Inici » Notícies » Opinió

De convents i patrimonis; per Joan Josep Cardona

6 de desembre de 2017 No hi ha comentaris
El Convent Franciscà de Benissa (foto de Vicent Ibañez i Mas)

El Convent Franciscà de Benissa (foto de Vicent Ibañez i Mas)

Tindrà permanent actualitat el pensament d’Edwy Planel, director de Mediapart, prestigiós diari digital francès. Diu aquest periodista que l’opinió està ofegant la informació. És una cita que convé tindre en compte. La democratització de les opinions i la llibertat d’expressió modifiquen el sentit tradicional dels mitjans de comunicació. Molts diaris digitals tenen oberta la secció denominada “al minuto”. Tothom diu la seva i vol ser prioritari. I passa això també al nostre món més immediat. El nostre poble.

Tenim ara l’actualitat de l’edifici conventual. Inevitable no emetre opinió. Conseqüent o simple “pour parler”. Quan ultrapassa a l’àmbit polític la situació ja pren el caire de transcendent. El polític parla en clau oficial. A més ha de justificar-se davant dels seus votants i del poble en general. I junt amb això s’ha de posicionar. És indefugible. Emet opinió i voldria que es transformés en realitat. Però troba en el si corporatiu parers contraris. I junt amb això la maquinaria administrativa. Lenta, freda, insensible a la velocitat i necessitats d’una societat canviant.

Passa això amb l’edifici conventual. Una solució meditada, pausada, factible, assumible, ben negociada i amb un destí ben definit per als interessos dels benissers precisa temps, calma i una intel·ligent planificació. És possible?. Si. Però aquí venen les urgències de la societat civil contraposades al “tempo calmo” administratiu que camina a altre ritme. Temps d’immediatesa. No hi ha remei. Es la frustració del polític que veu la realitat de l’immobilisme administratiu, de la legislació i de l’ajust del pressupost que altera futures realitzacions que necessiten llestesa. Hi ha altres camins? Ho torne a dir, si. Però calma, pausa, ordre i seny. I com de franciscans estem parlant, tan de bo que ara férem nostres les dites del pare Pere Esteve: “Deixem fer a Déu i façam lo que Déu mana”.

Però apareixen declaracions polítiques. Passen al poble i donen pas a especulacions que alteren el sigil tan necessari quan s’han de fer negociacions de calat i a la fi més productives, socialment millors i de més llarg recorregut. El temps ho dirà si encertem utilitzant urgències o elegint pauses o prudents silencis. Tot madura si deixem que ploga a temps, llaurem com cal i collim quan toca.

Tenim opinions per a tots els gustos. Un d’ells afecta al patrimoni documental i artístic del convent. És dels franciscans, no tinguem dubte. Aquí també convé utilitzar allò que al principi he dit de la “informació”. I és just que la veracitat de les fonts afloren per a aclarir conceptes. Aportarem aquí la més aclaridora noticia sobre alguns d’aquests bens. Són de l’any 1803 i apareixen citats en la “Historia de la Provincia de Valencia de la Regular Observancia de San Francisco”, del nostre paisà fra Vicent Martínez Colomer. Fa referència a l’ordre instada l’any 1634 pel pare provincial fra Joan Insa. Aquell religiós manava que tots els convents tinguessin el seu arxiu. No es feu i el nostre fra Vicent dirà “..hoy no se verian tan exhaustos nuestros archivos”. Per si no era prou desgràcia aquella en la Guerra del Francès saquejat el convent pels francesos i novament cremada la resta en la guerra civil de 1936 les poques restes que queden no fan més que dos caixes d’arxiu guardades en l’arxiu del convent de Nostra Senyora dels Àngels al barri de Russafa de València. El necrologi i el llibre de cròniques reglamentàries i alguna altra documentació administrativa més actual a ben segur que la darrera comunitat ja els haurà dipositat en aquell arxiu provincial. Allí estaran, com l’antic, a disposició dels investigadors.

L’important arxiu musical fou tractat per mi en la revista de festes de Santa Cecília de l’any 1985. El pare José Miguel Barrachina, en la seva guardiania de 1991 a 2000, el catalogà i el diposità al monestir de Sant Esperit, a Gilet. La resta de pertinences artístiques, parle de l’edifici conventual, no de l’església, apareixen allí a partir de l’any 1939. En la destrossa de la foguera del dia 20 de juliol de 1936 desaparegueren llibres, mobles i les pintures del claustre degudes a Nicolàs Borràs. Les posteriors incorporacions son per via d’altres convents o aportacions de donatius particulars amb la vàlua artística que hom considere adient. I les de l’església conventual, l’altar major, vingut a Benissa l’any 1940 procedent d’un donatiu de les monges clarisses de Calatayud. Aquí el tenim.

La possibilitat de convertir no ja el convent, sinó altres espais de vàlua arquitectònica en un destí justificat es deurien fer pensant si Benissa juga la carta de la diversitat del seu patrimoni moble, si els vol dotar de contingut i si la famosa “Memòria històrica” que tantes boques ompli és un fet perceptible o és el discurs de les famoses “ad kalendas graecas” (en un temps llunyà). Si això s’instal·la viciosament en el pensament oficial s’obri la porta a l’opinió a la carta, el protagonisme i a l’esterilitat. Altra cosa serà deixar pas a la iniciativa privada i, després seguir amb el “pour parler” com esport barat.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/