Inici » Notícies » Opinió

En busca dels estius perduts, per Vicent Ivars

21 d'agost de 2009 No hi ha comentaris

Els meus primers estius, allà pels darrers 70, van ser pel Tossalet de Benissa. Allí vaig botar de cap de setmana en cap de setmana, d’un bancal a un altre. I durant aquest segon o dos en el buit, la meua imaginació, el meu cosí homònim i jo volàvem. Crèiem ser Superman, el que es creia Ícar. També era el temps d’anar-se’n de copes: les dels garrofers. Ens agradava anar-nos-en per les branques dels jocs fins ser Huckleberry Finn i fer el mico, com Tarzán el dels ídems.

Això sí que eren aventures i no les d’Enid Blyton i els seus cinc, el de Bàrbara amb el seu cognom o el de Gasol a la NBA!

A l’agost, les primeres hores de la vesprada amenacen sempre amb ser les últimes de la teua vida. Taaaanta calorrrr! En aquells temps, en aquells 80, un xaval fa guàrdia a un carrer del centre antic de Calp. Ha quedat amb els seus amics. Els troba quan el seu oncle obri les portes de la Llibreria-Papereria Tur. “Pulgarcito”, “Zipi i Zape”, “Mortadelo”, “Lily”, “Tio Vivo”, “DDT”… Els seus amics imaginaris sempre van ser molt reals.

La nit, la nit, és la gran institució educativa. I les discoteques van ser el millor campus als meus anys noranta. Per aprendre gramàtica obscura, per practicar l’expressió corporal i per entrar en contacte amb altres llengües: “mi taylor is rich”, “j’ai perdu ma plume dans le jardin de ma tante”. Ah, la nuit, the night, die nacht. I et graduaves, encara que etílicament. Ensenyament unisex però privat. O a mitges. A mitges o a minifaldilles, a saber. Perquè elles entaven gratis, per la seua cara bonica, pel seu cos proporcionat o perquè qui manava, mana. Tu passaves per taquilla i per caixa. No ho sabies?: t’iniciaven en la discriminació positiva. Sense cap gènere de dubtes, xicon.

I després vindria la mili. Però això ja era per llicenciar-se, valent.

Fa ja temps que les meues aventures noctàmbules ja no passen per bars, pubs ni discoteques a la llum de la lluna. Ara són aventures nocturnes que em porten d’una habitació a una altra, a la de la meua filla Carme, que és un sol -veritat, Marisa?- quan es desperta diverses vegades de matinada amb un gemec -aua!- perquè té sed.

I va un dia i escrius una columneta estiuenca i en rellegir-te sospites que els teus dits han hagut de ballar sobre el teclat no al ritme de la cançó de l’estiu -aquesta que ni tan sols l’has sentida enguany-, sinó a ritme de tango, perquè aquesta lletra és tota nostàlgia. Això… això va a ser que t’estàs fent vell, jovenet.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/