Inici » Notícies » Opinió

Convent, vocacions i oportunitats; per Joan Josep Cardona

14 de juny de 2017 No hi ha comentaris
Convent Franciscà (foto del flickr de Vicent Ibañez)

Convent Franciscà (foto del flickr de Vicent Ibañez)

Fa dos anys es publicava en “Missa dominical”, edició del Centre de Pastoral Litúrgica, un article impactant. L’escrivia mossèn Ramon Alsina. El seu títol “Si no fos…”. Tant em van interessar les confessions d’aquell rector rural que vaig anar a buscar-lo a la seva parròquia de Navès, al bisbat de Solsona. Era un dia clar de la tardor i el mossèn gaudia d’aquella serenitat resant les vespres a l’ombra del gran roure que creix a vora la seva església. Mossèn Ramon era ja un home de vora els vuitanta anys. Eixut de carns, cabell blanc i musculatura avesada a creuar camins. Em va rebre amb cordialitat i vam comentar el sentit del seu article. Era la realitat, bella realitat, de les velles parròquies de la Catalunya central. El “Si no fos” era l’explicació de l’ajuda que li prestaven el seu vellíssim automòbil, la fe dels seus parroquians, la cura que ells tenien de les capelles a càrrec seu, i…. sobretot la col·laboració dels diaques (seglars que prèvia una preparació poden fer determinades funcions pròpies d’un prevere). Mossèn Ramon, als quasi vuitanta anys portava onze parròquies, totes en el massís muntanyenc dels pre-Pirineus. Jo vaig copsar a l’instant el sentit del “Si no fos”.

La revista “Religión Digital” corresponent al passat dia 11 el teòleg Xabier Pikaza *, comentava unes declaracions fetes a Bilbao pel cardenal Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola. Monsenyor es lamentava de la secada vocacional que està patint l’església catòlica. Xabier Pikaza explica en el seu article el recorregut de la figura del prevere des del I Concili de Nicea fins al Vaticà II i la seva estratificació en una eclesiologia de sacerdot jeràrquic. En l’argumentació de Xabier Picaza flueixen 4 raons. A saber. 1. Estem davant d’un final d’etapa, d’una llarguíssima etapa d’església. 2. El tema no és esperar per a veure què passa. 3. Descobrir el que aquí hi ha i la creativitat evangèlica. 4. Jo he de minvar i ell ha de créixer (Al·lusió a Sant Joan Baptista i a la figura de Jesús). 5. Ara, Senyor pots deixar al teu servent anar-se’n en pau (En el sentit de camí lleugers d’equipatge). Efectivament que aquest article s’ha de llegir en tota la seva integritat i, a ser possible, comentar-ho amb companyia formada en qüestions eclesials.

Ens hem de quedar en aquest article amb una realitat. Estem davant d’una mutació vocacional, és a dir, un canvi d’orientació en les vocacions. El punt 4 de l’argumentari de Pikaza diu: “Nosaltres també hem tingut una església que en alguns fragments era més un Joan Baptista que Jesús. Per això hem d’estar disposats a obrir les portes al que ha de venir, obrir camins.” L’església (Doctors té l’església) és l’única veu autoritzada per a poder interpretar el que ella sempre diu d’allò de “Els signes dels temps”. I caldrà que ho faci amb visió positiva sabent-se situar davant “d’un immens caudal vocacional latent que està ja disposat per a encetar nous camins”. El laic compromès.

Però baixem a les nostres realitats més immediates. Fixem-nos en Benissa. Quan em vaig haver de documentar per escriure els meus dos llibres (Història de la parròquia i 400 anys de franciscans a Benissa) vaig trobar als diversos arxius on treballava una riquíssima vigència de la presència del seglar benisser, tant en dones com en homes, al servei de la llarga vida de la nostra parròquia i convent. Mostra això que junt amb els preveres existí, i existeix en tot temps, una forta vocació laica al servei de la parròquia. I…. Sempre desaprofitada.

Les realitats històriques d’aquells antics moviments ordits des de l’església universal en aplegar a Benissa, passat l’arravatada passió que ens caracteritza comença immediatament a diluir-se o a tenir un perfil baix. La realitat cristiana de Benissa és clerical i jeràrquica. Aquí seria impensable pensar en les activíssimes i riques “Comunitat de Sant Egidi” o en els “Focolari” i, em perdonaran els seguidors locals del moviment de moda que no els cite. Perdonen, però no…A tals extrems de desinformació arriba la percepció de l’església de la realitat de base que el diari “Levante”, edició del passat diumenge publicava la desclassificació de documents del Departament d’Estat Americà referits a l’any 1985, i per a València, i en el que fa les impressions del Vicari Episcopal on aquest (almenys el què llegim) tan sols té preocupacions sobre la política.

La desolació que he pogut copsar de primera mà en el Tercer Ordre Franciscà de Benissa, en manifestació processional el passat diumenge, com també per confidències personals les entenc des del desconhort i el desànim. Però si l’església no ha vist l’alenada de l’Esperit Sant en aquesta prova ocasionada per la manca de vocacions, és que no entén, no la realitat, sinó que l’oculta. No sé si allò de Sant Ignasi de “En temps de desolació mai s’ha de fer mudança”, com ho recorda l’article de Pikaza, l’hauríem d’entendre que no és desolació interior sinó de creativitat evangèlica. La nova església que ve ens res s’ha de parèixer a la que hem tingut, com tampoc ha de ser la dels “tocats i elegits”. Déu crida constantment a tothom. De distintes maneres. I això s’ha d’entendre amb temples oberts, acollidors i corprenedors de mil i una circumstàncies que pateixen dones i homes des de la seva angoixa diària.

El què hi ha és això. Cultura religiosa de pietat, litúrgia i nostàlgia. Canvien els diaris de paper pels digitals, la comunicació és a l’instant, apareixen partits polítics de base participativa, la vida segueix i pocs són els que interpreten des de l’església l’esperança dels temps nous i els seus reptes des de la necessitat de saber entendre’ls i saber-los explicar com un exercici de caritat, cosa tan pròpia, com necessària per part del poble cristià i la seva jerarquia al capdavant.

*Xabier Pikaza fou frare mercedari i prevere. Doctor en teologia per la Universitat de Salamanca i per la Universitat Santo Tomás d’Aquino de Roma Professor de la Universitat Pontifícia de Salamanca. Fou un dels 9 experts cridats per entendre el significat de l’atemptat de l’11 de març a Madrid. Secularitzat. Autor de vora cinquanta títols sobre temes eclesials.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/