Opinió

Contracte de campana; per Joan Josep Cardona

Procés de fosa d'una campana
Procés de fosa d’una campana

La vila de Benissa, en temps antics va voler distingir-se dels pobles del voltant fent una campana per al seu campanar. Aquest document de singular importància es guarda en l’Arxiu del Patriarca. Juntament amb ell està la relació dels fets que fou transcrit en el Calendari dels Brillants de l’any 2019 i que pel seu interés ens plau reportar-lo.

CONTRACTE:

” Los molts honorables jurat en cap misser Benet Alós, e sons companys misser Joan Ivars, Francesc Giner, dit de Murla, assessorats per mi lo notari Jaume Vives, doctor en cascun drets, essent presents en la cort de lo porxo de la vila, havent-hi pres la consideració de que no se’s propi de vila tan senyalada e principal no tenir campana son campanar atall cosa de necessaria utilitat e veient els clams i precs de mossén Feliu lo nostre senyor rector que per bé de la santedat e fervor dels parroquians seria atenyent tenir-ne un instrument per fer venir a misses e funcions d’esgléssia s’es decidit de manar fer una campana a l’honor de nostre sant patró Sant Pere. E per tal cosa se designa a mossèn Feliu les coses d’aviar ensems amb mestre destre en campanes la construcció de lo instrument. E a nos correspon posar de part nostra los cabdals que menester sien per pagar-ho. E atenyent la gran quantitat de gent aviciada a la beguda, golafre en esmorçars bo serà posem per evitar tants grans pecats una sissa sobre el consum d’aiguardent, e a més també per la neu que nos ve de la part de Bèrnia que se barreja amb la cassalla en temps de la calor, per veure si així se’s minorat tan gran visi. E per tant lo firmem amb senyal de creu i inicials aquest capbreu al que s’afegirà lo nom dels caps de casa per contribuir si no fos prou amb la sissa. E açó se fa en la calenda del dia de la festa de sant Pasqual de l’any MDCXIV devant de mi lo notari major lo doctor Jaume Vives”.

Crònica DELS FETS

L’any 1614 administrava la cura d’ànimes del bon poble de Benissa el rector Mossèn Joan Baptista Feliu. Era un mossén encara jove, ben posat de llatins, saberut en dogmes i savi en allò del tracte humà. Les coses de l’intel·lecte li venien de part del seu predecessor, el doctor March Ximeno, bon rector i bon mestre. Les humanes les adquirí, de la banda de la família, els Feliu, gent principal. Aquella que sabia on dorm el dimoni i de quin cantó venen les tallades.

La fornada del seminari on havia estudiat mossén Feliu ja venia ben documentada, que falta feia posar en regla clero tan assilvestrat. El món anava d’aquella manera. Morisquets per batejar, viciosos de taverna i dones massa amigues de jugar al burro. Una general descura pastoral originada per anys de rectors més tirats a fer la partida de pilota grossa al trinquet parroquial que a tocar la campana de la doctrina els diumenges a la vesprada. Miracle que no apareguessin pel cel senyals de foc ardent.

Tots sabem que en aquells dies el poble de Benissa era de 600 ànimes de confessió i que per fer córrer les notícies no calien més misteris que dir-ho mossén Feliu al púlpit i en dia feriat. Però si la cosa era de pura xafarderia se li donaven instruccions a madona Caterina, la senyora ama. Plaça del mercat i prou. I aquí havia de ser ella l’encarregada del bon èxit d’un negoci que al bon clero el mantenia en quimeres. El campanar parroquial no tenia campana. El senyor marquès de Ariza n’havia promés una al convent, però no a la parròquia. El clergat se sentia agreujat i les preocupacions del senyor rector s’havien de fer saber al poble.

Tocava ara a mossén Feliu predicar eixa necessitat i sotmetre al poble a consideració general i, aprofitant l’ocasió en el sermó de la galtada de divendres sant digué el mossèn: “Si els oficis quaresmals s’anuncien per respecte al dia amb la barjola de fusta amb els seus sons funeraris, que fa el seu efecte, quan de bò guanyaria la nostra fe cristiana si d’aquí a dos dies l’anunci de la pasqua fos proclamat, com és costum a les grans capitals, amb el volteig de campana. És cosa que no dic jo per boca de cànter sinó que ve anunciada no menys que pel profeta Isaïes en el capítol novè de les seves profecies. Mireu que diu: “citara, et lira, et timpanum et cimbalum.”

Els parroquians escoltaven molt atents aquell sermó. Asseguts al primer banc, i al costat de la credença de l’evangeli les primeres autoritats. El jurat en cap Benet Alós, i els seus companys Joan Ivars, Francesc Giner, dit de Murla i el síndic Jaume Vives. Es miraren comprensius i remugaren que la cosa estava a tall de raó i que a veure ara a quant eixim per barba i si tindrem prou amb l’arrendament dels molins de vent. Tot s’havia de fer per pegar-li al senyor marqués en els seus nassos que per ronyós i cafre s’ho mereixia perquè molt de venir a presidir la processó de Sant Pere i molt de presumir per la cort però els diners quiets. Un banc més enrere estava asseguda la senyora Damiana Feliu, cosina del senyor rector, que en escoltar al seu cosí es va girar a les veïnes de banc i va dir: “La truja la pague jo, i no es parle més.”

La predicació i els bons contactes socials de madona Caterina havien fet el seu efecte i la cosa de la campana ja anava de boca en boca dins del poble i a les partides del camp. El dia de la benedicció de les creus del terme, anant de revestida rector, vicari i beneficiats, no paraven de rebre felicitacions de la gent per la seva bona pensada. Cap poble de la senyoria del senyor marqués gaudia encara d’una millora tan notable. Isabel “La serena”, amb aquella bona mà que ella tenia per al conreu de les flors es va lluir eixe any amb la corona de la creu del Portal. El pare Bernardino Navarro, que aspirava a la plaça de segon vicari, va fer, i d’amagat del pare superior del convent, una cinta daurada on es podia llegir. “Laus campana, gloria et honor.” La frase on exaltava el rector la va llevar. Li semblava que es notava massa que li feia la pilota.

Acabats els compromisos parroquials del mes de maig mossén Cladera, el jove vicari de la parròquia, amb les lògiques ambicions de fer carrera s’estava preparant unes oposicions de xantre de la catedral de Mallorca. Ell era de les Illes i volia arrimar-se a casa. Com que l’orgue de Benissa amb un sol teclat era imprecís per fer els trèmols tant del gust dels afeccionats del moment, va escriure a mossén Ximeno per si l’admetia, ara que estava de rector a Sant Martí de València, per viure una temporada d’adscrit parroquial per poder practicar amb el bon orgue d’Alcarria que tenia aquella parròquia per anar fent dits. Era un bon orgue de tres teclats i pedals dobles. Mossén Feliu li donà permís alhora que l’encarregava veure si mossén Ximeno tenia notícies d’on poder comprar una campana.

En tornar mossén Cladera de València va exposar al senyor rector el parer de mossén Ximeno. No hi havia tendes de campanes. Els campaners, com els dolçainers, eren itinerants. El que ara estava de moda li deien Miquel de Bielsa, recentment havia refós amb gran èxit el Manuel de la Seu. La Fàbrica de Murs i Valls de València feu costat a l’hora de pagar perquè va dir mossén Ximeno que fer una campana com cal és mampresa de compromís; el campaner es pren el seu temps i passen dies i dies i la bossa s’aprima. Prengué nota mossén Feliu, i d’immediat, s’encaminà a la sala del consell. Parlà amb els síndics, i, essent cosa de general importància del comú, i per ajudar a la parròquia es posaria un cisa a l’aiguardent i qui remugui qui remugui.

Escrigué mossén Feliu a Miquel de Bielsa i per conducte de Vicent de Torrat, que treballava eixa temporada el comerç de la sal per la Ribera, li lliurà la lletra amb prec de resposta immediata. Per la festa de Sant Pere, i en el sermó de taula, mossén Feliu anuncià, abans del “ite missa est”, que dins de la vuitada del sant apareixeria pel camí de València el senyor Bielsa, i pregava, que avisessin els vigilants de la torreta de Canor perquè li donessin el pas franc i, de pas, aigua amb llimona i cassalla, que faria basca i era convenient tenir d’entrada ben content al mestre de campanes.

Dit i fet. El dia del sant Apòstol Tomàs ja estaven reunits a la casa abadia, el clero, els jurats i el senyor Bielsa. Per respecte es convidà a fra Pere Salvador, guardià del convent. El mestre Bielsa s’explica. “Vinc aquí per diverses raons, la primera per no deixar en mal lloc a mossén Ximeno, a qui molt li dec; la segona, per la necessitat que ses mercès em manifesten, la tercera, per obrir mercat i, la darrera per veure si prenc banys d’alga a la mar de la Fustera i remeiem aquest reuma que tants negocis em fan prendre. “anem a pams…”
“.. fondre una campana és indústria delicada. Vol temps i bon oratge. S’ha de fer un fossat de quatre braces de fons el més proper al campanar; proveir de taulell gros per fer el fornet; mirar pel terme on trobarem bona argila, llenya de carrasca, calç en abundància i sang de bou. La femta i altres elements ja els trauran vostés quan jo ho precise. M’han de proveir d’utensilis de coure i estany per fondre. Tindran previst per a mi una casa ampla i tranquil·la amb tots els seus menesters i criada amb bona mà per a la cuina, neta i ben plantada. Comprenguin ses mercès que he de fer càlculs i el meu cos ha d’estar ben alimentat. Facin-se càrrec de la situació. Cobrar al seu terme i després em donaran cartes de recomanació.”

Se li donaren a mestre Bielsa els auxilis convenients. El notari Pere Cabrera, per deferència de l’antre notari del poble, el ja dit Jaume Vives, que ja anava de retir, signà el conveni i madona Úrsula Ivars, obrera aquell any de la festa de la Mare de Déu Morta, convidà a dinar a mestre Bielsa, ajudants, clero i pares conventuals. Per finesa de mestre Bielsa i amb mostra del seu coneixement en instruments de percussió, on entra la campana, utilitzant dos ganivets i una bateria de copes de vidre de diferents mides, improvisà unes escales de fa bordó de la seva invenció que van ser saludades pels assistents amb un got de vi dolç brindat i bevent a petits glops. No es ballà per respecte als mossens.

Fer els càlculs de pes, mides, distribuir l’escala cromàtica mesurant en eixams, portava el seu temps. I mestre Bielsa se’l prengué. Era un estudi on ell utilitzava el sistema conegut per “Ars nova” del francès Philippe de Vitry. Però estimant que el clergat i jurats volien ubicar la campana de cara a ponent, siga per haver més població en eixe cantó o per donar la llanda als pares franciscans, decidí utilitzar el mètode conegut per “Orphenica lyra” del mestre Fuenllana que va per l’escala de do sostingut. Però trobà problemes. La tabulatura de les triades estava encara en fase experimental i en matèria de campanes poc es sabia.

Era el temps de l’escaldada. Llevant del clergat, els d’oficis menestrals i els vigilants de la torre Andresa de la muralla, poca gent quedava al poble. Canyís amunt, canyís avall tothom estava a l’aguait de les tronades i al camp faltaven mans. En eixa placidesa de nits les tavernes tancades, pocs tertulians prenent la fresca i els mossèns resant les completes, decidí mestre Bielsa fer una arriscada eixida de casa. Visità a fra Esteve Mas, prior del convent, que molt entès en solfa experimentava amb les neumes de solfa utilitat l’espineta del convent. Quedaren una nit i, al claustre conventual, parlaren. Cal decantar-se en l’harmonització de la campana per l’Ars antiqua. La més fiable, digueren. Tot es portà en gran secret per allò de les etiquetes entre clero parroquial i la comunitat franciscana. Pau i bé.

La pluja del dia de Sant Miquel avançà la tornada al poble de la gent que havia anat a la renda. Al convent es celebraren els oficis de les “Llagues de Sant Francesc” i fetes totes les devocions tan sols calia ara esperar les novetats que havia de donar mestre Bielsa. I les va donar. Ja s’havia fet el clot per a la calda del forn i tenia vint pams de fons. Havien portat de la teulera del Pla de Canor vuit arroves de taulell massís. Hi havia munts de fusta de llenya asclada de carrasca més quatre càrregues de calç. A la casa del Delme s’havien portat de cada casa del poble perols, quatre canelobres d’estany i coure del bo i millor de les cases principals.

Amb aquests preparatius, esgotat mestre Bielsa pels seus càlculs mentals, decidí refer forces. El metge Sala, veient-lo candit i desmillorat li recomanà, abans que vinguessin tronades, banys universals a prendre immediatament, i, si fos possible, en la cala de la Llobella. Alga verge, bons aliments, vi del Realet i a dormir a la casa del tros de les Calcides, la més ben guardada del rodal i amb troneres de pedra massissa. Abans de sortir cap allà amb el traginer Toni Ortolà, dit de Pollastre, va deixar a Toni Pesa, mestre d’obres, bastint el forn de la calda prèvia recomanació de posar a la base sal en gra, carbó de carrasca, i, si en trobés, cagaferro esmicolat. Mestre Bielsa prengué els banys, menjà i begué, caçà el tord i refet, i amb uns colors de cara que feia goig tornà al poble.

Era el dia d’ànimes, no es treballava, i en les tres misses de rèquiem, dinant mossén Feliu i fent la tercera missa mossén Cladera estava polsant l’orgue mestre Bielsa. Era una delicadesa en prova a les atencions rebudes del poble. El mestre havia engreixat i això es notava en tocar la part de “l’Espiritu del dies irae”, quan forçava les tecles de l’expressiu de l’orgue. Li sortia una mica jogasser per a la gravetat del dia i de l’ofici. Mestre Bielsa, se li notava que estava content. I a l’endemà, al tall i a la feina.

Estàvem dins de l’estiuet de Sant Martí i assabentat mestre Bielsa per Rodolfo dit de la Creu que estava el temps assegurat procedí el mestre a iniciar la colada. Es proveí de fem de cabra del corral de Sargantana que era el més suau que va trobar per tenir el bon costum aquell bon pastor de fer pasturar el ramat per les costes de l’Ossalba molt bones en corretjola i anar a beure a la font d’Orxelles que rica en carbonats feia rotar a les cabres. I així amb aquests preparatius, presents jurats i clero es beneí el brou i es posà a bullir al foc i que siga el que Déu vulgui.
Després de quatre dies de cremar llenya coent-se el motle de la campana, fent els de l’Adoració Nocturna guarda de nit i de dia i sempre vigilant el foc mestre Bielsa, es procedí amb tota solemnitat, a destapar el motle. Després d’unes laudes solemnes reforçat el clero pels pares conventuals, havent resolt les diferències clericals, jurats, síndics, padrí i comare de la campana i poble en general i tots reunits al peu del campanar entonant el salm 53 en allò de “Et super inimicus meos,” mestre Bielsa prengué la massa, pegà els tres cops al matxo i allí que, negra, sencera i poderosa apareixia la corona de la campana.

S’asseguraren mossén Feliu, jurats i padrins que sonava com els propis àngels l’aspergí el mossén i li posà per nom Pere Vicent. Per fer veure els pares del convent que no hi havia etiquetes posaren al servei de la glòria de l’acte la seva capella coral. Cantà el tio Curro el Kírie de Perosi i dirigí tota aquella música el pare Baselga mentre el pare Rios tocava l’espineta. Es féu un ball al so de la guitarra de Pere la Mel, després actuà la rondalla de la cultural es ballà “La pedreguera”, els germans “Sargentet” armaren l’andami per pujar la campana, Joan i Borja Feliu es posaren dalt del campanar i tots a una veu prengueren la maroma i campana amunt. Allà dalt esperava mestre Bielsa que la polsà amb un breu “clamoreo”. Es donaren vives, es tiraren dos trons de trabuc i després es serví una bunyolada amb vi fundellol del Realet. Mestre Bielsa va cobrar, s’acomiadà i quedà en poder d’un senyal per fer dins d’uns mesos les altres dos campanes que prendrien el nom de Maria i Bàrbara Miquela.

(Nota de la transcripció: Suposa el traductor que aquesta cosa fou broma i ho diu amb la plena consciència d’alegrar una mica als lectors en dies de tanta reclusió forçada.)


Comentaris a la notícia

Infobenissa

Adjuntem un escrit de l'autor que complementa el seu article:

AFEGIT AL CONTRACTE DE LA CAMPANA

Tant el contracte com la crònica conseqüent haureu observat que va de broma. S´ha fet per anar distraient-vos en aquest llarg confinament. No obstat, els personatges son reals. També els fets i per tant es tracta d'un relat històric, però novel·lat. El relat es va publicar en el Calendari dels Brillants corresponent a l'any 2019 i a sota dels apartats de les llunes que es posa cada mes. Si guardeu la col·lecció en podreu veure altres semblants. Com que dona bon joc segurament els publicaré algun dia en un llibret ben il-lustrat. Del notari Jaume Vives no queda cap rastre, però si del notari Pere Cabrera encara que la major part dels seus protocols fan més referencia a Senija i Teulada que a Benissa. El guardem al nostre arxiu històric municipal. En l'Arxiu del Patriarca, que es guarda en el Col-legi del Corpus Crhisti a València, sí que tenim dos protocols notarials referits a Benissa, el de Pérez Clemente (s( XVIII) i el de Domingo Llibià (s/XIII), però aquest molt complicat de llegir i amb poques noticies. L´arxiu del Patriarca és impressionant i es guarden no menys que 28.582 llibres de protocols corresponents a 2.481 notaris la qual cosa el converteix en el més important del món. El va fundar en l'any 1803 el prevere Mariano Tortosa Tudela invertint els seus bens de fortuna comprant els documents a drapers i a diversos comerços de València que els empraven per embolcallar mercaderies. Els va donar al Col-legi del Patriarca d'on era col-legial perpetu (del clero de la seva església). Joan Josep Cardona


Voleu deixar un comentari a la notícia?