Edificis i llocs del terme

Dels temps de Tots Sants; per Joan Josep Cardona

El cementeri del Pla de Bonet
El cementeri del Pla de Bonet

A Xàbia, vila admirable pel seu compromís amb la memòria històrica, han remodelat l’ermita de Sant Joan. És una església de les denominades “de conquesta” amb antics enterraments. La restauració té com a finalitat pedagògica il·lustrar als visitants sobre els ritus funeraris. És una obra nascuda de la interpretació feta per Ximo Bolufer, arqueòleg municipal i responsable del “Museu Soler Blasco” i la sensibilitat de la regidoria de cultura. Dues convergències que han fet possible enriquir el patrimoni moble i sentimental de Xàbia. No és una proposta aïllada. Fa un parell de setmanes rebia jo al Pla dels Molins la visita d’Àngel Garcia Català, colossal fotògraf, autor de les il·lustracions del llibre del desaparegut Ismael Belda. “La vida abandonada” és un llibre impactant i dur. Mostra la tristesa de cases, riuraus, fàbriques i altres edificis en desús i tocats per les ferides de la mort. La visita del fotògraf responia al seu interès per obtenir material gràfic i notícia històrica del nostre desaparegut cementeri del Pla de Bonet. Entra dins d’un projecte conegut com a turisme de cementeris romàntics. Respon a les inquietuds d’una societat que no oblida la memòria dels majors i que s’emociona posant els peus en llocs on els humans han patit batalles, s’han produït fets dramàtics o tràgics esdeveniments que han somogut consciències.

Reviure en la visita els dolorosos instants d’agost de l’any 2006 on el poble de Benissa visqué un dels més vergonyants episodis de la seva història no ens motivà precisament una xerrada agradable. Veure reflectides en la premsa d’aquells dies imatges dures, amb presència de mortalles, cranis esparsos i taüts destrossats fan impossible tenir calma i serenitat emocional. Conscients d’aquell crit silenciós del, mai més ben dit “de profundis clamavit” férem tot el que estigué en la nostra mà per denunciar aquell atropellament a les sagrades restes mortals dels nostres majors.

Reconduïdes, encara que tardanament les aigües, a la reflexió es posaren les mesures per reconciliar-se amb la dignitat. Veus de tot l’espectre social de Benissa clamaren per una reparació de la indecència. I en tal sentit es procedí a reconvertir el vell cementeri en un espai enjardinat que es batejà amb el nom de “Parc de l’eternitat” i posteriorment denominat “Parc de Bellita”. Era una finalitat per situar-lo dins de la memòria dels benissers però amb la dificultat que la seva escenografia mai deixarà de recordar-nos la lúgubre estampa d’un espai de mort. És un lloc que traspua tristesa i que la gent no acaba d’assumir el seu destí d’esplai.

Acompanyà aquella decisió l’ànim de traslladar al nou cementeri del Tossal Blanc de Canor el major nombre possible de la interessant col·lecció de làpides i creus nascudes dels obradors locals dels Estrada, Fluixà, Miquel Roselló o els més antics de manisa. La regidora d’obres prengué aquella iniciativa amb interès de mostrar-les com un noble recordatori en un espai reservat del nou cementeri. Fou moment on també s’exhumaren les restes mortals dels pares franciscans de la seva parcel·la o els soldats internacionals traslladant-los amb la màxima dignitat possible als seus respectius panteons de l’actual cementeri. Però, oblidades de tothom els cossos de les tres abnegades monges de l’Oreto de la branca de l’Esperança, servidores del primitiu asil d’ancians sortiren del seu nínxol per anar al pou comú en mig de la indiferència més absoluta. Tampoc fou possible culminar la iniciativa de recuperar els cossos dels soldats benissers morts en la guerra del trenta-sis. Un monòlit ubicat a un lloc del cementeri on figurarien els seus noms, tal com és costum a molts pobles francesos, hagués pogut ser una solució plausible de fer i que aconsellàrem fos estesa també als benissers morts en els conflictes colonials de Cuba, Filipines i Marroc.

Malgrat l’actual reconversió del vell cementeri del Pla de Bonet amb l’actual imatge mai es llevarà de damunt en la memòria dels majors el seu anterior aspecte de lloc sinistre. Com un gran solar encerclat, amb una capella gelada i poc agraïda de decoració, la llosa de les autòpsies a plena vista de tothom acompanyada de pales i aixades, el corralet dels suïcides i aquell sempre inevitable aspecte brut i deixat tan sols ordenat per al dia de Tots Sants no deixava de produir impacte. Si a més la seva ubicació baixa respecte al poble permetia observar el dia dels difunts, i ben entrada la nit la vacil·lant llum de les animetes en oli era indiscutible no sentir-se deprimit i tristolenc.

Quan l’ajuntament de l’any 1974 decidí enllestir les obres del cementeri nou es tingué present en primer lloc tenir espai suficient per eixamples, una certa elevació orogràfica i una bucòlica panoràmica. Fou un encert que propicia reconciliació, es va per un camí d’agradable passejada, allunya un poc la tenebrosa imatge de la mort i compta amb una respectuosa i elegant ossera on s’accedeix per una escala intel·ligentment dissenyada i bellíssima obra de l’arquitecte benisser Antoni Banyuls. És una decoració que recorda la pau serena dels cementeris romans i que es magnifica si la puges recreant “L’infinito” de Giacomo Leopardi “Sempre grata en fou aquesta seca lloma…”. Els camps de vinya del Pla de Canor, les soques centenàries dels garrofers i les faixes estretes de bancalets prims de terra color sang són un motiu vital i esperançat. Un vehement significat que la memòria no és fum ni s’esvaeix en pous de terrenc humit, molsós, manats obrir per la incorregible indiferència.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?