Inici » Notícies » General

“Estisorar és part de la meua vida; vaig començar amb 13 anys i no ho vaig deixar fins als 60”

18 d'Octubre de 2018 No hi ha comentaris
Pepita Vengut Serra

Pepita Vengut Serra

“Que si tinc 95 anys? Açò diuen les males llengües”. Pepita Vengut bromeja amb la seua edat. Aquesta benisera de memòria prodigiosa va nàixer el 5 d’agost de 1923. I sí, té 95 anys. És la estisoradora més veterana de Benissa i de la Marina Alta. “Era una xiqueta quan vaig començar. Tenia 13 anys”, recorda.

Pepita és una enamorada d’eixe ofici tradicional. Afirma que el seu espòs va intentar persuadir-la perquè no fora a netejar els xinglots de raïm de moscatell que després viatjaven als grans mercats de Barcelona, Madrid o Bilbao.

“Quan, a mitjan agost arribava la temporada d’estisorar, jo mai faltava. I després, a Nadal, quan netejàvem el raïm de Novelda, també anava. El meu marit em deia que quina necessitat tenia de passar fred. Però gaudia molt. I no ho vaig deixar fins als 60 anys. Estisorar és part de la meua vida”, afirma.

Recorda a la perfecció el primer any que va agafar les tisores i va començar a retirar els grans picats i més lletjos (el raïm ha d’estar perfecte). “Vivia a la partida de Benimallunt. Ens ajuntàvem unes amigues i caminàvem fins on estaven les quadrilles. Eren temps durs, ja que parle de l’any 36, quan ja havia començat la guerra, però érem totes joves. Treballàvem sota un tendal de lona, i rèiem i cantàvem”.

Pepita està encantada amb l’obstinació de l’Ajuntament de Benissa per a reivindicar aquestes dones. Potser és exagerat dir que van sembrar el feminisme en el molt masculinitzat i tradicional món rural. Però sí que van prendre consciència de la seua importància laboral. Gran o xicotet, va ser un pas cap a l’emancipació de la dona.

“En aquella època, les dones o ens dedicàvem a estisorar o a servir a casa d’un senyoret”, assenyala Pepita, convençuda que la primera opció permetia més independència. Era i és (encara queden quadrilles a Benissa i Teulada) un treball temporal, de mes i mig aproximadament. “Sí, però ens pagaven bé. En el 36, el meu primer any, cada nit em donaven un duro de Negrín, que era un bon jornal. Els homes que tallaven el raïm guanyaven més o menys el mateix”.

Aquesta dona, que el diumenge inaugurarà la Placeta de les Estisoradores, admet que li fa pena que aquest ofici s’extingisca. “El problema és que s’han abandonat camps i es fa poc de moscatell. El nostre raïm és dolç i boníssim; el millor. No hauria de perdre’s mai”.

Als seus 95 anys, Pepita recorda amb detall moltes de les cançons que cantaven les estisoradores mentre arreglaven el raïm. La seua memòria ha sigut clau per a recuperar aquest meravellós patrimoni popular. En el conte Claudina se’n va a estisorar, apareix la lletra d’una de les tonades: “Senyor amo, senyor amo, les manetes mos fan mal//que han tocat les set i mitja i encara estem estisorant”. Un tresor.

Un ofici convertit en conte: “Claudina se’n va a estisorar”

L’única literatura que hi ha de les “estisoradores” és aquest conte escrit per Jordi Valor i Serra, un mestre d’Alcoi que, traslladat a Benissa, es va quedar meravellat davant aquest ofici tradicional. El relat l’ha adaptat ara Teodoro Crespo. Les il·lustracions (en la imatge una d’elles) són d’Alba López. L’ha editat l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Font de la notícia: Diario Información

Deixa un comentari

http://www.infobenissa.cat/wp-content/themes/infobenissa/