El Model Agrari, per Joan Josep Cardona

Carles Capdevila, llicenciat en filosofia i periodista, acaba de publicar el seu darrer llibre. “Entendre el món” és un recull d’onze entrevistes fetes a pensadors contemporanis. Tots els actors tenen en comú un únic pensament: com veuen, des de la seva perspectiva la situació mundial. Comença el llibre amb un interrogant. És el següent: Som un interregne, molt semblant al de Roma quan va morir Ròmul, que havia governat trenta-vuit anys: hi havia por i tremolors. Les velles maneres de fer les coses no funcionen i les noves encara no estan inventades.

Una de les persones entrevistades és Saski Sassen. Economista i sociòloga nascuda a la Haia en 1949. Actualment ocupa una càtedra en la Universitat de Colúmbia de Nova York. Entre els seus llibres figuren títols tan suggerents com Una sociologia de la globalització, Immigrants i ciutadans i Expulsions. Com podem veure són temes actuals que generen una inquietant preocupació.

En l’entrevista la professora Sassen fa un repàs a un problema molt actual: l’acumulació de riquesa en mans d’uns pocs i l’angoixant pobresa en què viu una gran part de la humanitat. La desaparició de la classe mitjana és un fet. La burgesia, entesa en el seu context semàntic com habitant que viu al “burgo”, és a dir la ciutat, amb suficient capacitat econòmica i cultural i la major possibilitat de poder influir en el bon govern general. En contraposició, i en el cas de nosaltres, habitants de petitetes ciutats, la recurrència al “agrarius”, seguidors de la denominada “agrària lex” defensada per Ciceró. En qualsevol cas, i per resumir, la conveniència d’un equilibri econòmic, molt repartit, que faci possible un món més habitable frenant el perill que pot generar una concentració en tan poques mans de la riquesa mundial.

La professora Saski, no renunciant al seu origen holandès, presenta un enamorament pel conreu de la terra. Posa uns exemples de l’acaparament de terres per capitalistes. L’expulsió dels petits camperols que són substituïts per pocs tècnics que utilitzant una filosofia més pragmàtica tan sols busquen una meta: rendibilitat i poc cost. Per posar un exemple. Un familiar meu conreava una finca de raïm de vi al terme d’Utiel. Una gran firma vitivinícola tenia interès a posicionar-se en aquella denominació d’origen. Comprà a baix preu tant eixa finca com les dels voltants. Hui el vi d’eixa marca el podem veure a qualsevol supermercat. El resultat fou la desaparició d’un total de cinquanta petits propietaris, que, amb més o menys èxit vivien de les seves possessions. Perviu la cooperativa, però destinant la producció a la venda a l’engròs i a preus rebentats.

Fidel sempre a la meva norma d’extrapolar eixes situacions al meu marc més immediat, ço és Benissa, no puc deixar de sofrir el grau d’abandó en què viu agrícolament parlant el nostre terme. Fa feredat. Vaig estudiar aquest problema al meu llibre “ Propietat i explotació de la terra a Benissa”. És més, vaig proposar a tres especialistes que escriguessin al meu Calendari dels Brillants de l’any 2014 el fenomen conegut com a “mercat de proximitat”, que és, poc més o menys el que l’amic Benjamín Ortolà ens fa veure tots els primers dissabtes de mes amb la seva organització del “Mercat dels porxes”. És una manera d’estudiar la possibilitat de tornar a conrear les nostres terres abandonades, com fer-les rendibles, i com aplegar al consumidor. Sense anar molt lluny, a l’inici del cèntric carrer Sant Ferran, de València, hi ha una tenda amb aquesta mena de productes amb gran èxit de públic.

Altre cas que clama al cel. A les comarques més immediates la taronja no se li paga al llaurador fins que no acaba tot el procés de comercialització. Eixa modalitat es diu “vendre a resultes”. Es cobra una misèria i els camps s’abandonen. Alguns dolços que menjarem aquest nadal tenen com a component matèria primera que prové de Califòrnia.

Si fem cas a les paraules que inicien aquest comentari (..les noves maneres de fer les coses encara no estan inventades) seria d’obligada disciplina començar a pensar com estar a l’altura de la situació. Mai havíem tingut unes generacions tan ben preparades com per a posar-se a pensar de quina forma podem eixir avant. Eixe és el repte. A la meua generació, que també té els seus pecats, horribles alguns, ja tenim poca força per fer canvis. És moment de penedir-nos de moltes culpes. I seria més greu encara que no ens penedirem de dir, almenys com de mal ho vam fer i com avisar a la gent més jove no caigués en el mateix parany. La terra no mereix eixe abandó i eixe maltractament. Devem tractar-la tal com els antics sants de la bíblia, aquells que als salms la nomenen Mare Terra.