Inici » Notícies » Opinió

Calpe y sus altos muros, per Joan Josep Cardona

8 d'Agost de 2006 No hi ha comentaris

La traducció és la següent: Estàs en el territori de Mac Anthony. La tanca publicitària està a l’entrada de Calp, escrita en anglès i il·lustrada amb la imatge d’un personatge que, com a primera impressió, inquieta. És clar que també podrem veure Bienvenido a Calpe i altres signes que intenten recordar que l’estimada pàtria de bons amics fou, abans, un territori no de Mac Anthony, sinó del metge don Pedro Crespo o de l’artista Jaume Perles; patriotes calpins de pedra picada i benestimats a Benissa. Eren altres temps. No de pobresa. Això tan sols està en l’imaginari de qui no té millors arguments que oposar a rotundes evidències.

Però les coses són com són, i poc es podrà fer quan un got d’aigua accepta només una cullerada de sal. L’aigua podrà beure’s encara. La cosa canvia quan anem afegint més i més sal. I això, ni més ni menys, és la filosofia que els responsables polítics i socials de Calp han dut a terme. Sistemàtica i contínuament: créixer. Els agrade o no. El Col·legi d’Aparelladors d’Alacant va visar en l’any 2005 la quantitat de 827 nous habitatges a Calp, la segona població després de Dénia en eixe any. Anava de baixa, perquè a l’any 2004 n’eren 1.062; i a l’any 2003, 1.042. No parlem encara de la megàpolis de Les Salines ni les torres a fer al costat del Penyal. Això, evidentment, no és créixer. Són ganes que tenen els periodistes de tocar la viola. ¿Estaré jo equivocat, o les zones verdes són Oltà, els alcavons dels barrancs del Quisi, del Conquet o del Salat?. No m’ixen els càlculs.

La fragilitat del territori calpí és superior, per menor extensió territorial, que la de Benissa i Teulada. Això repercuteix en la qualitat de vida. Veiem com ixen de densitat poblacional per quilòmetres de territori: perquè a Calp viuen 25.190 habitants, segons el cens corresponent a l’any 2003, superat ara amb escreix. D’eixe percentatge, 12.667 habitants són europeus. Si filem més prim, menys de la meitat són els naturals del Calp de sempre. Les xifres estan disparades en comparació amb el cens de l’any 1990. Això, evidentment tampoc és créixer. Tan sols pot parlar de qualitat de vida qui, com aquestes dades afermen, viu en un gran xalet o un apartament de dos-cents metres. No opina això qui viu en un estret apartament de vuitanta metres tot l’any i tapat de vistes. Com tampoc es sosté eixa pretesa gana de viure a Calp que l’alcalde pregona, quan mai de la vida s’ha vist tant de pis i xalet amb el cartell de “Se vende” com se’n veuen aquest agost.

Quan eixes desmesures es prodiguen amb tan gran velocitat, el teixit social se’n ressent. El senyor alcalde de Calp està en el seu perfecte dret de rebatre les evidències que manifestem tots, sempre que les basques estiuenques i la sofoquina que li he provocat no l’inciten a vorejar l’insult que, per educació, no em prodiga. D’això sóc conscient.

Però les coses sempre estan distorsionades quan s’està en el poder. És clar que a mi, al remat de la meua carrera professional, m’obligaren a anar a Calp, com a altra gent. Si un, com era el meu cas, no es podia guanyar la vida com a polític, no tenia més remei que treballar i anar on el manaren. Més, aquell pas per l’entranyable oficina bancària no fou un mal tràngol. Ans el contrari: des del cap de l’oficina fins a la companya de finestreta, tots m’obsequiaren amb la més exquisida amistat. I, de retruc, la bona gent calpina em recorda, i ens recordem, amb grata memòria. Quan passen eixes coses, servir a la clientela és un fet agradable perquè les converses, les opinions i les informacions són fresques, no passades pel sedàs obsessiu del polític. A mi em semblava que la gent calpina participava d’eixes sensacions de postergació de la seua personalitat front a un imparable increment poblacional difícil d’assumir. I culpaven als polítics i als constructors d’un caos de creixement.

Tots a la comarca recordem com a molt nostres les idíl·liques Salines, el Cantal Roig o La Fossa. Ens són estranys els succedanis que vostès posen: una barca al mig d’una avinguda, una rodona amb dos dimonis barallant-se, o una àncora o un llavador que no era com ens fan creure. Això són pegats propis de nous rics. No es redimeixen vostès així dels pecats d’haver llençat a perdre els tossals del Cocentari i L’Empedrola, o de privar-nos de la vista del Penyal. Això és el que els critiquen a vostès. No ens facen ximples del tot, per favor. Clar que estem ressentits, i amb motius.

A mi no em preocupa, ni mica ni gens, la grossa artilleria que empra don Javier Morató, digne alcalde de Calp (no Calpe). M’honora, i alhora m’alegra, que s’haja preocupat en conèixer qui sóc. El dia de la presentació a la casa de cultura de l’estàtua de Sant Joan trobada a La Cometa, em va confondre amb l’honrat obrer que la va trobar. I perdone vostè, a més, la dita de Tot va com Calp. No és correcta; solien dir: Tot va com l’Ajuntament de Calp; que podria ser dita tant per un il·lustre autor d’eixe poble, com per un ric de tota la vida. No tinga vostè tampoc complex, que els Abargues, rics benissers, venien de Calp. Això ho diuen els llibres sobre història de Calp que vostè, com a alcalde, sol editar luxosament.

Font de la notícia: Levante-EMV

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/