues activitats culturals i està obert a qualsevol idea o aportació. Vol atreure els joves que l’han descoberta a través de concursos i certàmens d’arts plàstiques. L’Espai Trobat, per exemple, proposa cada estiu un recorregut per les avantguardes de l’arquitectura, pintura o escultura, que arriben als mateixos carrers del poble amb un èxit creixent. Aquest és, doncs, el camí encara situat per la via única i estreta del trenet. El polp va ficar precisament els seus tentacles en l’olla.

Enllaç
Notícia original

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/