Inici » Notícies » Opinió

Bellita, per Joan Josep Cardona

18 de Juliol de 2006 No hi ha comentaris

Els nostres rics d’abans, riquesa patrimonial agrícola, tenien consciència de classe. Si entenem el terme consciència com la coneixença interna ensems amb el sentiment d’obligacions a fer, era clar que en tenien. Consideraven la seua actuació pública com un deure. Humans en el seu procedir tenien zones d’ombra. Però, també de llum, evidentment. La riquesa, i, adquirir-ne de més, era qüestió de supervivència. Guanyaven, però també en feien guanyar als demés. La meua família, entre moltes, no hagués pogut tirar avant amb els molins de no comptar amb els préstecs dels Torres, per exemple. Si hi havia que fer una enorme caritat es feia. Era la seua obligació…

En l’any 1917 aquí a Benissa, com a molts llocs, la beneficència pública i l’assistència a vells pobres i sense família anava d’aquella forma. Res en absolut. La mort de Dolors Piera Torres, sense fills, feu pensar a sa mare Maria Anna Torres Orduña, que un be pel poble seria fundar un asil per remeiar tantes calamitats. La cosa va prendre forma mitjançant exemplars consellers de sensibles professionals. Morta l’única filla pretengué la desconcertada mare fundar l’asil sobre el patrimoni que li corresponia de part de pare Joaquim Piera Torres. És a dir, que el patrimoni personal de Maria Anna va passar íntegre a la seua rama familiar. Però, tot i això la respectable quantitat de 762 fanecades, patrimoni de Joaquim Piera, i tan sols a Benissa, passen íntegres a la fundació.

Les terres, donades a títol d’arrendament als antics mitgers de casa van generant els minsos capitals per sostenir més malament, que bé als ancians acollits a l’asil i a l’abnegada comunitat de monges saleses que els tenien cura. A darrers dels anys seixanta del segle vint es va comprovar la insostenibilitat econòmica de la fundació. Eren evidents les mancances de tot ordre. Els patrons (alcalde, rector i dos membres de la família) optaren per subhastar les terres, edificar un nou asil modern i amb condicions i donar opció a l’admissió de residents de quota. La resta del capital s’invertiria en valors de l’Estat. La majoria dels arrendadors es quedaren amb les terres. L’ajuntament es va reservar, amb molt bon criteri, les terres de la Costa, properes al poble. Amb eixa mesura es possibilità la posterior construcció del camp d’esport, ambulatori i institut. Amb eixa mesura, presa sensatament, el poble ha tingut, fins ara, terreny públic suficient i de qualitat. La casa i terrenys de Bellita se les reservava amb dret de compra la família. No ha ocorregut així i continuaren formant part del patrimoni.

L’antic edifici de l’asil, a Bellita, era en el seu temps un palauet per estiuejar els Piera Torres. Es va fer amb gust i sense escatimar materials ni moderats luxes. Quan es va deixar d’usar com a asil començava a deteriorar-se. Vist això es prengueren algunes mesures, ara per part de la parròquia. El mosaic imponent de la cambra d’estar el vaig rescatar i està lluint, emmarcat i ben conservat al que era Museu Etnogràfic. Les reixes les va manar el rector d’aquell temps arrencar i posar a bon recapte alhora que es manava tapiar i protegir totes les portes i finestres. Eren reixes de pit de colom de bona forja.

La descura continuada de la casa i les deu fanecades de terreny que l’envolta són de tal magnitud que ha servit com a casa “okupa” amb les denúncies corresponents per part del veïnat. Per evitar donar una utilitat a tot allò es va pensar en temps recents llogar la casa a un oftalmòleg rus que es comprometia a ubicar allí un centre modern. Però mai vendre-la. Allò no va quallar. I, com és un be comú, fa nosa i maldecap. Pensar en una solució que beneficie als ciutadans benissers, a fi de comptes destinataris del desig de la fundadora això és treballar massa.

El més fàcil ha estat vendre casa i terrenys a uns inversors en hospitals privats. Res a dir d’eixa classe de centres. Això han pensat i perpetrat ja els patrons. Però, si tornem al cap primer podríem pensar si aquella clau de “consciència” de la que hem dit persisteix o no. Està benentès que s’haurà fet amb tota mena de legalitats. No ho dubte. Però aquella possibilitat de ser patrimoni d’ús del poble, això, ja és evident s’ha fos. No sé si amb això som més pobres els benissers. No l’asil amb el munt de milions. Però qualsevol espavilat del poble sap que diners sempre en tindrem, ara, per molts miracles que invoquem la terra, ¡ai! això s’acaba.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/