Morí Fra Jesús Carballo Fernández

El passat dia 22 de gener deixava d’existir fra Jesús Carballo Fernández, membre de la comunitat franciscana del convent de Benissa. Degut al progrés de la seva malaltia, i per a millor tractar-la, l’havien ingressat fa dos setmanes a la infermeria del convent d’Oriola. No pogué superar la crisi i morí en aquell convent.

El pare Jesús era natural de Villar de Domingo García, de la província de Cuenca. Fill d’una família molt cristiana visqué des de la infància el carisma franciscà, i seguint-lo ingressaria al Seminari Menor Franciscà de Benissa on realitzà brillantment els estudis d’humanitats per passar l’any 1951 al noviciat de Sant Esperit en la localitat de Gilet. Realitzà els estudis de filosofia i teologia a Cocentaina i a Terol. Essent en aquell convent sentí la vocació missionera que es feu realitat l’any 1958, en ocasió del restabliment de la província franciscana de Requena (Perú). El pare Jesús s’oferí voluntari junt amb els seus companys fra José Palací, fra Rafael Jover i fra Severino González per a treballar en plena selva peruana.

El seu primer destí fou la missió en la selva dels rius Ucayalí i Tapiche encarregant-se d’assistir a quaranta poblats. En aplegar a aquells indrets el pare Jesús se n’adonà de les precàries condicions de vida dels pobladors. Durant cinquanta anys dedicà sa vida a l’assistència d’aquells germans oferint amb generositat i esperit franciscà tots els seus esforços. Dotat d’una gran fortalesa física exercí la seva missió superant les dificultats pròpies de la selva on les comunicacions tan sols es podien efectuar en canoa solcant les sempre perilloses aigües de regió tan inhòspita. Construí camins, millorà les condicions d’habitabilitat i procurà la constant millora de vida dels habitants d’aquelles terres. Alhora que feia aquells treballs es responsabilitzà per un temps del vicariat de Requena.

L’any 2007 apareixien els primers símptomes de la seva malaltia i els superiors li suggeriren tornar a Espanya. L’instant d’aquell acomiadament és descrit en les cròniques franciscanes amb aquest testimoni: Requena lloró y agradeció públicamente la entrega de Fr. Jesús y lo mostró en el acto de despedida, pues incluso en ese último adiós, la lancha tuvo que salir con media hora de retraso ante la gran afluencia de nativos agradecidos que se querían despedir de su “padrecito”. Tornat a la província franciscana de València el pare Jesús demanà passar els darrers anys de la seva existència en el convent de Benissa, lloc que amb la seva devoció a la Puríssima Xiqueta sempre va portar molt endinsat en el seu cor. Aquí va estar, i degut a la seva malaltia, fent vida retirada i celebrant la missa vespertina dels diumenges mentre la malaltia li ho permeté o col·laborant amb els pares Baselga a la residència d’ancians o amb el pare Llorca en la parròquia de Senija. Era comú veure’l fent llargues caminades diàriament pel terme de Benissa que coneixia a la perfecció. Quan et paraves a parlar amb ell sempre dia, i en valencià “vaig a estirar les cames”. Fra Jesús era la bondat infinita, extremament complidor amb les seves obligacions, i en especial l’oració amb llargues estades a la capella de Sant Francesc. Mai va oblidar la seva estada a la selva peruana i era constant motiu de la seva enyorança. Definitivament, i com sol dir fra Benjamí Agulló, fra Jesús era fill de la selva. Aquells espais i aquella gent l’havien marcat de per vida.

Fra Jesús tenia tres germanes que també entraven en religió. Les restes mortals de fra Jesús, i seguint el costum franciscà, foren sepultades al lloc on expirà. El panteó dels franciscans de la ciutat d’Oriola les guarda.

• Aquest article ha estat redactat per Joan Josep Cardona, cronista oficial de la vila de Benissa.