Inici » Notícies » Opinió

El mosquit tigre, per Joan Josep Cardona

21 de setembre de 2015 No hi ha comentaris
Mosquit tigre

Mosquit tigre

La nostra existència ja no està limitada per l’antic ritme del calendari agrícola. Als que som enyoradissos ens persisteix la melangia d’aquell món perdut. Altres l’han superada substituint les ocupacions camperoles per una activa vida social. Més, en un cas, com en l’altre, tot ens condueix a una realitat: l’estiu acaba el 31 d’agost. Tot el que ve a continuació, és a dir, el mes de setembre i bona part d’octubre, és com una propina. En tal situació cal aprofitar l’aparició d’un oratge més amable on, en especial les nits, són agradabilíssimes de passar. Els gesmilers i els “galan de noche” estan en plenitud de floració. Tampoc oblidem els “donpedros”, que amb poca aigua de pluja reviscolen i ofereixen un dels perfums més delicats de la tardor. La propina, és això que es posa al platet de la factura del restaurant. Mentre apareix el cambrer amb el datàfon nosaltres l’esperem amb la breu tassa de cafè. Tot és com un solatge tranquil i assossegat.

Nosaltres, fills d’un costumari antic i arrelat, ens acontentem fruint l’afegit estival intentant prendre la fresca al riurau. Abans eixes hores les compartíem amb les bestioletes de la temporada. Papallones de nit, frarets, borumbots, un que altre dragonet pujant paret amunt i, naturalment, les inevitables tarantel·les invisibles i picadores i els mosquits casolans. Tot això formava part dels nostres finals d’estiu. Eren petites molèsties que s’esmunyien si escampàvem per l’aire el perfum de les alfàbegues o, el recurs del fum fent cremar un petit garbonet de pinassa.

Fa un parell de setmanes plogué. Fou pluja mansa i enraonada. Imperà el trellat assaonant civilitzadament la terra assedegada. Han tornat a reviscolar els bancals i les plantes del jardí pugen tendres i florides. Les nits entren encalmades i tot convida a perllongar l’estada al riurau.

En temps les bestioletes descrites seguien el ritme marcat per la natura. Tenien uns dies de frenètica activitat atipant-se de menjar. Després passaven una setmana esmortides al recer de les bombetes de llum i finalment, ja quasi per Sant Miquel, amb una discreta desaparició deien adéu fins l’any vinent. Els capvespres s’emplenaven d’oronetes i corbellots que feien vols rasants caçant tota mena de mosquits. Mai faltaven els rats penats i rara era la nit que no xisclava el mussol.

En l’imaginari de molts queda perpetuada eixa percepció. Això, a mesura que s’acompleixen anys, es fa més present i necessari. Quan en l’escenografia manca un d’aquests ingredients ho notem de seguida. L’estiu, sec i ardent, ha avançat el ritme de les collites. En una manera o l’altra l’alteració biològica dels humans i els éssers irracionals ha quedat trastocada. A primers de juliol van desaparèixer per complet tots els pardalets canors. A la Mare de Déu Dormida acabaren la visita els tudons i les tórtores. Pocs eren els nius d’oronetes, i, llevat d’un parell de setmanes de desesperat cant nocturn de la corneta res tornà a pertorbar les nits. Excepció feta de la incomoditat de la basca.

El costum crea crosta i si s’altera ens costa acostumar-nos. Aquelles familiars bestioletes de riurau i de cel obert han estat substituïdes a pitjor. Ha estat un estiu de molest regnar de les puces i les paneroles. I, si això ho vam patir amb resignació esperant el tranquil final d’estiu, la propina ha estat, per contra, dolorosa. Ha aparegut el mosquit tigre.

La invasió d’aquest insecte ens està provocant enormes faves d’una picor insuportable. Al contrari dels nostres familiars mosquits de tota la vida que t’avisaven per la trompeta de la seva presencia, aquest piquen sense prèvia marxa militar. Són tan ràpids en l’atac que no pots ni aixafar-los amb la mà. Tenen la insolència de no esperar a la posta de sol per aparèixer. Ara piquen a totes hores, i, quasi sempre ho fan als peus, cames i braços. Ni fora, ni dins de casa estàs a resguard. Estan per totes parts.

He tingut la prevenció d’agafar-ne un mig mort per l’inevitable insecticida. L’he sotmès a una dissecció a sota la llum de la làmpada. Auxiliat per una lent d’augment he observat que té una forma encorbada, molt provocativa i brava. El cos està vinçat per minúscules vetes blanques sobre una superfície negra. La seva trompa és molt llarga i les potes enormes. Fa feredat.

Com que no ens deixen viure he procurat informar-me de les seves particularitats. Igual que els altres de tota la vida, són les femelles les que piquen i xuclen la sang. Els mascles no. La seua missió és simplement reproductora, però tan eficaç que amb una sola ejaculació deixen fecundada la femella per a tota la vida. Els mascles viuen del nèctar de les flors. Elles no. Precisen per a viure i assegurar la posta de la nostra sang o la dels animals domèstics. Així com els nostres mosquits del terreny requereixen bassals on les larves fan el seu cicle evolutiu amb forma de cullerot, aquests no. Creixen amb tan sols tres o quatre gotes d’aigua. Les plantes dels nostres riuraus, amb la seua humitat, són el bressol que adoren.

Les velles lectures estiuenques, aquelles de les “Aventures de Huckleberry Finn” de Mark Twain, amb les seues narracions sobre els aiguamolls del Mississipí, el Missouri i el salvatge Ohio infectats d’insectes, eren llegides en les llargues vesprades estiuenques patint pels exploradors que eren víctima dels núvols de mosquits. La nostra imaginació ens feia construir cabanes amb les veles de collir les ametlles, mentre el nostre rostre el cobríem amb una peça de tul. I això, que queda esmortit en el solatge cultural, comença a reviscolar. Però ja no és un somni aventurer. És ja la dura realitat que el món s’ha fet petit, viatger i ferotge. I, ho hem de reconèixer així, la virtualitat s’ha tornat evidència. I amb tanta ferocitat, amb tanta insídia que hom pensa si els somnis infantils, i a la vellesa, són com les pàgines finals de tots els llibres que has anat llegint. El mosquit, poc més o menys el podem combatre. Però, i si la lectura sobre “Kim de l’Índia”, del salvatge Tarás Bulba o l’aparició dels animals que descriu Herodot en la seua història del món no eren un somni, sinó una realitat ajornada i que ha de vindre un dia o un altre? . O també pot ser que ja s’ha fet realitat la transmutació de les espècies per un experiment o altre. Deixem-ho, per a general tranquil·litat, en una simple amenitat de què parlar, per dir alguna cosa.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/