Opinió

El treball d’un bon margenador, per Ignacio Carrion

Pel seu interés reproduïm aquest article aparegut al diari el País amb data de 5 de febrer de 2006:

Camps als Eliseus com un nou arc de triomf de la destrucció mediterrània. El conte de la Lletera. Però París no és Londres ni Berlín. Les televisions alemanyes van emetre mitja dotzena de documentals sobre els abusos de la nostra costa. I si Camps va a Berlín o a Londres a vendre sòl industrial barat, potser no torna a casa sense passar abans per l’hospital. El cinisme té un límit.

Pensava en aquestes coses, les mateixes en què pensa molta gent, quan em vaig enrecordar del meu viatge de rodalia. Avui tenia una cita amb Juan Giner Cardona, un margenador de 37 anys, nascut a Benissa. Aquest home construeix murs o cases amb pedra seca, com Santiago Calatrava construeix ponts i òperes amb formigó blanc. Un marge de pedra, construït a la mesura perquè aquesta pedra, sense ferro i sense ciment, subjecte amb força i gràcia la terra d’un bancal, és una obra d’art sense cap espectacularitat. Per contra, nombroses grans obres arquitectòniques que s’anuncien com a obres d’art van molt escasses d’art i, en canvi, sobrades d’espectacularitat. De manera que les veus unes quantes vegades i passen. Però si les tens a veure diàriament, es fan insuportables i has de mirar cap a un altre costat.

Això no passa amb els murs de pedra seca en aquests bancals mil·lenaris de la Marina Alta i, en general, a tota la nostra comarca. Fa pocs dies es van celebrar unes jornades de pedra seca a Benissa, on el patrimoni existent no catalogat és considerable i corre perill de ser destruït per interessos urbanitzadors o per falta de recursos econòmics per a la seua conservació. A aquestes trobades van acudir margenadors i experts de Catalunya i Balears, a més dels valencians. Es va posar de manifest la necessitat de catalogar aquest patrimoni en molts casos irrepetible amb urgència. A Mallorca, i també a Girona, existeix una relació detallada dels marges de pedra, així com dels camins de ferradura i dels ponts i de les xicotetes construccions també de pedra per a les ferramentes o eines del camp. Els propietaris d’aquests marges poden obtindre ajudes europees per a restaurar-los. Qualsevol cosa s’ha de fer menys abandonar-los a la seua sort. És trist veure com desapareixen aquests murs vells a tot el País Valencià, unes pedres que es tallen, encara, amb maça i es rematen amb un martell per a ajustar-les amb precisió gairebé mil·limètrica al lloc exacte, igual que es feia fa segles. Un treball acurat i dur. I bastant mal pagat. Com assenyala Àngel Ibàñez, defensor a ultrança del paisatge de la Marina Alta, cal exigir a les autoritats un compromís en la seua defensa. En cas contrari es perdrà primer el patrimoni i a continuació l’ofici de margenador.

Juan Giner duu diversos dies treballant en aquest bancal. Quan haja acabat el mur al cap d’un mes, el cridaran per fer-ne un altre. Ara, mentre parlem, explica que aquest és un treball que es fa per a durar molts anys. El bancal passarà d’una generació a la següent. La pedra blanca, d’una pedrera propera al poble, s’enfosquirà lentament fins a adquirir un to grisenc molt bell. El paisatge es mantindrà així intacte amb les seues oliveres, ametllers i garrofers -també fruiters- en una successió de tossals escalonats. El mur és part d’aquest paisatge.

El pare de Juan també es va dedicar a fer murs fins la seua jubilació. I d’ell va aprendre Juan a treballar la pedra. Cada matí sa mare li prepara el menjar que ell duu en una recaptera de metall, amb pa casolà i vi dels seus ceps, tot això ficat en un cabàs d’espart fet a mà.

Juan és un home casat, amb dos fills, que es declara feliç. Només si li tocara la loteria deixaria aquest treball a canvi de… tal vegada cap. Però no és fàcil tindre sort. Tampoc és fàcil canviar els costums. I allò que siga sa mare qui li prepare el menjar cada matí, és ja una tradició: “Viu a Gata, amb la meua dona i els meus xiquets”, explica, “però tots els dies faig un alt a Benissa, que és on viuen els meus pares, per a veure’ls abans de vindre al treball. Ma mare em lliura llavors el menjar preparat per ella, és a dir, com ningú me’l prepararia. I després em reunisc amb els de la quadrilla, un o dos homes més. Una quadrilla gran en aquest ofici no funciona tan bé com una xicoteta”. Els murs, siguen alts o baixos, no es fan de pressa ni tampoc a poc a poc, sinó al seu ritme. L’eina és simple i tradicional: un cordell per a mesurar i fer la filada, la maça gran, i el martell de rematar.

Quan Juan era un xiquet veia treballar la pedra a son pare, li entraven ganes de fer-se major per fer el mateix que ell feia. “Mon pare és un mestre, per a mi el millor mestre que he conegut”, diu amb admiració. I la veritat és que de seguida adverteixes si algú és bo en aquest ofici per la manera que observa el marge i després mira la pedra. És com si en aquesta mirada hi haguera càlcul i correcció. Hi ha perquè el margenador tria la pedra, sempre desigual, li dóna mitja volta, busca el costat pel qual haurà de copejar amb la maça, i d’un cop talla exactament el que havia de tallar. Com ho aconsegueix? Amb una combinació de força ben controlada en el cop, de vegades un sol. La pedra parla a l’home, i no al revés. Et diu: per ací si; per allí no em faces trossos que no serviré.

Si plou no es treballa. Si fa molta calor es comença a l’alba ja que el sol cau després com una llosa cremant a l’esquena. En un dia pots moure mes de dos mil quilos de pedra. Depèn de la classe de mur que estigues fent. Les diferències, precisament, permeten que l’ofici no siga mai avorrit. A Juan el que mes li agrada fer són escales de gat. Es diuen així perquè les persones pugen i baixen com els gats, sense agarrar-se a un passamans inexistent. Cada graó de pedra, gran pesada i plana, ha de mesurar un metre i mig, però la meitat haurà d’anar enfonsada en el mur, on fa força. Set o vuit graons permeten que ja no s’haja d’utilitzar la senda o el camí per a passar al següent bancal. Baixes com ho faria un gat. Però poca gent valora aquestes coses. I aquesta falta de reconeixement és el que més ressent Juan. Perquè que es pague bé el treball no és tot. Un metre quadrat oscil·la entre 55 i 60 euros. Per ventura és molt, per al que és aquest treball? Per això desapareixen els margenadors. A Benissa solament en queden tres. I tal com estan les coses, ja no li sorprendria a ningú que aquest ofici tan noble i antic l’heretaren els immigrants en pocs anys.

www.ignaciocarrion.com


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?