Inici » Notícies » Opinió

Arrels; per Joan Josep Cardona

1 de Febrer de 2020 No hi ha comentaris
Festa dels Fadrins a Benissa

Festa dels Fadrins a Benissa

“L’emigrant” és un poema de mossén Cinto Verdaguer al que Amadeu Vives li posà música. Parla en la distància de l’enyor a la terra on has viscut sempre. Marina Rossell el tenia en el seu repertori i a vegades pujà als escenaris en un duet famós compost per Montserrat Caballé i Josep Carreras. Emigrar i viure en un ambient que no és el de la teua naixença és dur. Dues novel·les realistes com són “L’ombra de l’atzavara” de Josep Carner (1964) i una altra més antiga “El català de la Manxa” de Santiago Rusinyol (1914) descriuen el xoc entre mentalitats i formes de vida tan diferents dels apresos en els llocs d’origen. Per a sobreviure el que ha hagut d’abandonar la seua terra no té més que dues alternatives. O fer professió de fe al nou medi en un pràctic “vívere” o inadaptar-se de per vida.

El cine ha donat excepcionals documents que confirmen eixes situacions. Recordem aquell barri llatí novaiorqués on passa la seva joventut Vito Corleone. La processó pels carrers portant els immigrants italians la imatge de Sant Roc, la música de banda i l’obsequi de diners al sant que fa el gàngster del barri són detalls de record d’un recent abandó de la terra nadiua. Il·lustra un ambient immigrant on la comunitat italiana se sent protegida entre els seus com una mena de si matern i desconfia del país que els acull. Però l’evolució dels Corleone se sustenta tenint la ment ocupada en “ser americà”. Michael el fill menut de Don Vito ha passat per la universitat, ha estudiat lleis i forma part com a capità de l’exèrcit estatunidenc que lluita en la Segona Guerra Mundial. És una permanent preocupació de ser considerat americà intentant per tots els mitjans viure en americà.

Fa unes setmanes un espectacle musical protagonitzat per la Societat Lírica Musical de Benissa amb la participació d’altres grups benissers vinculats a la música i a la dansa oferia un vincle de convivència posant com a fil conductor música, dansa i les torres de la muixeranga. Amb el nom d'”Arrels simfòniques” il·lustrava als espectadors en l’esperit de pertinença i en la fe en els projectes en comú. La diversitat plàstica dels components de l’espectacle acompanyada d’una encertada pedagogia ens ensenyava el pinyol d’una societat oberta, que accepta formes de pensar diferents i que integra en un cos de projecte comú. Aquí s’aplega pels camins de l’educació, del respecte i de l’estima a una societat que uneix.

La inadaptació és una situació personal que la sociologia defineix com que l’individu no està en relació harmoniosa amb el medi ambient en què viu per no satisfer les seves necessitats biològiques o socials. En el cas de la socialització intenta solucionar la seva inadaptació creant clubs d’encontre on es troba amb persones de la seva identitat geogràfica. En el nostre entorn és comú trobar-se nuclis veïnals i nacionals que es reuneixen, fan activitats i se senten membres d’un si matern protector. És un fenomen natural, antiquíssim i positiu que ajuda a posicionar-se en el pla col·laboracionista intentant entendre i formar part progressivament d’una nova societat en la qual li costa adaptar-se i on alguns fan un pas més enllà i contribueixen de forma exemplar a les millores generals.

I al remat d’eixe camí les segones generacions, amb les excepcions habituals, assumeixen majoritàriament i amb absoluta naturalitat la pertinença a una terra que els acull i que s’enriqueix amb la seva contribució al progrés general. I, repetim, s’aplega pels camins de l’educació, del frec de la convivència, per la confiança, pel respecte i per la professió de fe en un projecte de poble. La nostra pròpia història benissera aprofundeix les seves arrels en eixe procés. Ocupació d’alqueries àrabs, integració d’antics moriscos, repoblació eivissenca, el degoteig d’altres nissagues familiars, la immigració contemporània nascuda al reclam de la indústria de la construcció, jubilats de diversa procedència i l’actual integració de contingents sud-americans i europeus de l’est. Exemples vius es poden llegir entre les llistes electorals, relacions de festers i festeres de la Puríssima i en el camp de les arts, l’esport i la producció industrial.

Entendre que la integració és el camí més directe, eficaç i enriquidor per créixer tant en el sentit personal com en el col·lectiu és la forma més civilitzada de conviure sense traumes particulars, complexos o crear-se recels sense fonaments. La no assumpció d’eixe natural ascens particular empobreix, aïlla i mai se sap si s’està aquí o en altre lloc. I en resum no es viu amb plenitud.

“Arrels simfòniques” fou un espectacle d’exemplaritat on es podia veure que “La granaïna del tio Palero” cantada per Gerard Tomàs López forma part del nostre més preuat folklore. Com la “Jota agarrà” de Xixona és aragonesa i el nostre “U i el dos” el cantava el benisser Toni “Manxa” amb bon castellà i amb ritme aflamencat. Tot, està més clar que l’aigua, com una pedagogia de convivència, de saber-se part d’un projecte i de no anar tocant la gaita gallega amb invents diferenciadors i del signe que siguen. “Arrels simfòniques” així ho demostrà i des de la utilització de la diversitat dels instruments musicals, l’harmonia de la dansa i el remat final d’un grup de persones fent pinya en una muixeranga que gloriosament enlairava a un xiquet o xiqueta com a símbol d’una col·lectivitat que sap on va i com fer-ho.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/