Inici » Notícies » Opinió

Anunci de festes. Els Reis Mags; per Joan Josep Cardona

7 de gener de 2021 No hi ha comentaris
Els Reis d'Orient

Els Reis d’Orient

La festivitat del dia dels Reis Mags porta l’afegit de “Epifania”. És una paraula grega que la litúrgia catòlica la interpreta com manifestació i anunci. En els nostres populars betlems els tres reis ja estan dins la cova davant del Jesuset i és el primer indicador de les onomàstiques anuals. És una situació d’esperança. Es fa més gràfica quan després de la lectura de l’evangeli del dia un diaca anuncia les festes mòbils de l’any nou i se’ns torna a recordar que és una memòria a complir. En aquelles parròquies on el bon gust pel cant les recita a manera de pregó es procura entonar les estrofes amb esperit joiós i alegre. Són les festes que després en la nostra vida civil s’esgraonen al llarg de l’any marcant-nos les celebracions de les pasqües o el corpus. La primavera i l’estiu.

Però la festa de l’Epifania queda una mica en segon terme davant l’acompliment de l’espera posada en la vinguda dels Mags d’orient. I són xiquets i xiquetes els protagonistes de la jornada. Pares i avis els acompanyem recordant els nostres anys infantils observant el nerviós esperar de fills i néts que culmina amb la sorpresa de veure la finestra oberta i escampats per terra els regals. Cap festa regula amb tanta saviesa els sentiments d’espera i acompliment com la que es produeix invariablement en la nit del dia sis de gener.

La celebració que hem viscut aquest any ha vingut acompanyada de tota mena de prevencions causada pels avisos de les autoritats determinades a posar fi al malson de la pandèmia. Alguns pobles no han permés cap celebració i altres com el cas de Benissa reduint-les al mínim. La disparitat de criteris i opinions que, segons tinc entés, s’han vessat en les xarxes socials s’expressen, quasi en un sentit majoritari dins dels paràmetres que demanen contenció i expressen inquietuds. Michael de Montaigne, reportant a Cícero, diu que qui tem patir, pateix ja perquè tem. Però a tall seguit diu que si demà empitjorem, també demà ens proveirem d’altres escapatòries. Montaigne escriu això degut a ser un malalt crònic que viu la seva existència analitzant, experimentant i trobant solucions.

La cavalcada dels reis que he vist de lluny i des de ma casa feta pensant en no frustrar més a la població infantil, confeso que l’he viscuda des de l’agraïment i l’enyor. Sons dos actituds pensades en rememoració de qui en la seva infància, malgrat tota mena de precarietats les va viure com la més important fita festera de l’any. He vist la cavalcada encapçalada per unes joves ballarines que malgrat la baixa temperatura regnant posaven tota la seva fe i sensibilitat en uns balls sense acompanyament de música intentant des de la precària vestimenta oriental sensibilitzar-nos de l’exotisme del país de procedència dels mags. Després una disciplinada filera de joves patges no tocant més melodia que una sincopada rítmica de tabals i acabant la pobra comitiva els tres mags damunt de cavalls saludant a la gent que els mirava des del balcó. Els agents de policia i els membres de protecció civil s’havien pres el seu paper amb tota la serietat de qui sap que depèn d’ells el bon ordre i seguretat.

Una de les més documentades referències que s’han fet sobre tan esperada festivitat la devem al folklorista Joan Amades que li dispensa una exhaustiva literatura en el seu clàssic “Costumari”. Per tan monumental obra s’aferma que en tota l’ampla geografia que ens és pròpia, mai, en cap llogaret, per humil que siga, s’ha deixat a la població infantil òrfena de veure acomplit el somni de la màgica nit dels reis. I qui això diu ho recorda infantilment amb tres personatges vestits amb una túnica descolorida amb una corona mig trencada de cartó al cap i una barba de cotó en pel que muntats a llom de les haques de Pepe Bonifació i el tio Pere Feliu venien des de la carretera de l’estació mentre a l’altura del quarter de la guàrdia civil els esperaven la música i les primeres autoritats. I mentre el temps de la innocència infantil em va acompanyar res, ni precarietat, ni ambient atmosfèric hostil, que per això estava el taxi del tio Bartolo, em va furtar la màgia de tan esperada festa.

Penso si tanta primmirada opinió, tan purisme formalisme que es vessa sobre prohibir viure la il·lusió dels xiquets s’observa amb sinceritat, si és pròpia de la por ignorant o és estar a la moda de convertir-se en policia voluntari. I crec, amb tota la sinceritat que sóc capaç de tenir si fer-se eixa cavalcada a l’aire lliure, amb totes les precaucions possibles i sense emetre cap voluta de miasma per instrument musical de vent és tan gran pecat i tanta ofensa a la salut pública. I crec també que ens falta saber, com així ho sabia al segle XVI Michael de Montaigne, les causes del mal. Cosa que es sap des de la informació, l’experimentació, el sentit comú i el respecte als altres, cosa que en veure comerços amb més de quatre ocupants d’espai, fer la tertúlia del matí al cafè sense respectar distancies, portar la mascareta dies i més dies sense canviar i fotre’s de la banda i els tocadors com se sol dir, és denunciat amb tanta vehemència i escrupolositat com una cavalcada de reis on he fet esforços per no vessar dues llàgrimes d’enyor, i que no han llevat siguen d’agraïment per a les persones que l’han fet possible, amb tota mena de garanties, inclosa la de no haver frustrat les il·lusions dels xiquets i xiquetes. La infància no torna, però es recorda tota la vida i és el cove daurat de la nostra existència on restituïm la nostra fe i la voluntat de seguir avant.

Font de la notícia: Servei de Notícies d'Infobenissa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/