Corol·lari pandèmic; per Joan Josep Cardona

Acostant-nos a l’aniversari de l’inici del primer any de pandèmia hem aconseguit una cosa important: experiència. És la mínima i més pròxima conclusió a la qual podem arribar. No determina el fi de la situació però acumula perspectiva. Recorde que dies després d’alleugerir-se l’estat d’alarma, amb l’alegria de poder fer trobades ocasionals i de carrer em van preguntar com interpretava la situació. Amb les incerteses pròpies del moment únicament s’em va vindre al cap respondre, amb les convenients matisacions, que era la guerra que cada generació està condemnada a sofrir. L’ús d’un vocabulari bèl·lic amb termes com “estat d’alarma” i “toc de queda” així ens ho suggeria. La nostra memòria recorda eixos termes marcials com un eco emès per boca dels nostres pares on es percebia la por, l’angoixa i la tragèdia. Nosaltres, xiquets de postguerra, no sofrirem en carn pròpia els efectes d’una conflagració, però heretarem el seu relat i les conseqüències d’una economia de signe autàrquic incapaç de proporcionar-nos mitjans per criar-nos i educar-nos amb unes pautes que ens hagueren estalviat bona part de les tares que hem hagut de superar. I tan sols un procés de pau, ordre i progrés material i que mai sabérem identificar que formava part d’una espiral comuna al nostre espai geogràfic occidental, ens anà deixant llunyana una etapa gens grata. Dins ja de l’oblit confiàvem que mai patiríem confinament domiciliari, dificultats sanitàries, economia en recessió, morts i incertesa de tota mena.

Adquirint a poc a poc vista de conjunt, virtut de la pròpia i actual experiència, obtenim un bagatge que, a grans trets va sedimentant conclusions prou generalitzades.

La primera correspon a la percepció de la pèrdua de llibertat. ¡Quantes vegades ens hem manifestat per aconseguir-la! Sotmetre’s a la dictada i oficial disciplina, control i sentir-se vigilat contribueix a valorar eixe dret tan preuat com irrenunciable i que tots anhelem recuperar, però que ara, per necessària pedagogia l’estimarem més que mai en comprovar quan fràgil i necessari ens és.

Continua, i amb més incidència per als majors, la desaparició d’un món conegut. “Els nostres dies” que és l’espai humà amb què hem anat construint la nostra existència s’ensorra. Primer apareix la temença al contagi i la reclusió en casa. Segueix amb l’absolut aïllament i l’absència de qualsevol activitat feta en comú que unim amb la incertesa de si es podrà recuperar adolorits per observar tanta mort de contemporanis i sensació d’un final anticipat. A molts de la meua edat els he escoltat dir “anys robats”. Tan cert com assumit. La laboriositat, frescor intel·lectual i possibilitats de poder els majors ser encara molt útils a la societat queda aturada pel condicionant que dia que passa any que empeny en ser dependents de forces físiques que ignorem si aguantaran amb condicions molt de temps i quan més necessària serà requerida la nostra experiència.

Sense eixes possibilitats de posar en directe i en públic real la nostra vida compartida, i absents del creixement personal o comú auxiliats amb la presència física del mestre que ajuda i orienta, que també podem substituir amb el contacte efectiu amb les persones assenyades, ens obliga a intensificar els nostres nexes de comunicació amb una forçada utilització dels canals coneguts com “xarxes socials”. Però traïts per la soledat, mancats de la prudent frase de “perdona que et trenque el dir” que modula i asserena, vessem el patiment amb desordre posant-nos en el perill de rèpliques de fetge agre on sofrim i fem sofrir.

He sentit dir als professionals de la comunicació que front a eixa deriva l’opinió contrastada és més necessària que mai deguda a la percepció de la desorientació que crea la distorsió de la realitat per la facilitat que tenim cadascun de nosaltres de reinterpretar-la sota la sospita de la incredibilitat o desconfiança on també entra la ignorància. El denominat “qüestionar-se les coses” que fou l’emblemàtica bandera que brandàvem amb ingenuïtat juvenil als anys setanta de la nostra era no anava contra la ruptura de la solidesa de les coses bàsiques de pedra picada, era la conjugació fervent del sinònim “qüestió” que ve a ser el que en llenguatge filosòfic es diu la recerca, la busca, l’estudi i l’anàlisi. Coses que es solen fer per sortir de les situacions complicades i difícils afegint perspectiva, experiència i solidesa de criteri. I així sobre eixes premisses de serietat i honestedat es sol eixir avant sabent distingir quan predica un solemne ruc, una somera plena de supèrbia o el salvador o salvadora de la pàtria que ens ha tocat en la mala sort patir. I, a partir d’aquí traure conclusions, assumint que si no podem arreglar el món almenys procurar tenir casa nostra en situació de revista que ja és, i molt.