Els crèdits de carboni i l’economia sostenible, per José María Serna

En el meu anterior post, Repartiment de Càrregues i Equidistribució, feia un xicotet recorregut sobre els nous aires, que segons el meu parer, es respiren en la nova economia dels ecosistemes. Feia referència a un nou i necessari mercat dels recursos naturals, un nou sistema que assigne valor negociable i transaccionable, als múltiples recursos naturals que compensen i equilibren les càrregues derivades d’altres activitats econòmiques.

L’Article 91 de la Llei 2/2011 d’Economia Sostenible estableix la constitució d’un fons per a la compra de crèdits de carboni amb l’objecte de generar activitat econòmica baixa en carboni. El fons es dedicarà a l’adquisició de crèdits de carboni, especialment els derivats de projectes realitzats o promoguts per empreses en el marc dels mecanismes de flexibilitat del Protocol de Kyoto. El fons es destinarà de manera preferent a projectes d’eficiència energètica, energies renovables i gestió de residus.

En el dia de hui el BOE publica l’esborrany del Reial decret de Fons de Carboni per a una Economia Sostenible. El fons, tal com preveia la Llei 2/2011, es dedicarà a “l’adquisició de crèdits de carboni”, és a dir, aquelles unitats equivalents, “susceptibles de transmissió que representen una tona de diòxid de carboni equivalent”. Amb aquest RD es dota d’un instrument a l’Estat Espanyol que li permet donar continuïtat a la participació als mercats de carboni, mantenint les oportunitats que ofereix per a aconseguir reduccions d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Els crèdits de carboni pretendre ser els mecanisme d’intercanvi i negociació en l’àmbit dels mercats de carboni (mercat de recursos naturals), d’aquesta forma aquelles activitats emissores de CO₂ hauran d’acudir a aquests mercats a la compra d’aquests drets d’emissió, sufragant en part el cost ambiental derivat de la seua contaminació, fomentant així la inversió en millors pràctiques i en mesures correctores que minimitzen el seu impacte ambiental i per tant disminuint la seua petjada ecològica.

Aquests mercats obliguen a la introducció del cost ambiental en la comptabilitat general, propiciant doncs que es busquen mecanismes d’abaratiment mitjançant la reducció de la contaminació. Segons el meu parer, aquests mecanismes mercantils requereixen d’un estudi més detallat pel que fa a les influències dels diferents vectors implicats en els mecanismes de neutralització dels processos contaminants, però no puc negar que aquest procés ha generat grans beneficis, obligant a aquelles activitats amb major càrrega contaminant a buscar processos de producció més nets i amb una menor despesa derivada de les emissions de CO₂, millorant per tant la seua competitivitat, disminuint el preu final del seu producte.