Inici » Notícies » Curiositats ,Opinió

El joc a la Fira; per Joan Josep Cardona

29 de Gener de 2019 No hi ha comentaris
Cartes

Cartes

Un curiós tractat sobre medicina de primers del segle XIX escrit pel doctor Fèlix Miquel catedràtic de la Universitat de València, dedica tot un capítol a les passions humanes. Curiosament no diu res de l’apetit desordenat al joc de cartes. En tractar-se d’un científic considera aquestes afeccions com casos patològics i fa les recomanacions oportunes encaminades a la cura dels malalts. Considerant-se el joc com un passatemps, i en molts casos com una teràpia aplicada a dissipar “los paroxismos mentales” segons terminologia mèdica d’aquells temps, es contemplava com un benigne entreteniment.

Mentre aquesta distracció no ultrapassés els límits esportius i d’ambient casolà les autoritats mai li prestaren una especial atenció a l’hora de legislar el regiment de la societat en el que pertoca al joc. Les mateixes ordenances municipals de Benissa, segurament nascudes en origen allà l’any 1859 dins del període progressista del general O’Donnell res diuen en aquest aspecte. Encara que alguns jocs, com el de la pilota, i segurament pel guirigall que solia ser molest pel veïnat sí que li dedica tot un article. La reforma del seu articulat l’any 1904 dissimuladament situa l’ull en els llocs públics on es jugava a cartes. En eixe instant ja sabem de l’existència de cafés i que el públic que allí es congrega està socialment un pam per damunt del simple proletariat. S’autoritza que el seu horari d’atenció a la parròquia acabe a les onze de la nit, mentre que les tavernes han de tancar a les deu. És una fina observació que als cafés es jugava fort a la baralla i per gent amb ronyó ben folrat.

Però el perjudici que el joc podria ocasionar tant pel que fa a la mala fama dels assidus com a la pèrdua de considerables sumes de diners són objecte d’atenció per part de l’església. Les advertències descrites en la visita pastoral de l’any 1744 manada fer per l’arquebisbe Andrés Mayoral conté en les pàgines inicials una severa advertència. El doctor Josep Pinyana, delegat episcopal que fa la inspecció a la parròquia, llença les monicions de rigor i demana als fidels si han vist en els preveres de Benissa “si son jugadores o tienen tratos en oficios ilícitos”. A més afegirà que els denuncien si els han vist jugar a pilota.

Els hiverns de la Benissa antiga eren llargs i els molls de la pluja tan freqüents com plens d’hores mortes que s’havien de passar de la millor forma possible. La matrícula industrial de Benissa aporta eloqüents testimonis que en ple segle XIX l’oferta de locals és variada i distribuïda en categories segons la qualitat del servei. Sabent-se aquí que les economies familiars anaven de precari els límits de les pèrdues derivades del joc no passarien més enllà de pagar el beure i fins al dissabte que ve. Però en determinades èpoques de l’any com podia ser el temps de la fira, als pares de família i joves amb possibles els entrava aquell paroxisme mental del qual hem parlat al principi. Rics i pobres jugaven amb deliri. I fins en l’assenyada gent de la partida rural de Pinos era costum anar estalviant durant l’any diners sobrers en un perol a fi que al temps de la fira el més destre de la casa en joc de cartes provés fortuna i veure d’aportar un extra a l’economia familiar.

Els pocs testimonis escrits que ens queden del viure diari deixen entreveure que a la fira es jugava i que a més s’inclogués en les llicències una certa permissivitat en les passions amoroses il·lícites que formaven una part més de l’atracció de la festa. “El Centinela” de l’any 1904 eleva queixa de la presència a Benissa d’algunes senyoretes de vida alegre que pertorben l’harmonia conjugal. Junt amb això el beure, el jugar i la dissipació temporal dels prohoms benissers.

Eixe temps de disbauxa obria el camp a deixar l’innocència de la brisca i el cau per donar pas al “golfet” i al perillós “monte”. La memòria de la Benissa cràpula aporta una història secreta que ens parla de timbes muntades a l’empara de cambres recollides o de cases de camp aïllades, testimonis muts de les fredes nits de la fira on es perdien autèntiques fortunes. La passió pel joc convertida en addicció malaltissa provocà en els assidus a la ludopatia la pèrdua de cases, bancals i un seriós afebliment dels estalvis familiars. És la part oculta de la nostra història col·lectiva que està recollida en una publicació inèdita que amb el nom de “Cròniques de la lligacama” dorm el silent mutisme del meu calaix personal. Una forma com altra de justificar “l’infern” particular d’unes memòries picants, alegres i despreocupades.

Dins de la varietat dels jocs denominats jocs perillosos regnà per un temps la ruleta. L’artefacte diabòlic provenia d’un casino de Buenos Aires, timba on el benisser el tio Paco Puig “El tio Paco del casino” havia fet de crupier. Quan un terratrémol sacsejà aquella ciutat aplegà l’instant on el benisser decidí que allí en sobrava un i que era ell. A bord del “Princesa Mafalda” retornaren a les costes ibèriques el tio Paco, la maleta i la ruleta dins d’una caixa. La novetat treballà en les èpoques de la fira fins que les prohibicions governatives de la dictadura de Primo de Rivera l’obligaren a viure eternament tapada sota una manta, a la cambra i la seva luxuriant màgica roda rovellant-se irremeiablement.

Les prohibicions sobre el joc, dit “de envite” van romandre eternament i era la parella de la Guàrdia Civil de Benissa l’encarregada de fer les rondes nocturnes i vigilar pel compliment de les lleis prohibitives. L’amagatall de les cambres permeteren seguir amb gran silenci aquelles interminables partides on s’aplegà a la desesperació de jugar-se la pròpia muller. Eren uns temps on no es parlava de la violència de gènere, on el senyor de la casa regnava sobre hisenda, l’honor i el descrèdit de la pròpia muller. El joc havia passat de l’innocent pagar el cafè als límits del que en termes jurídics podríem dir “imprudència temerària” amb els agregants de nocturnitat i en alguns moments “escalo” per allò d’anar fugint per les teulades de l’alto de les forces de seguretat.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/