Inici » Notícies » Opinió

Això de la desconfiança, per Joan Josep Cardona

13 de setembre de 2006 No hi ha comentaris

Qualsevol dedicació humana precisa de vocació i d’una imprescindible formació cultural. Són els basaments necessaris per aconseguir amb èxit la finalitat proposada. Es pot gaudir del do i la tendència a fer unes coses millor que les altres, però no tenint els coneixements adients mai passarem de la simple qualificació de voluntariosos afeccionats. Sempre que eixes simpaties no tinguen altre camp d’acció que el merament domèstic l’inclinació la mirarem com un innocent passatemps. Però, està clar, que una ocupació de les hores mortes tindrà, per a bé de la humanitat, uns límits marcats per la prudència. No ens podem lliurar desacuradament a fer activitats lesives per al veïnat. Ni tampoc inventar la pólvora, perquè com dia aquell, els experiments es fan amb gasseossa, per si de cas.

La majoria dels mortals posseïm una vocació, una inclinació destructiva a arreglar la vida dels demés. De vegades pense si el proïsme l’hem despullat de tots aquells matisos tan humans en que pensar en els demés amb bons ulls s’ha convertit en un clavar-nos on no ens importa. Però això que dic és una vocació amateur, no una dedicació laboral.

La política, la de poble, és això que dic. Afecció, llei, tirar-li la cosa, interès. En alguns casos l’usdefruit d’un sou, la vanitat en altres, el messianisme en alguns. Però, en pocs casos una professió amb estudis específics que com l’economia ens ajudaria a plantejar les necessitats materials, o el dret a interpretar les lleis, i la filosofia a saber de l’ànima humana. No essent eixe el cas dels nostres veïns que passen a regir la cosa dels ajuntaments sense eixe bagatge, disponsent-os a ser resignats oients de la frasse: “Estic aquí per treballar pel poble”. Justificació, res innocent, de la més irresponsable ignorància. El trellat, substitut inapreciable de carències, tampoc és l’oli d’Esaú.

Unes vegades per eixe lamentable dèficit de formació, i en altres per tindre la parpella massa oberta no n’encertem ni una. Al remat no és difícil trobar en la societat civil un clar rebuig a la figura del polític. Cada vegada trobem en fòrums, en tertúlies en qualsevol comentari com de baix ha caigut el paper del polític en la societat. S’ha entaulat entre ells i el poble un clivell insondable. Una terrible i creixent desconfiança.

L’opinió ponderada d’un apreciat amic em fa veure que demanem massa als polítics. Fonamenta el pensament en que el polític no diu, ni fa altra cosa que no estiga en sintonia amb el que realitza la mateixa societat. En conclusió també la societat està malalta. No li manca raó.

El president Nixon, presoner dels seus fantasmes, en les nits d’insomni passejava per davant de la galeria de retrats dels anteriors inquilins de la Casa Blanca. Es deturava davant del de Kennedy. Odiava i admirava a la vegada el seu contrincant. Conten els espies que en alta veu li deia al retrat: “Quan et mire a tu veig el que el poble vol ser, quan el poble em mira a mi es veu tal com és”.

No crec que això que he dit darrerament es deu d’interpretar com un símptoma de manca d’esperança. Jo el vull veure amb optimisme perquè observe en la generalitat de la gent un reconeixement dels seus dimonis particulars, en que la mesquinesa ocupa el primer lloc. No ens caracteritza als benissers sentiments que com la generositat, la solidaritat o la sinceritat honesta ens atorgaria un caràcter més obert. Tancats i desconfiats són els trets d’identitat que ens administren, no sense raó, els pobles del veïnat. Negar que els nostres polítics, com a fills del poble, no tinguen eixos pecats serà com obviar que cada dia ix el sol. D’on venen eixos signes genètics?. Poden vindre del caciquisme secular, d’una societat rural, de la fallida d’una banca, el fracàs d’un model industrial. Tot pot ser.

Mirant i coneixent això amb perspectiva crec que un polític a aquestes altures ja tindria que saber revertir i canviar les tradicionals tendències que ens han convertit en una societat prou acovardida, desconfiada, servil i derrotada. Òbviament no ho fa. Eixa part de pedagogia, per flagrant omissió, l’executa la societat civil o un particular. Paper que es tolera fer no sense remugar, per molesta. Nosaltres, jo el primer, m’alegraria de ser substituït i rellevat pel polític. Anhel que no descarte veure’l acomplit algun dia, que segur ha d’aplegar quan el polític deixe de practicar el que fa amb tanta passió, que no és altra cosa “que treballar pel poble”.

Font de la notícia: Canfali

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/