Inici » Notícies » Opinió

Creure en el poble i creure en la comarca; per Joan Josep Cardona

22 de març de 2017 No hi ha comentaris
Il·lustració del Museu Valencià d'Etnologia sobre el procés d'emmagatzematge i premsa del vi

Il·lustració del Museu Valencià d’Etnologia sobre el procés d’emmagatzematge i premsa del vi

A La Xara se sol fer un mercadet de proximitat, i la cita és en diumenge. És una trobada celebrada amb modestes pretensions. Un comerciant que ve des de Tàrbena em comenta que els guanys són discrets. Ve per a compartir un matí alegre amb els amics compradors. La competència que el volta és com una germandat ben avinguda. Amb cortesia es passen els uns als altres el torn de vendes. Ell treballa l’embotit. La sobrassada que presenta és de primera. Com que a banda de formatges i carn confitada es venen vins de la comarca no és rar tastar al moment un trago acompanyat d’un tall de llonganissa. Eufòria a l’instant. El mercat utilitza un espai que en diuen fou cine d’estiu. En temps un cine d’eixa mena, dit “de verano”, era un àmbit recreatiu d’una animació radiant de felicitat. Era estiu, amb l’optimisme propi de les calors. I allí que estàvem a La Xara Jovi de la MACMA i jo presentant el producte literari del “Calendari dels Brillants” en la glòria del seu trenta aniversari.

Acabàrem la feina i ens unirem a fer agradable tertúlia amb el gremi dels productors de vi. La cosa del vi té en la base del producte unes persones que creuen en ell i que l’elaboren amb fe. Gràcies a ells els nostres antics vins casolans han iniciat un procés evolutiu. Aquell tèrbol estigma de vi trabucaire i tronador és un record quasi oblidat. El treball de doma ha estat pacient, i savi. Jo veig pel Pla de Canor de Benissa el conreu emparrat i amb noves varietats. Els camps estan sense herba i ben treballats. Tan pulcres i tan polits. Però, i aquí ve l’esglai, al seu costat apareixen camps erms i desolats. Manca aquella geografia rural tan ordenada i continuada semblant als horts de tarongers que es poden veure uns kilòmetres més amunt. I eixa sensació discontinua posa en evidència que a la fe se li aparella la indigència dels incrèduls. Sense una continuïtat arrenglerada, d’altres il·lusions que bancal rere bancal conformen una identitat de paisatge la bona voluntat no passarà de ser, mal que ens sàpiga dir-ho, una heroica nostàlgia.

Qui anava informant-me d’aquest reviscolament dels nostres vins era persona culta. I vaig concloure que així com el vi antic guerriller s’ha transformat en un modern i gentil ambaixador de la nostra terra la societat local no creu en ell. Fer vi, viure del camp, exigeix tanta vocació com paciència. Són virtuts contraposades a l’exigència del rendiment econòmic immediat. Fer-se la familiar bota de vi no passa, en el millor dels casos, de ser un bucòlic entreteniment de cap de setmana. En pensament empresarial el vi, el camp en definitiva fa difícil tirar la pilota a la galeria i guanyar la partida. Cobrar i fins demà, que serà altre dia. És per això que hem cregut en el sector serveis i el seu mercat de l’explotació de residències en urbanització la solidesa i la immediatesa de guanys. Enfront dels al·licients creatius i independents de la vida agrària s’oposa la solidesa d’un model, si volem, impersonal, però del que la gent menja. Com viu, això ja és altra qüestió.

Més hem de convenir que l’actualitat social i política està, afortunadament, descontaminada d’aquella visió terrible que els seus progenitors tenen del camp. I això s’ha d’aprofitar. El vi es veu ara amb els ulls de la cultura. I no es falta raó. Però alerta amb això, que també està el romanticisme, i el món del vi el té. Compte en l’entusiasme. Fem les coses amb seny. Hui la gent sap planificar. Coneix l’associacionisme, el màrqueting, la promoció, ha viatjat, té cultura. Fa anys seria impensable tenir en el mercat benisser cases rurals per llogar, mercat de proximitat, alguns bons vins particulars i a la venda o botigues ecològiques. Els mateixos ajuntaments estan conscienciats en la possibilitat d’eixir del monocultiu urbanístic, o complementar-lo amb el denominat turisme rural, o mercats i fires ecològiques. L’urbanita precisa de serenes i calmes novetats que el desconnecten. Multiplicar-li en blocs de ciment la seva sensació d’ofegament no li facilita la teràpia de descans. Qualsevol de nosaltres en viatjar busca racons sentimentals, compra els objectes de l’artesania local i demana als restaurants els vins i el menjar de la terra. Si així pensem nosaltres també els que ens visiten pensen en igual forma. No sé si m’explico. I així Benissa, amb la creativitat dels seus restaurants comença un camí que em sembla esperançador. Recolzem-ho.

Precisen els que ara creuen en eixe model de recuperació de les terres i retrobar les arrels que ens feren poble coses com aquestes: la unió d’ajuntaments amb voluntat de fer comarca complementària al model actual, posar en valor els pocs cellers cooperativistes que queden amb un consell rector i bona planificació, incentivar els particulars que poden unir-se als cooperativistes, establir una marca paraigües que ells volen dir “Marina Alta”, fer visibles per internet els productes (vins, misteles i panses), obrir mercat i buscar capital foraster que puga obrir cellers. Es queixa dels amics vinaters del mercat de La Xara la política localista i de campanaret que tant de mal fa al sentiment comarcal. Hui cap Denominació d’Origen parla de poble. Parla de comarca.

I, també s’ha de dir, a la nostra agricultura, el nostre vi mai ha tingut una bona literatura rere d’ella. Ens ha mancat un Nèstor Luján, o un Cunqueiro. És una literatura sòlida, sense desmesurades inflors. La poca que hi ha és com els antics vins, agra i desesperançada. Caldria fer-se veure això amb cura d’humilitat i penedir-nos de no haver mirat la nostra agricultura amb altres ulls que no hagin estat els de la rancúnia i el fatalisme. Som a temps. Matèria primera al camp, i també al literari n’hi ha i bona.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/