Inici » Notícies » Curiositats ,Fets històrics ,Opinió

Aquella pluja antiga que ens empobria; per Joan Josep Cardona

25 de Setembre de 2019 No hi ha comentaris
Una estufa per a la pansa. Foto: Carlos Fuster

Una estufa per a la pansa. Foto: Carlos Fuster

En aquells temps en què les estacions de l’any, obedients sempre a una climatologia tradicional, ens marcaven els ritmes del treball era sabut que en vindre setembre plovia. De turmenta i molt fort. Aplegaven en el moment més inoportú. Estàvem en la recollida del raïm i de l’elaboració de la pansa. Així el refrany de a setembre els trons/ni dolents ni bons, anunciava que la pluja no era un hoste benvingut. Ara, i després d’un munt d’anys de no fer eixe oratge, la pluja torna a la comarca. Però essent aquí relativament assumibles els danys provocats no han corregut semblant sort les comarques del Baix Segura. La catàstrofe és de magnitud i les pèrdues de vides humanes i els danys agrícoles i urbans es contemplen amb la lògica preocupació i es posen en marxa els mecanismes de la solidaritat. La cobertura assistencial farà el possible perquè els afectats no se senten a soles i prompte torne a regnar la normalitat.

La pluja que aquests dies ha visitat la nostra comarca, saludada quasi alegrement després d’un llarg període de secada, ha estat benigna i ben rebuda. Funcionà la prevenció i les quantitats arreplegades no han causat greus danys que no es puguen remeiar de forma raonable. Però si ens fixem l’agricultura local, com de fet és el nostre raïm, està sofrint l’efecte de perllongades jornades amb forta rosada. I si la collita ja havia patit dura insolació estiuenca, ara comença a podrir-se als ceps. I passà també amb les collites de figues i alguna endarrerida arreplegada d’ametles. Podrimer i florit general.

Retrocedim en el temps. Dècada 1890-1900. Benissa 5.500 habitants. 80% de la població laboral dedicada a l’agricultura. Quasi el 60% de la propietat conreable en mans de deu o dotze famílies. La resta són jornalers o propietaris que a penes superen les 50 fanecades. Un pressupost municipal que difícilment pot assumir, ni tan sols la reparació de camins. Eixe és el panorama de la Benissa de fa un segle i escaig. Com podien sobreviure aquelles persones si venien pluges i perdien la collita principal? Sense entrar diners al poble apareixia la depressió col·lectiva i s’imposava un criteri d’estalvi absolut. Pocs jornals i comprar al fiat.

En l’any 1894 es fa gràficament present una d’aquestes situacions. L’ajuntament adopta acord de rebaixar el sou als metges titulars “para conseguir algun alivio a la población atendido a que la classe proletaria se encuentra sin trabajo…teniendo en cuenta la paralización de trabajos, malas cosechas e ínfimos precios a que se venden los frutos”. La corporació no menteix. La comercialització de la pansa que en l’any 1857 es pagava el quintar (41,60 quilos equivalència del quintar valencià) a 37,50 pessetes en 1891 era de 12,50 pessetes. Però atenguem que eixe era el preu de la bona, que la mala era de 5 pts. quintar. Quedaven llunys aquells anys triomfals (1856-57) on es pagava a 32,50 pessetes quintar i que, entre altres coses feren possible l’explosió urbana de Benissa amb el resultat de construcció de cases bones i altres no tan bones, però la població, rica o pobra tenia el seu patrimoni moble.

Els anys de 1894 i 1895 són calamitosos. S’ha perdut la collita de pansa (.. perdida la pasa que estaba escaldada en los cañizos .. las uvas que aun estaban sin cortar y los higos y algarrobas que se han llevado las aguas arrastrando las cosechas de almendras) diu l’ajuntament. Per eixa causa l’any següent 1895 ja es presenta la manca de treball. L’alcalde Manuel Mas “Xest” expressa als companys de corporació que un gran nombre de jornalers s’han manifestat davant de sa casa demanant jornals. En aquells moments el jornal d’un home al camp era d’1,50 pessetes. En contrast el preu del pa de blat estava a 0,45 la peça, l’arròs a 0,60 el quilo, l’oli a 1,50 el litre i la carn d’ovella a 1,25. No s’entra a altres detalls de primera necessitat com el calcer o el vestit. El primer per anar la majoria amb espardenyes d’espart fetes a casa i el vestir poc més o menys que apedaçats i fets banderes.

Davant l’amenaça de la pèrdua de la pansa a causa de la pluja no hi havia més remei que posar-la a cobert i introduir-la a les estufes. I pocs eren els llauradors que podien comptar amb aquest recurs. El seu preu de 2/3000 pessetes tan sols estava a l’abast dels grans colliters i al nostre terme no passarien d’una vintena els riuraus que comptaven amb aquest enginy. La pansa no podia entrar a l’estufa si no havia estat com a mínim cinc dies al sol. I damunt calia afegir que el procés d’assecat costava tres vegades més que l’exposició al sol i amb el sobrecost de la llenya cremada. El resultat era una pansa negra que s’havia de vendre a 5 pessetes el quintar.

Quan una desgràcia com aquestes castigava Benissa la classe jornalera no tenia altra alternativa que emigrar. A tall il·lustratiu deu anys després d’aquelles pluges 300 jornalers estan a Orà guanyant-se la vida i causant-li als consumeros de Benissa una segura fallida obligant-los a no tenir més alternativa que demanar-li a l’ajuntament una pròrroga del conveni.

Inexplicablement Benissa no entra en depressió. És el moment de l’embranzida de les obres de l’església, d’un moviment industrial esperançador, de part de la transformació de la trama urbana i de la millora de l’educació, especialment la femenina amb l’apertura del col·legi de les monges de L’Oreto. Ignoraré sempre si aquella il·lusió col·lectiva de superar l’adversitat fou obra d’una generació admirable, d’un toc especial de gràcia o que es féu present la dita de fer de la necessitat virtut.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/