Els nostres terratrèmols casolans; per Joan Josep Cardona

En la nit del dia 26 els benissers vam tenir un esglai. A la 1 hora i 45 minuts un terrible tro, a manera d’explosió, ens omplí de lògica alarma. Les primeres interpretacions foren aquelles que ens recordaven les conseqüències d’una tragèdia. En observar que no es veien ni flamerades ni altres efectes propis d’eixes tragèdies començarem a preguntar-nos si no seria un terratrémol. La nostra memòria recorda altres episodis on a més del sacsó es produeix una mena de sonor tro. La preocupació fou lògica i augmentà a mesura que patirem en breu espai de temps altres rèpliques. No tenim constància d’haver estat testimonis d’un cas semblant. L’experiència sempre ens parla d’un episodi breu i sense repetició. Aquesta vegada fou diferent. La nostra generació no ha conegut un cas semblant.

Quan en la comunitat franciscana de Benissa estava de conventual el recordat pare Eusebi Arbona era comú recórrer les preguntes a la seva saviesa i en tot allò que tenia relació amb les ciències de la natura. Era un cronista puntual de qualsevol fenomen que afectava la mare terra. S’havia preocupat de muntar un gabinet d’observació del clima dotat d’un ample i variat sistema de mesures. Diàriament feia seguir a l’Institut Meteorològic de València el resum del dia. Mai faltava a les revistes de festes el seu ben documentat comentari. Però el pare Arbona, com a bon científic també sentia curiositat pels fenòmens que la mare terra produeix de forma poc visible, com ara el comportament de les capes geològiques. S’acontentava en ubicar en la seva cel·la una llarga agulla saquera sostinguda per un fil al sostre. Comentava que les seues oscil·lacions, i fora dels corrents de vent, li servia per a saber si la terra produïa un moviment sísmic.

Tenia el pare Arbona la idea de que el terme de Benissa, en les capes superiors del seu substrat geològic, tenia una gruixuda marga calcària que ell definia com a “cubeta calcària” que actuava com una mena de suro superposada a les capes més profundes. Ara se li dóna el nom de “placa”. En realitat tant ell, com altres reputats geòlegs d’aquella època poc sabien del comportament de les cotes profundes. En la fulla 822 del “Mapa Geológico de España”, fet l’any 1961 i on va participar l’enginyer de mines, José Maria Ríos, fill adoptiu de Benissa, es parlava de la gran complexitat de l’estratigrafia de la zona . Allí es diu que és molt variada i difícil degut a la sedimentació de distintes èpoques geològiques amb la variació de fàcies i potències i de la violència tectònica a la qual la zona, en remotes etapes fou sotmesa. Qualsevol profà podrà observar la variació geològica que dóna la secció de les muntanyes de la Mallà Verda i La Solana amb la serra de Bèrnia i Oltà. O el profund alcavó del barranc del Quisi.

Però malgrat tota eixa complicada composició geològica i la consideració de moderada activitat sísmica de la nostra zona no evita que el nostre terme hagi tingut esporàdics episodis de sacsó geològic que, afortunadament no han tingut més complicacions i intensitat que el que recentment hem conegut. La nostra memòria em recorda alguns i amb un interval molt prolongat en el temps. Fou molt comentat allà pels anys cinquanta que una de les aules del vell col·legi pare Melchor fou clausurada i sotmesa a una vigilància mitjançant la col·locació de testimonis d’algeps als clivells de la paret. Els coneixements tècnics de l’època no anaven més enllà del bon criteri del mestre d’obres municipals. Anys després l’edifici fou sotmès a una profunda reforma i que evidencià la precarietat de materials i la poca consistència dels fonaments.

Amb més profunditat del temps no hi ha cap constància de moviments sísmics de gran consideració. Quan allà l’any 1860, regint la parròquia mossén Leonardo Climent manà fer al seu cunyat, reputat mestre d’obres, un reconeixement de l’estructura del vell temple de Sant Pere, les alarmes suscitaren un acalorat debat municipal però justificat en l’etiqueta lògica dels nostres regidors en no ser consultats en regla. En la sessió municipal s’agreujava la cosa titllant que l’edifici estava “en peligro inminente”. Aquell edifici, en l’any 1891 tornava a donar maldecaps i, mentre es procedia a fer obres el culte, amb les queixes dels franciscans, es traslladà al convent. No eren moviments sísmics els causants d’aquelles preocupacions. Simplement eren la vellesa i els materials utilitzats la causa d’aquelles prevencions.

L’església actual de la Puríssima és, efectivament, un edifici molt gran. Si bé els seus fonaments son d’una gran profunditat, en general d’uns quinze metres o més, és inevitable que algunes seccions sofrisquen el deteriorament del pas del temps. Recordem que el pare Fabregat, en la seva història de la Puríssima parla del fet que era de tan gran profunditat el tall dels fonaments que va consumir quasi una muntanya de pedra. Aquells constructors sabien el què es feien. La unió de les pedres fou a base de morter. Altra cosa són els acabaments dels pinacles. Els tècnics determinaran quins són els defectes.

I en el que correspon a les zones limítrofes a Benissa tan sols sabem de la major perillositat que existeix en altres comarques al sud provincial. I, com a més recordat el de l’any 1748 que causà l’ensulsida del castell dels templers de Montesa. Res parlen els llibres i les memòries de fenòmens de gran rellevància en el que correspon al nostre terme i zona veïnal.

• Joan Josep Cardona és cronista Oficial de la Vila de Benissa.