Inici » Notícies » Curiositats ,Opinió

Defensant-nos del fred; per Joan Josep Cardona

22 de gener de 2020 No hi ha comentaris
Dona de la partida Verdiola escalfant-se a la llar

Dona de la partida Verdiola escalfant-se a la llar

Hem tornat a viure un temporal de pluja intensa i perllongada. Als més majors ens recorden els durs hiverns dels anys cinquanta del segle passat. Abans, com ara, la pluja i la humitat subsegüent incrementen la sensació de fred. Tenim temperatures baixes que sense aplegar a ser extremes són suficientment potents per fer-nos tremolar. És l’efecte que provoca la nostra ubicació geogràfica que ens situa dins d’una petita península mar endins. I així pel nord i pel sud rebem aires humits per llebeig i per gregal. Contra eixe desagradable contratemps comptem en l’actualitat amb moderns sistemes de calefacció i confortables robes d’abric. Veure caure la pluja a resguard i protegits del fibló del fred posa en marxa la memòria. Apareixen antigues defenses contra el mal oratge: la mesa camilla, la rajola calenta al llit, la vella bufanda de llana i la manta al muscle. Era el món de la nostra infància, certament dur però mirat pels nostres iaios com infinitament millor que el que els correspongué viure de menuts. I tenien moltíssima raó.

La seva infancia coincidia amb la finalització d’un llarg període de canvi climàtic que s’havia iniciat al segle XVII i amb una forta incidència al XVIII. El municipi de Xaló en l’any 1756 s’havia vist obligat a demanar al govern l’exempció del pagament de les contribucions de l’equivalent a causa de les fortes gelades que havien aniquilat totes les seves collites. Sis anys abans era Teulada la que visqué un episodi semblant. Durant tot el segle XIX Benissa i comarca, a més d’eixe clima advers, són víctimes de guerres, i revoltes salvant-se d’una calamitat bíblica gràcies a la revolució industrial d’Anglaterra que importa grans quantitats de pansa per a millorar la dieta dels seus miners i obrers metal·lúrgics i que fa entrar diners als nostres pobles. L’increment de la rompuda de terres incultes per a satisfer aquella demanda proporciona treball als jornalers i mal que bé s’aguanta l’economia i, com a mínim es pot comprar a les tendes arròs i tenir un tros de pa amb companatge de salat. Si la dieta no és del tot rica per tenir l’organisme amb més defenses almenys es pot confortar el cos amb un assegurat plat de calent. Però, així i tot, els pics de mortalitat, i en especial la infantil, són recurrents a l’estiu per episodis colèrics i a l’hivern per malalties respiratòries.

Una de les fonts d’estudi que ens portarien informació sobre la primera defensa contra el fred com ho és la roba d’abric s’extrauen de les escriptures de capitulacions matrimonials. La que fa en l’any 1785 Francisca Cabrera, viuda de Martí Cabrera, a la seva filla destaca com a vestit més consistent una mantellina de llana. La resta són robes de fil, material que es podia filar a Benissa en casa dels tres o quatre obradors dedicats a eixa petita indústria. Essent important a Benissa la cabana ramadera sembla estrany que no existiren establiments ni tradició de tallers especialitats en l’explotació d’eixe subproducte en contrast amb el de fil de cotó que si es manufacturava. La mateixa comunitat franciscana, anys després de l’espoli del convent a causa de la Guerra del Francés menciona la compra d’eixe teixit o la recepció en almoina de vares de tela de llana suposadament forastera per a confeccionar hàbits i mortalles. Com també la compra de sandàlies per a ús propi o l’enviament a altres convents. I l’ús de calçat de pell és conegut durant tot el segle XIX atenent que en la matrícula industrial de l’any 1859 paguen per eixe concepte 9 persones dedicades a eixe ofici. No obstant això haurem d’entendre que era una peça de vestit utilitzada majoritàriament per gent principal reservant-se la classe jornalera a vestir-se amb sabates en comptades ocasions. L’espardenya de sola de cànem o la d’espart era el calçat més comú. I en ple hivern, amb pluja i fred.

Si amb tan poca defensa es vestia la població benissera podríem considerar que en aplegar del carrer a casa trobarien una llar encesa i una agradable escalfor. Qualsevol observador pot veure que les cases més antigues que queden del poble, i si no han tingut reformes, hi ha un ample corredor de la porta principal a la del pati interior. Un barandat separa eixe espai i allí està el menjador junt amb un simple forat a la paret que servia en temps passats de cuina. Però existeixen testimonis com el del ja esmentat Martí Cabrera que ven en l’any 1776 al sastre Jaume Bertomeu una part de sa casa on s’esmenta l’existència d’una cuina separada d’eixe tros de l’habitacle. Però en tot cas el corrent de vent que passava per eixe corredor feia impossible guardar una mica d’escalfor. Afegim que la llenya s’escatimava al màxim. Els residus de les podes s’utilitzaven al cent per cent de forma que la brosta es guardava per al foc del forn i la prima capolada es destina a cuinar aliments. El recurs al famós tronc de nadal prenia aires de faula elevant-se a la mateixa valoració que el nutrient putxero nadalenc. Al cru de gener o febrer feta cendra aquella fusta aplegava a ser matèria preuada si atenem que en el llibre d’administració del ric hisendat Josep Feliu figura en febrer de l’any 1865 una compra de quatre cafissos de cendra per valor de catorze reals que se suposa el destina a elaborar lleixiu per rentar la roba i la vaixella.

Coure pa en els forns públics de Benissa era un miracle i que dubte es prodigués cada dia. La matèria primera per al seu caliu, com de fet és la llenya era molt escassa. En el Butlletí Oficial de la Província apareix en gener de l’any 1892 la subhasta publica de part de la serra de Bèrnia de Benissa. Diu que és “monte accidentado y pedregoso y cria escasos pastos, tomillo, aliaga y algun romero”. Res d’arbrat. La fotografia més antiga on es veu ma casa i al fons la Solana apareix aquesta pràcticament pelada i espremuda per aquells homes humils dedicats a portar càrregues de mata als forns que no disposaven de clofoll d’ametla. Allí es confeccionava un pa més blanc de l’habitual, lleugerament cru i amb una agradable olor a llenya de romer. El recurs domèstic de l’estufa de llenya era impossible. En consumia més que el foc de la llar. Llocs com l’antic Col·legi Pare Melchor tenien el luxe de dues enormes estufes al corredor de baix alimentades gràcies al rebuig de la fusta de l’Escola de Formació Professional o a esporàdiques càrregues de corfa de tronc de pi. Els esforçats funcionaris de l’ajuntament tenien una estufa que consumia la llenya de la poda dels arbres de la Glorieta. Un tuf insuportable que miraculosament no ocasionà cap desgràcia. I fins als socis de la Societat Cultural van adquirir un artefacte semblant que gràcies al paper dels diaris escalfava, és un eufemisme, aquell espai envaït pel fum, que tot s’ha de dir venia de la irreductible vocació dels seus socis a intoxicar-se alegrement amb el tabac d’aquells cigarros gruixuts com un barrot de cadira, entusiasta recurs per enganyar d’una manera o l’altra l’històric fred benisser.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/