General

Mor el Pare Llorca, un dels 4 últims franciscans del convent de Benissa

José Llorca Antón
José Llorca Antón

La tristesa per la marxa dels últims quatre frares del convent franciscà de Benissa es va fer el dimarts més profunda en morir un d’aquests religiosos, el pare José Llorca Antón, qui tenia 77 anys. Aquest religiós, que va ser rector de Senija durant 17 anys, va oficiar la seua última missa en aquest municipi el passat 3 de setembre. Fins i tot va beneir la restauració de la façana del temple de Santa Caterina Màrtir. Els veïns li van retre un sentit homenatge i li van regalar una placa de record. Eixe dia es van viure moments molt emocionants. El frare va saludar a tots els veïns i es va detindre amb els integrants del cor parroquial que ell mateix va fundar i que durant molts anys va dirigir.

Aquest frare era molt volgut a Senija. El soterrament va tindre lloc el dimecres al convent de Cocentaina. I el dijous es va realitzar una missa en record al pare Llorca a l’església de Santa Caterina de la qual va ser rector.

La vida d’aquest frare, com la del seus altres tres companys, estava molt lligada al convent franciscà de Benissa. L’ordre va decidir tancar el convent el passat mes de setembre. Va traslladar els franciscans al convent de Cocentaina. El ministre provincial va explicar llavors que els frares estaven ja majors. Va advertir també que l’ordre “es moria” per la falta de vocacions.


Comentaris a la notícia

Joan Josep Cardona Ivars. cronista oficial de Benissa

“La isla de los monjes” és un documental que ja s´exhibeix a les sales de cine. És una pel·lícula holandesa dirigida per Anne Christine. Ha merescut l'atenció de la crítica amb premis en Bangladesh i Itàlia. Mirant-la el passat dijous als cines ABC de València en vaig identificar amb el recent tancament del convent franciscà de Benissa. Els huit últims monjos del monestir cistercenc de Sión (Holanda), són la darrera comunitat . El documental, en algun instant, ens mostra fotografies de grup on apareix una nodrida comunitat a primers del segle XX. Altres documents posteriors detecten la progressiva disminució dels seus membres. En eixa pregunta de re-començar l'espiritualitat cistercenca els cinc monjos més joves decideixen buscar en la soledat d'una marjal de la seva propietat el seu futur. Allà construiran , amb el producte de la venta del monestir de Sión, un monestir, més auster i petit. En eixa actitud busquen retornar als seus orígens monàstics. És una re situació.
El pare Pepe Llorca Anton, en dia que en el transcurs dels segles les ordres religioses havien anat adquirit teixit adipós. Coses que són producte de les modes. Ell, com a fill de llauradors utilitzava per fer-se millor comprendre símils agrícoles. Un arbre amb excés de brancam precisa una bona esporgada. Després reviu amb poder. Era una seva dita que ens remetia a la bellesa de l'espiritualitat franciscana on l’elegància espiritual està en la simplicitat de les coses . I pobresa, en dia, no està renyida en l’atractiu de la grandesa de la Creació. I en recitava de memòria el Cant al germà sol. I amb això tota la bellesa expressada des de la contemplació. En eixa esporgada que gràficament en comentava el pare Llorca deu estar la pregunta que els cistercencs de la pel·lícula es fan . I, llegint textos actuals que venen de Roma podrem endevinar quin sentit de recuperació de fidelitats evangèliques, de bellesa espiritual, de joia i de construir camins, ponts i calius amables intenta l'església redescobrir.
Allà on va estar el pare Llorca, en Argentina, en Terol, Cocentaina i molts anys a Benissa intentà en la seva timidesa, bondat i humilíssim despreniment dels seus naturals talents fer-nos veure què de greix adipós i què de vanitats mundanes tenim farcida la nostra vida.
Sé de la seva assumpció de les realitats presents, i molt evidents en la seva ordre, i coneixia el gran amor pel seu convent franciscà. No soc conegut al poble, - en dia- però jo conec a tots, i del convent cada taulell, cada teula i cada biga del sostre. Ell s´hauria sentit a gust amb esglésies petites, com aquella històrica i franciscana de Sant Damià. I sé també que el pare Llorca ho feu així, i plenament amb molt de gust a la de Santa Caterina a Senija. I aquí, al seu convent, sempre preocupat, com administrador que ho era que aquell clam diví fet al pare Sant Francesc de “Restaura la meva església” ell ho feu eficientment, tant en les coses materials i necessàries com en el sentit de renovar amb aires frescs els cansats ambients eclesials obrint de bat a bat finestres i portes encaixades.
Amb frarets així serà molt difícil que el perfum franciscà desaparegui del cenobi de Benissa. Són exemples que queden. Són lliçons que deuríem aprendre i veure de conservar-les en la memòria com escrites sobre pedra picada.


Voleu deixar un comentari a la notícia?