Inici » Notícies » Opinió

Dimecres de Cendra i la Quaresma benissera; per Joan Josep Cardona

1 de Març de 2017 No hi ha comentaris
Cendra

Cendra

Hui dimecres, 1 de març, entrem en el període litúrgic de la Quaresma. L’etimologia de la quaresma és una abreviació del llatí “quadragèsima”. Significa quaranta dies. És un espai de temps on l’església simbolitza els quaranta dies de penitència i dejuni de Jesucrist fet abans d’iniciar la seva missió. En la nostra àrea lingüística és un mot recollit al Llibre dels Fets del Rei Jaume I. Allí diu: “E açò fo en caresma e lo bisbe donau¨ls perdó per lo mal que fayen”. És un temps que contempla tres coses: oració, penitència i almoina. S’inicia dins de la litúrgia del dia amb la imposició de la cendra. La cendra, en la majoria de les cultures simbolitza expiació i humilitat. Som polseta, era una expressió habitual dels antics benissers davant la mort. La cendra que s’imposa als fidels dins de la missa del dia és tradició que vinga de la crema dels rams beneits que sobraren l’any anterior en el diumenge de rams. Tot, en la litúrgia d’eixe dia recorda la transcendència de la purificació. Comença per l’ofici de vespres. Allí està el salm 138, un salm d’introspecció preparat per a meditar profundament en busca constant de Déu.

En esperit de presència i examen de consciència rodolava en l’antiga Benissa la denominada Santa Quaresma. Acabades les transgressions de Carnestoltes s’havia de trobar un període de reflexió religiosa. Les trobes que sobre Carnestoltes escriví mossèn Joaquim Martí Gadea, un eminent folklorista i rector que fou de Senija, rememorant el penediment que ha de venir després de Carnestoltes estan descrites en versos paral·lels. Un de justificació i l’altre de reprovació. Carnestoltes exultant i Quaresma penitencial. Així acaba el seu romanç: “Venus i Baco/ Momo i comparsa/ són deus de farça/ donem-los taco/ i a bromejar” a eixa disbauxa oposa la sensatesa cristiana: “Eixos disfrassos/ que el públic veu/molt bé sap Déu/ que són els llaços/ per a enganyar”.

Els benissers antics gaudien d’una bona cultura religiosa. Primària, però molt sòlida. És fruit de les exhortacions que fan a la parròquia els Visitadors Apostòlics (una mena d’auditoria) que adverteixen al rector i vicaris no descuiden l’ensenyament del catecisme als seus fidels. Aquells pobres rectors i vicaris, amb les excepcions corresponents, tenien molta dificultat per transmetre el profund significat de la quaresma. Sabien molt de catecisme però molt poca teologia. En eixa feblesa s’havia de recórrer als pares franciscans, molt més ben preparats. És una realitat que comença l’any 1612. Els jurats (antics regidors) es comprometen al sosteniment del convent. El convent, al seu torn, i entre altres obligacions, proporcionaria el predicador de la quaresma. Pensant en mentalitat de l’època, que la farem extensiva quasi al temps de la meua infantesa, un sermó era un acte apreciat. No era fàcil sentir parlar bé i amb eloqüència. I molt menys comptar amb un predicador solvent i de paraula brillant. El pagava l’ajuntament. En l’any 1897 les relacions entre l’ajuntament i la parròquia no són bones. Considera la corporació que pel seu compte, i sense interferència parroquial, pot llogar al predicador. Té plena llibertat per elegir o exercicis espirituals o predicació de la quaresma i pensa portar al millor predicador del moment, fra Francesc Jordà, erudit franciscà resident a Ontinyent. Al rector mossèn Vicent Zorita no li sembla bé la situació i es queixa a l’arquebisbe. S’encreua correspondència, que suposem tibant, i finalment molest l’ajuntament decideix que eixe any no hi hagi predicació quaresmal. El conflicte donà matèria per entretenir-se en aquella quaresma.

Junt amb l’oració venia la penitència. I la mortificació. No menjar carn durant tota la quaresma. Però aquesta darrera prohibició es podia obviar adquirint la denominada “Bula”. La butlla és un document que manifestava el privilegi de poder menjar carn (excepció dels divendres) al fidel que la comprava a la parròquia. Quedaven exempts els malalts, les persones majors i els xiquets que no havien pres encara la comunió. Era una excepció atorgada pels papes a la monarquia ibèrica pels auxilis que aquesta havia prestat a l’església. També es lliurava en altres mampreses, com les croades. L’abat Claudio Fleuri predicador de Lluis XV, rei de França, tracta amb sentit comú aquestes exoneracions, tant pel que fa a poder menjar carn, com a la remissió dels pecats. Ho diu al seu llibre “Las costumbres de los cristianos” (edició de 1769). Era una veu sensata. I no menys plena de seny és l’opinió de mossèn Josep M. Ballarin. En el seu llibre “La flor de l’esperança” (2009) diu això tan graciós: “Ara, ni quaresma ni res. Que els pobres de ciutat ja en tenen prou amb ficar-se al metro, treballar si tenen sort de feina, aguantar els sorolls i menjar allò tan fastigós que en diuen hamburgueses. Viuen a quaresma tot l’any”.

La realitat actual de les nostres parròquies és una altra. La societat, diu Mercè Solé (Missa Dominical. Núm. 3/2017) és pretesament racional i tendeix a reduir els símbols i els gestos a la mínima expressió. La cendra té sentit en la mesura què connecte amb dues realitats sobre les quals solem passar de puntetes: la mort i el pecat, entès com la nostra responsabilitat personal en les coses que no van com haurien d’anar: les relacions personals, la desigualtat, la injustícia, el prejudici, l’egoisme….. Que és, com es veu, una reflexió moderna i realista als problemes que dia a dia vivim. Una forma de viure la Quaresma com a lluita i crit de protesta, però, no exempta dels moments de silenci i meditació tan necessaris per a recuperar les forces esgotades en una quaresma que sembla ser perpètua.
* Joan Josep Cardona és Cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/