Inici » Notícies » Opinió

Com serà el nou ajuntament; per Joan Josep Cardona Ivars

20 de Maig de 2015 2 comentaris
Placa de l'Ajuntament de Benissa (flickr de dmtgspain1)

Placa de l’Ajuntament de Benissa (flickr de dmtgspain1)

Ahir diumenge, en la plaça de la Muntanyeta d’Alacant estava un home dirigint la paraula a un grup de gent. L’home deuria tindre la meua edat i doblava amb ella a la majoria dels oients. L’espectacle era entendridor. Els parlava de les noves lleis de la llibertat d’expressió. Tot tenia l’aspecte d’una lliçó a l’aire lliure. Malgrat ser un míting dels indignats l’escenografia era la d’un professor enraonant amb els seus alumnes. Quan en la present campanya electoral es veuen coses així tot fa pensar que estem davant d’un canvi. Com que la imatge que jo vaig veure ve repetint-se abundantment amb eixa sensació de pau, assossegament i maduresa democràtica podem dir que l’humanisme aplega a la vida política. Benvinguts siguen eixos vents de protesta originats des de la raó i la justícia.

Jo havia aplegat a la present convocatòria electoral sense ganes de votar i amb la desmoralització de qui creu que res es pot fer. Havia pensat seriosament en afiliar-me al partit dels “Ciutadans Dimitits”. Eixe partit, per suposat inexistent, estaria format per persones desencisades, no en el sistema, sinó en la gent que s’ocupa de fer-lo rutllar. Donem-li també el nom de professionals de la política, d’autosuficients, de salva pàtries, de trepadors, d’oportunistes, dels qui van a la seua. I junt amb ells als bledes, les patums consentides, els mediocres i els pilotes que els envolten. Dimitir de ciutadà és dir com Romain Roland, passant la frontera de França, allò de je ne suis pas de la mêlée (Jo no forme part de la baralla). Traduït al cas particular i personal de qualsevol ciutadà fart és reconduir la seua situació a la tranquil·litat de conrear-se el bancalet i deixar-se de batalles estèrils. Com aquell que diu ¡¡Apanyeu-se!!.

En el llibre “El Procés” de Kafka el personatge de la novel·la aplega a pensar si la única vida que existeix és la seua i la resta és un món inexistent i petrificat. En tal soledat viu eixe individu la seua tragèdia que aplega a la conclusió que cap estament, cap corporació, cap organisme l’ha d’ajudar. Voldria jo situar eixe drama al planer i més pròxim poder. Per a que ens entenga’m l’ajuntament.

Un alcalde i els seus regidors “administren” al ciutadà des de la legalitat del seu triomf en les urnes. Res a dir. Però si a dir, i molt, que un ciutadà no és “una transferència de crèdits”, “un dictamen” o unes “normes de funcionament”. Que jo sàpiga el ciutadà, persona humana amb les seues necessitats, il·lusions i anhels de bé més que “administrat” vol ser estimat. Participatiu i útil. I que bé que venen ací les paraules del savi emperador Marc Aureli: en cada circumstancia posa davant dels teus ulls a aquelles persones als que els ha passat el mateix que a tu.

Com que els alcaldes i regidors amb l’excusa del “bé comú” atropellen els drets d’altres ciutadans acaben per fomentar entre la ciutadania apallissada la creença que ens hem de malfiar de l’Ajuntament i les nostres relacions amb ell han de ser de cautela, i, si aplega el cas amb advocat al teu costat. Sovint passa això quan entrem a una dependència municipal. Tenim por. I ací Kafka, més lúcid que mai, ens avisa de la nostra soledat ciutadana front als esbarzers legals quan li reclamem a l’ajuntament la reparació de greuges, atropell, oblits, menyspreu i prepotència. O consells desinteressats no atesos, que també pot ser el cas. Front a nosaltres l’alcalde i el regidor en lloc d’escoltar-te oposen un mur de “legalitat”. “La casta” que diu el senyor Iglesias front la “xusma”. I tal com o crec ho dic. Sense fer botiges.

La situació d’aïllament en selecta bombolla que a poc a poc es crea un alcalde i els regidors fomenta dos mons. Dins l’ajuntament, i fora, el “poble”. Ells son els que saben i la resta, que ells diuen ignorants, ressentits o contraris a sofrir insolències i absurds. Quan et parlen de que son “els servidors del poble” a mi m’entra una risa fluixa i no tinc més remei que deixar córrer la cosa i anar a la meua. Dit això, que em passa a mi i a qualsevol veí, no fem altra cosa més que entrar en la espiral improductiva i estèril de perdre oportunitats de millorar les coses. Únicament “participes” quan votes a cada quatre anys.

La meua experiència d’ahir a Alacant m’ha fet renunciar al meu vot en blanc. Votaré. Amb poca gana, però votaré. I votaré per no perdre l’esperança que vaig veure en un home madur i el respecte amb que l’escoltaven els joves. La sensació de no ser una persona amortitzada, la de donar a entendre lo útil i necessari que era als seus oients aquella bona persona, però sobretot, l’absència de derrota que tenien els ulls d’aquell professor em va tornar una mica l’esperança.

Jo, senyores, tornaré a votar. I sé que el meu vot no serà un vot inútil. És un vot calcat del que aquell professor dipositarà el diumenge a les urnes del seu districte d’Alacant. És un vot de confiança a la gent jove. Que estima la nostra terra i la seua gent i la vol lliure de mentiders, de lladres, oportunistes i golafres oficials. És una joventut que s’ha fet visible en les tribunes, als escons dels parlaments, a les places i als mitjans de comunicació . És una ventada que ve a dir-nos prou d’eixe color. És la veu dels sense veu, dels desencisats, dels entristits Allí, en la plaça de la Muntanyeta, tenint com a fons l’horrible edifici de Govern Civil i a l’esquerra la fredor de l’església de Nostra Senyora de Gràcia aquell home era l’antítesi d’una escenografia buida, endarrerida i oficial i tot el que diu representar.

Després del vot em donarà igual si l’alcalde i regidors volen tornar a ser les persones aïllades i prepotents a que ens han acostumat. Si així actuen negaran les evidències d’una nova societat que està emergint i que està més que farta d’un actuar insensible. La gent vol estar ben administrada, amb claredat. És una societat que li demana al polític que siga “servidor”, no “servit”. Que demana justícia en tots els ordres de la vida. És una nova societat que ha demostrat que vol participar en la construcció d’unes noves formes de sana convivència entre poble i polítics. Jo he llegit a Kafka i m’agradaria contravenir els seus arguments de soledat ciutadana. No em xucle el dit, més si mire al meu voltat observe que són molts els que tampoc estan disposats a posar-se’ls a la boca. Si la vitalitat jove i la maduresa dels majors sans que queden acoblen la situació no està perduda. Tornarem a tindre fe en la humanitat i, de rebot amb als ajuntaments. Ja no ens caldran advocats en entrar als ajuntaments. S’acabarà la por. L’alcalde serà una persona conscienciada en que les coses han de canviar. Escoltarà i dirà als seus que escolten. Buscarà entesa i compromís. En definitiva estarà al costat del seu poble i els seus habitants. Això s’espera. Això s’espera dels joves que pensen una Benissa millor.

* Joan Josep Cardona Ivars és cronista oficial de la vila de Benissa.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

2 comentaris»

  • Vicent Ibañez i Mas ha dit:

    Enhorabona. M’ha agradat.

  • Moisés Pellicer ha dit:

    Enhorabona¡¡ molt de trellat¡¡

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/