Inici » Notícies » Opinió

El model turístic valencià i les noves destinacions europees, per Joan Bpta. Gandia

22 de Maig de 2006 No hi ha comentaris

L’urbanisme ha estat durant les últimes dècades el motor del desenvolupament econòmic al País Valencià. La manca d’indústria en comarques com ara la Marina i l’enfonsament dels preus dels productes agraris tan sols hi deixava una eixida: el creixement urbanístic. En cap cas ens referim a l’atenció al turista sinó al creixement urbanístic pur i dur.

La manca d’un debat adequat sobre el model turístic va fer que es promoguera, com a primer pas, un urbanisme extensiu de segona residència. Parlem d’un model en què els ingressos obtinguts queden en mans de promotors i grans constructors. El resultat és l’afebliment del gremi de petits constructors i la indústria auxiliar local -incapaços de competir en projectes de dimensions elevades-, l’afebliment de l’administració local -ofegada pel cost de la prestació de serveis com la recollida de fem o el manteniment de carrers que supera els ingressos per llicències d’obra i contribucions-, i, per últim, l’afebliment del sector turístic de poder adquisitiu alt que busca allotjaments i serveis de qualitat i un medi ambient en bon estat. Es tracta d’un model que genera un impacte ecològic elevat, depreda una quantitat considerable de territori i altres recursos naturals, i atrau una mena de turistes de poder adquisitiu reduït que es gasta fins a tretze vegades menys diners que el turista allotjat en establiments hotelers.

Aquest model es troba en decadència i per això sorgeix la necessitat d’oferir nous serveis a la segona residència, com ara els camps de golf a les urbanitzacions. A pesar d’aquesta situació, l’augment de les connexions aèries de baix cost a l’aeroport de l’Altet amb els principals països emissors de turisme, Anglaterra i Alemanya, i la crisi econòmica que els afecta fa que, tot plegat, l’oferta encara siga considerada atractiva per aquests mercats i el model es perllongue com un dels més importants.

No obstant això, el sorgiment de noves destinacions turístiques a l’arc mediterrani basades en el model de sol i platja i amb preus molt competitius, com és el cas de Turquia, Egipte o Xipre, fan preveure una crisi per a aquest model per als anys vinents.

Un cas ben diferent és el dels establiments hotelers que, com hem dit abans, atrauen els turistes amb poder adquisitiu alt. La seua construcció és més respectuosa amb el medi ambient i la despesa generada pels visitants es reparteix d’una forma més equitativa entre el sector serveis (hotels, restaurants, etc.) i es creen llocs de treball associats. Cal dir que aquest model turístic pateix una problemàtica específica: la saturació del sector, que fa que l’ocupació mitjana caiga, any rere any, per l’augment de places hoteleres. Per a frenar la davallada, els empresaris es veuen obligats a abaixar les tarifes, i així produeixen una pèrdua de qualitat dels serveis oferts. Ens trobem, una altra vegada, amb un model de turisme massiu que acurta les seues estades i realitza una despesa mitjana inferior. Aquesta imatge negativa contrasta amb la que ofereixen els països del mar Adriàtic com Croàcia i Eslovènia, que després de la inestabilitat patida als anys noranta s’han convertit en una destinació turística de primer nivell, amb allotjaments de qualitat com les cases far de Croàcia. El turista que visita aquests indrets busca el contacte amb la natura i la cultura pròpies del país. Per als seus habitants, per tant, esdevé essencial protegir aquests valors per a poder viure del turisme. En resum, es viu del turisme, no de la construcció i s’entén que el territori és un recurs limitat que cal preservar.

La situació al sector turístic valencià passa per un moment difícil per la gran competència en l’àmbit europeu. En qualsevol cas, afavorir uns preus baixos en lloc d’augmentar-ne la qualitat és una errada greu que comporta oferir un producte sense cap tret de distinció. Hotels i bungalous en un paisatge desllavassat que sembla no pertànyer a cap lloc.

La solució podem trobar-la en la recuperació dels nostres valors com a poble, i en la singularització de cara al mercat turístic de tot allò que és nostre i ens diferencia d’altres indrets, tot posant èmfasi en la cultura i la natura, per a oferir una oferta complementària al sol i la platja. El nostre patrimoni etnològic, com ara les cases de camp i les cases de Tros, són un bon exemple del que podria esdevindre, amb el foment dels organismes competents, una xarxa d’allotjaments rurals de qualitat amb capacitat per a entendre la nostra forma de vida i donar a conèixer el conreu i l’elaboració dels productes agraris (pansa, vi, etc). Es tracta de democratitzar el negoci turístic, allunyar-lo dels grans promotors i empresaris, aconseguir la implicació de la població i assolir l’autosuficiència dels allotjaments amb la producció agrícola del camps que els envolta. Obtindríem alhora una revalorització dels productes del camp i un complement extra per l’allotjament. Amb enginy i una mica de risc, com qualsevol negoci, es tracta d’un món encara per aprofitar.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/