General

“L’acomiadament” de Toni, el nano stripper més cotitzat a Benidorm: “Açò sí que m’ofèn”

Toni a la discoteca Chaplin
Toni a la discoteca Chaplin

El Chaplin, la discoteca més famosa de Benidorm, està mig buida fins que es fa la 1 de la matinada. Llavors comença a omplir-se. Anglesos amb samarretes de futbol i un comiat de soltera d’irlandeses amb un enorme penis inflable rosa. Tots esperant l’espectacle més famós del Chaplin: el striptease de Toni, The Little Big Man. (El xicotet gran home). Un xou amb una legió de seguidors al Regne Unit.

En el centre de la pista, quatre cadires. Les ocupen tres xiques i un xic amb els ulls embenats. A la una en punt, el públic esclata perquè entra corrent Toni, ‘The Midget’ (‘El Nano’). Pels altaveus sona In the army now de Status Quo perquè hui Toni va vestit de militar. Fa flexions, dispara amb una metralleta falsa i es va llevant l’uniforme a mesura que li fa bromes als 4 de les cadires. Els unta nata, puja damunt d’ells, els rebolca per terra…

El penis inflable ha creuat fronteres i ha passat del grup d’irlandeses a un anglès prou bufat que vol sumar-se al xou sense permís. Intenta entrar en el perímetre del militar Toni armat amb el gran penis rosa. El guàrdia de seguretat el mata amb la mirada, obri els braços i amaga amb fer un pas cap a ell. El borratxo recula i de l’esglai se li escapa el penis de les mans (l’inflable). Toni pot arribar llavors al cénit del seu número. Al moment àlgid. A quan s’arranca el tanga. Resulta que davall en té un altre que mai es lleva. Els fa quatre bromes més als guiris amb l’ajuda del segurata i s’acaba el xou. Aplaudiments, fotos amb l’estrela… i cap a casa. Així, quasi cada nit des de fa 7 anys.

Probablement aquesta haja sigut una de les últimes. A Espanya van a prohibir-se aquest tipus d’espectacles. El Congrés va aprovar a principis d’enguany el canvi de la normativa amb la finalitat que no se celebren espectacles públics i privats que “denigren” les persones amb acondroplàsia (nanisme). Encara no és llei perquè encara no tenim govern, però el text ja es va aprovar per unanimitat per tots els partits polítics. Diu que actuarà contra els espectacles que humilien la dignitat d’aquestes persones i els seus drets fonamentals.

Això no us ofèn?

“Que ho volen prohibir perquè els ofèn. I jo vaig a quedar-me sense faena. Açò no els ofèn?” reflexiona Toni en la porta del Chaplin abans de l’espectacle. Toni, ‘The Midget’ es diu en realitat Antonio Ivars Cardona, és valencià i té 41 anys. Pateix acondroplàsia i no arriba al metre trenta d’altura. Des dels 18 anys ha treballat en espectacles taurins, en quadrilles del tipus del “Bomber Torero”. Però fa 7 anys va conèixer els amos del Chaplin en una nit de festa i des de llavors va deixar els bous per a fer striptease.

“A mi m’agrada el meu treball. Molt més que quan estava amb els bous. Ací em divertisc amb la gent, em pose una disfressa diferent cada nit, i faig riure el públic. A mi no m’humilien i no crec que es riguen de mi, riuen perquè faig coses gracioses, que me les prepare en l’espectacle per a açò. Per a un artista còmic, el millor que li pot passar és que la gent es riga, no?”, es pregunta.

Toni es guanya bé la vida amb el striptease. No vol entrar en quants diners té, que açò no és el programa de Broncano. Però entre el que guanya per contracte i les propines, s’ha comprat un cotxe d’eixos de 49 centímetres cúbics, “però aquest amb les rodes ben estables, que amb l’altre que tenia va vindre una vegada una tempesta amb vent i em vaig estampar”. També s’ha llogat un apartament a dos carrers del Chaplin i ajuda econòmicament els seus pares jubilats, que viuen en el veí poble de Benissa i només cobren la pensió.

Celebritat a Anglaterra

Mentre fuma en la porta abans del xou, un grup d’irlandesos se li acosta i li diuen que el coneixen de ‘Lad Bible’, la web britànica en la qual han convertit a Toni en tota una celebritat en les illes. Algun periòdic en paper com el Daily Star li ha dedicat recentment una pàgina sencera al seu cas i els seus fans li demanen a Espanya que no ho prohibisquen. El grup de dublinencs (tots d’entre 40 i 60 anys) es fan un parell de fotos amb Toni a la porta i li donen 10 euros de propina.

“Fotos moltes, però, a mi no em fan burradas pel carrer. Sempre hi ha algun passat que l’embolica, però açò passa en tots els costats i amb tothom. Però jo sempre m’he sentit molt segur ací”, reconeix assenyalant el porter del Chaplin. El guàrdia de seguretat, que té pare espanyol i mare anglesa, també dóna la seua opinió: “Jo crec que el discriminatori és no deixar-lo treballar, no? Jo puc fer un striptease. Aquesta xica que acaba d’eixir també pot. Però… Toni no per tindre nanisme? A mi em sembla que la humiliació és eixa”.

Tal vegada quan es va sentir més humiliat Toni va ser aquell dia que va haver d’anar a declarar a comissaria. Però no per cap agressió o baralla. Cayetano, un dels propietaris del bar, recorda el motiu. “Va passar per la porta una dona que té una xiqueta de 5 anys amb acondroplàsia. Es va indignar, li va semblar ofensiu, va anar a posar una denúncia… i l’endemà vam haver d’anar els dos a prestar declaració”. Toni va haver d’aclarir allí que no estava sent explotat pels amos, que no l’estaven humiliant, que ser stripper és el seu treball des de fa 7 anys. “Després de declarar, la policia va vindre per la nit a presenciar el seu xou a veure si era veritat. Els va semblar molt divertit i se’n van anar. Però quina necessitat té Toni d’anar a declarar a la policia per fer el seu treball?”, es queixa Cayetano.

Aquell episodi va derivar fins i tot en una investigació per part de Fiscalia. Símptoma de com de serioses s’estan posant les coses a Espanya. Així, Toni està intranquil cara al futur. “Doncs m’hauré de buscar una altra cosa, però jo sempre he treballat en els espectacles, que és el que m’agrada. Jo no tinc ajudes econòmiques perquè estic bé. No vaig en cadira de rodes, no estic malament del cap… Què van a donar-me, ajudes de 1.600 euros per a quedar-me a ma casa?”, contesta, donant alguna pista sobre el que guanya. “O si no què, em pose a demanar almoina pel carrer? Jo ja estic bé ací. Xe, i que cada nit arribe a ma casa net. Em dutxe perquè he suat, però no porte les mans tacades com un mecànic ni la roba bruta. El meu treball és molt digne”, conclou.

Els abolicionistes

En l’altra part, els que han portat l’abolició d’aquest tipus d’espectacles fins a Brussel·les. El rostre més conegut és el de Felipe Orviz Orviz, un assessor jurídic de Gijon de 39 anys amb acondroplàsia que treballa per a la Fundació ALPE. Ha liderat la croada per a l’eliminació de l’ús de persones amb nanisme en espectacles denigrants: “En eixe local hi ha un cartell a la porta que diu que es lloguen nanos. Açò és l’ofensiu. Veuràs com no posen en cap costat “Es lloguen dones” o “Es lloguen gais”. Els que fem riure som les persones amb nanisme. Riure’s del nano. Mai vas a veure que anuncien strippers amb síndrome de Down o alguna discapacitat intel·lectual. Directament ningú entraria, s’escandalitzaria i es donaria la volta”, sentencia. El cartell ja no està en la porta del Chaplin, però efectivament va existir.

Orviz recorda que va patir humiliacions pel seu nanisme fins i tot quan va estar a Bèlgica a presentar el text que prohibirà aquests espectacles. Estava en un bar de Brussel·les al costat d’altres persones amb acondroplàsia “i un grup de gent se’ns va acostar, s’acatxaven a la nostra altura, ens gravaven videos rient-se de nosaltres. Tot açò gent de vestit i corbata, no eren criatures”, recorda.

Assegura així que la situació és humiliant per a les persones amb nanisme “a tot arreu. A Bulgària és dramàtic, els tiren pedres pel carrer i tot. A França van haver de prohibir el ‘llançament de nans’ en 1995”, recorda. Curiosament, després d’aquella prohibició en el país gal, un dels homes amb nanisme que es guanyava la vida sent disparat per l’aire va recórrer fins a arribar fins i tot a l’ONU. Reclamava el seu dret a treballar, la seua llibertat individual. L’ONU no li va donar la raó i va concloure que eren espectacles denigrants i contraris als drets humans.

Actualment no hi ha un cens de persones amb nanisme a Espanya. Tampoc dels que treballen en espectacles, encara que s’estimen en un centenar. La majoria es dedicava abans a xous taurins. Ara han decaigut els bous, però s’han incrementat els comiats de solter, on treballen la majoria com strippers o antistrippers: “Són tots estrangers que vénen de països molt pobres on només tenen misèria. L’empresari espanyol ho sap i els utilitza de forma humiliant. I ells diuen que és millor que t’humilien que no poder menjar. Per açò segueixen treballant ací i sent denigrats” assegura Felipe Orviz. Però Toni Ivars ho desmenteix, recordant que ell és valencià, espanyol, i que en cap moment s’ha vist en la disyuntiva de menjar o humiliar-se.

Treball digne

Orviz diu que ell i l’associació per a la qual treballa, la Fundació ALPE “que és una fundació privada i sense subvencions”, poden ajudar a aquestes persones amb nanisme a “trobar treballs dignes. Fem tallers perquè puguen dur a terme un reciclatge laboral i puguen incorporar-se al mercat de treball en uns llocs normals i on no els denigren”.

Toni Ivars, el Little Big Man, no ho veu clar. “Quan diuen que busque un treball digne, a què es refereixen? A ficar-me huit hores en una fàbrica per a cobrar menys?. Doncs jo estic millor ací en el meu espectacle. M’agrada el meu treball, m’agrada la nit, em guanye bé la vida i em sent respectat. Ací hi ha molt de companyerisme. Treballe amb un altre artista romanés que es diu Dimitri, ens portem de luxe i em fa alguns dels meus vestits a mesura. Els dos ens disfressem i anem plegats. Ell porta unes xanques. L’alt no ofèn a ningú, no? Només el nan”, pregunta amb retranca.

Acaba la nit i Toni s’ha tret uns bons diners en propines per posar en fotos. “Més em trauria si haguera après a parlar anglès”, confessa. Porta 7 anys entre turistes britànics i només parla unes paraules en anglés. “M’agradaria, però la meua temporada de treball acaba al novembre i lliure només desembre, gener i febrer. Per a llavors ja estan totes les acadèmies plenes i el curs començat”. Reconeix que si el parlara també hauria lligat més, encara que propostes sexuals no li han faltat. Perquè també parlem de sexe amb naturalitat.

I sembla que és una filia comú. En 2014 es va viralitzar una notícia que explicava que una valenciana s’havia quedat embarassada del ‘nan boy’ del seu comiat de soltera. Respecte a eixe episodi, Felipe Orviz apunta: “Fixa’t quina és la notícia. Que el ‘nan boy’ l’ha deixada embarassada. L’embaràs no és la notícia. Quantes dones es quedaran embarassades per banyes i no són notícia. La notícia és que ho faça una persona amb nanisme. És allò estrany, l’acudit. Ací tens la prova de quin és el tractament d’aquestes coses i de tot el treball que queda per fer”. No concebeixen en el Chaplin que una persona que arriba a proposar-li sexe a una altra puga tindre com a objectiu burlar-se d’ella, per molt nanisme que tinga. Respecte a açò, Orviz rasa: “No vaig a entrar en açò. Per a mi tot açò està prou clar i t’assegure que si vas a un d’eixos striptease vas a eixir tocat en veure l’espectacle tan denigrant”.

En el Chaplin ningú ix tocat. De fet, tots ixen de forma ordenada després del xou de Toni. Cosa rara, atès que són turistes britànics de vacances. Però agost és temporada baixa british. Tornaran al setembre i octubre, quan els preus baixen una altra vegada. Tal vegada al novembre, per a les multitudinàries festes de Benidorm. Després, els tres mesos de descans… i aquesta vegada, la incertesa de Toni. No sap si tornarà a treballar en el Chaplin després de 7 anys d’espectacles. El govern va a prohibir-ho i diuen que ho fan pel seu bé i per la seua dignitat. Però ell segueix sense veure-ho clar.

Pel seu interés hem reproduït aquesta notícia apareguda l’11 d’agost de 2019 al diari electrònic EL ESPAÑOL


Comentaris a la notícia

Maria Pilar Crespo Velencoso

Hem pareix que Toni te molt clar de que vol treballar. Es algo que lapasiona així que jo li diria que endavant. No tingues por al que dirán. Si tu et sents feliç es lo que importa.


Voleu deixar un comentari a la notícia?